Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Contra un govern de concentració en mans de CiU

 

Si m’he equivocat en les anàlisis i finalment CiU decideix optar clarament per la via de la independència, el pitjor que podria passar-li a la bona gent catalana és que es configurés una candidatura per un govern autonòmic encapçalat  per CiU amb els partits independentistes engolits en una coalició amb el bipartit sense més distincions polítiques. Perquè les eleccions que sembla que el president Artur Mas està decidit a convocar per ben aviat encara seran autonòmiques i, a banda de l’objectiu de la independència, que hauria d’estar clarament incorporat al programa electoral –amb dates concretes i un procés ben definit per la convocatòria del referèndum d’autodeterminació– caldria incloure-hi moltes altres qüestions. I especialment les relacionades amb polítiques socials, de drets humans, de mitjans de comunicació públics, de territori i medi ambient… I el govern que en sortís, entre d’altres coses, hauria de proposar uns pressupostos amb uns objectius econòmics i socials concrets.

Ja deia en el meu anterior article que em resultava inquietant la conversió d’aquestes eleccions en un plebiscit a l’entorn de la figura de Mas i, doncs, de la seva política de retallades en què CiU es va avançar fins i tot al PP. ¿Quin paper hi faria, per exemple, ERC en un govern d’aquest tipus si no és el de comparsa de CiU? Quan el que més necessita la bona gent catalana és un –o diversos– partit d’esquerres que defensi, juntament amb la independència, una alternativa a les polítiques antisocials de CiU i les contràries als drets humans (com ho van ser les accions protagonitzades pels mossos a les ordres del conseller Felip Puig contra mobilitzacions socials o la implantació d’una web destinda a la delació ciutadana), o a les operacions especulatives sobre el territori o les retallades als mitjans públics catalans de comunicació (supressió de canals, reducció de mitjans econòmics) o de potenciament de l’escola i la sanitat privades.

Davant les properes eleccions –siguin o no anticipades–, el que caldria és que tots els partits que s’hi vulguin presentar hi vagin amb els seus propis programes, incloent-hi l’objectiu de la independència si aquest en forma part. Benvinguda CiU a la defensa de la independència, si és aquest el cas, però cadascú amb el seu propi programa.

Read Full Post »

Crisi: sempre paguem els mateixos

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

Alfons López explica les desigualtats al món en còmic…

El dibuixant Alfons López, amic d’origen lleidatà i company de tantes batalletes, del qual ja he parlat en aquest bloc i que ara fa l’acudit diari en català de la contraportada de l’edició del diari “Público” per a Catalunya, acaba de publicar un altre còmic. En aquesta ocasió, per encàrrec de “Mans Unides”, ha utilitzat un format que ja havia fet servir en altres ocasions –la darrera, a “Cambio climático y sostenibilidad” (Panini Comics) sobre el canvi climàtic–, combinant la historieta gràfica amb textos explicatius sobre el tema triat: les desigualtats al món. Amb el títol “Què està passant”, i fent servir de protagonistes dues parelles de nois i noies aficionats al bàsquet i una mena d’extraterrestre que els fa tocar de peus a terra amb preguntes sobre què passa al seu voltant, l’Alfons es dirigeix a un públic adolescent en un mitjà d’expressió que els és proper. La revista gratuïta dirigida als estudiants de secundària “Secundèria” n’ha repartit 60.000 exemplars, i s’hi pot accedir en format pdf al web de “Mans Unides”.

 

El còmic, el van presentar en un acte a la FNAC de la plaça de Catalunya de Barcelona, el 25 de febrer, en què, entre d’altres, l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau de Barcelona, va fer una de les seves xerrades aclaparadores, i alhora pedagògiques, adaptada al públic adolescent que omplia la sala. Eren alumnes de dos centres de secundària que havien treballat el còmic que es presentava i que van fer intervencions força interessants, tant sobre el que havien entès com sobre els dubtes que els plantejava.

 

L’Alfons va aprofitar per explicar-los com havia fet la seva feina i va proposar-los el que, per ell, és el repte de futur que hauran d’afrontar des d’una actitud rebel: trobar nous camins per canviar la situació d’injustícia, que superin les dues tradicions ideològiques que hem heretat del segle XX, la que prima l’individu enfront de la col·lectivitat i la que prima la col·lectivitat enfront de l’individu. No sé si aquestes van ser les seves paraules –no en vaig prendre nota, contra el que tinc per costum–, però no crec que el que dic s’allunyi massa d’allò que va dir ell mateix.

…i Josep Maria Borrull defensa el català a internet

Vaig sortir d’aquell acte una mica sobrepassat, especialment per la quantitat de dades negatives –i, per desgràcia, reals– que va acumular l’Arcadi Oliveres. D’una banda, perquè representen el fracàs de la nostra generació. De l’altra, perquè se’m fan inabastables i impossibles d’abordar. De la FNAC vaig anar a conèixer Josep Maria Borrull, amb qui vam estar parlant ben bé una hora a la seva casa de Sarrià, i en vaig tornar a casa recomfortat. Amb els seus més de setanta anys llargs –vorejant ja la vuitantena–, és l’impulsor i administrador a internet del col·lectiu “Català sempre”, i l’actiu grup de debat que s’hi allotja, així com la revista quinzenal, que transmet també per internet, “Lletra”.

 

Borrull encomana calidesa i entusiasme. Vaig concloure que, davant un món tan difícil com ens ha tocat viure, sempre hi ha alguna cosa a fer. Ni que sigui petita, a mesura de les nostres limitacions. I que el pitjor que podem fer és no fer res perquè pensem que no hi ha res a fer.

Read Full Post »

Rescat financer o rescat humà

Tinc a mig redactar, d’abans que deixés per un temps d’actualitzar aquest bloc, un article amb algunes preguntes que m’he anat fent davant l’actual crisi financera i econòmica internacional, a la qual els governs estan abocant diners a cabassos, quan n’han regatejat molts menys a causes humanitàries més urgents. Trobo ara a canalsolidari.org –un web que val la pena seguir sistemàticament i al qual estic subscrit– aquesta notícia que reprodueixo i que expressa, amb prou cruesa, una de les meves principals inquietuds recollides en aquell esborrany. Una informació que esdevé més escandalosa encara, si tenim en compte que són els humans més empobrits els qui pateixen més els efectes d’aquesta crisi, provocada per l’especulació fora mida pròpia d’un sistema capitalista només controlat per l’ambició dels més poderosos. No cal tenir grans coneixements d’economia, sinó tan sols un mínim de sentiments humans, per avaluar l’abast d’aquestes dades.

El Programa Mundial d’Aliments demana un “pla de rescat humà”

L’organització ha advertit que amb només un 1% per cent del que s’ha presentat per als paquets de rescats financers es podrien completar tots els fons que es necessiten per a la tasca d’aquest organisme contra la fam.  

Redacció/Europa Press (26/12/2008)
El Programa Mundial d’Aliments (PAM) ha demanat als països que augmentin i assignin una part del que s’ha proposat per als paquets de rescat financer, que pretenen afrontar la crisi econòmica mundial, a les urgents necessitats alimentàries, ja que, segons l’organització, amb només un u per cent del que s’ha presentat per a aquestes ajudes es podrien completar tots els fons que es necessiten per al treball del PAM. 

Aquesta mesura permetria alimentar a 59 milions d’escolars que pateixen fam a tot el món, i establir un fons de reserva per poder fer una ràpida adquisició d’existències alimentàries per emergències. 

“Els líders mundials necessiten enfrontar-se amb els valors implícits que es donen en les eleccions polítiques que estant duent a terme”, afirmà Josette Sheeran, directora executiva del PAM. “El món està preparat per produir bilions destinats pel rescat financer. Què produiran per el rescat humà?”, es preguntà.

La crisi financera mundial, que afecta el món desenvolupat, s’ha bolcat sobre els països en desenvolupament. Aquest mes, el Govern de Kirguistán demanà al PAM ajuda per alimentar 600.000 persones que es troben en una situació de necessitat alimentària urgent després d’una brusca disminució en les remeses que suposen el 20 per cent del Producte Interior Brut (PIB) del país.

Sheeran remarcà que la fam pot portar a disturbis civils com els que s’han vist aHaití, on el primer ministre fou obligat a dimitir quan els preus dels aliments pujaren a principis d’any. “Ens trobem en una cojuntura crítica, en la qual ens arrisquem a trobar-nos una espiral de fam fora de control mentre es preveu que la població mundial augmenta fins els 9.000 milions de persones a mitjans d’aquest segle”, declarà Sheeran.

El PAM, que pretén alimentar prop de 100 milions de persones famolenques el 2009, ha anunciat que començarà el pròxim any amb una necessitat de 5.000 milions de dòlars (a l’entorn de 3.000 milions d’euros) per alimentar els més famolencs. 

 

Read Full Post »

El meu vell mestre Josep Benet, des de la discrepància

 

 

 

A l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona, on vaig estudiar entre els anys 1967 i 1969, bressol de periodistes democràtics i catalans, vaig tenir dos professors d’història contemporània de tendències ben oposades però, ara me n’adono, força complementàries. Un d’ells va ser Santiago Nadal, mort l’any 1974, periodista liberal i monàrquic juanista (era membre del Consell Privat de Don Juan, fill d’Alfons XIII i hereu dinàstic dels borbons no carlins) que s’aliniava en els rengles dels qui volien per al Regne d’Espanya un sistema homologable al de les monarquies democràtiques europees. Pel que recordo, centrava la seva manera d’explicar la història contemporània en els grans esdeveniments, els cicles històrics i les lluites de civilitzacions, geopolítiques i ideològiques. En certa manera, dient-ho de forma poc precisa i esquemàtica –perquè em caldria consultar uns apunts que no tinc– a la manera d’Arnold Toynbee. 

 

L’altre era Josep Benet, que ens acaba de deixar, que no venia del periodisme sinó de la investigació històrica, l’advocacia i la lluita política clandestina (a la foto, Josep Benet, entrevistat per Josep Maria Sòria, que va ser alumne seu a l’Escola de Periodisme). Pel que recordo, a les seves classes insistia més en els fets econòmics i socials, en les dades sociològiques i estadístiques, per explicar els esdeveniments històrics. Una mica en la línia de Pierre Vilar i l’escola dels “Annales”. Recordo encara, com un flash de memòria –imprecís com solen ser aquests flashos, almenys en el meu cas–, que, per explicar les turbulències de la nostra història política del XIX i el primer terç del XX, una de les documentacions que aportava era un seguit de dades de l’estudi estadístic que Ildefons Cerdà va fer l’any 1855 sobre la situació de la classe obrera barcelonina i els elevats índexs de mortalitat. Entre d’altres qüestions, Cerdà demostrava que –comptant la mortalitat dels menors de 6 anys– mentre l’esperança de vida era de 36,5 anys per als rics, es reduïa a 23,5 anys per als jornalers, i remarcava la influència que hi tenien les condicions de salubritat dels habitatges on vivien uns i d’altres.

 

He recordat vivament aquest mestratge en les hores que han envoltat la mort del meu vell mestre. I també el servei que van fer a les nostres generacions les clandestines Edicions Catalanes de París i, en concret, un seu llibre que hauria de ser de capçalera encara per als catalans d’avui: “Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco”, reeditat després a Barcelona, ja dins la legalitat, per editorial Blume l’any 1978. La seva lectura, o relectura, ens hauria de servir per fer-nos conscients dels atacs que va patir llavors la nostra llengua i, sobretot, d’aquells que encara persisteixen i els que, sota noves formes d’agressió més subtils que les franquistes, imperen ja entre nosaltres o ens amenacen amb la seva implantació.

 

Aquesta admiració pel vell mestre Josep Benet, reforçada pel seu paper  en la configuració i manteniment de l’Assemblea de Catalunya sota el franquisme, té, però, el seu vessant agredolç. Políticament m’he sentit sovint més proper del mestratge de Lluís Maria Xirinacs –tot i les diferències– que del de Josep Benet, sobretot a partir de la mort del generalot i la desfeta que per les llibertats nacionals dels Països Catalans van suposar la liquidació de l’Assemblea de Catalunya i, sobretot, l’aprovació de la Constitució Espanyola i els estatuts d’autonomia, en què Josep Benet va jugar un paper tan rellevant. Hi pensava dimarts a la nit, mentre veia a TV3 l’entrevista que li va fer Mònica Terribas, poc abans de morir, per al programa “Savis” que ha dirigit el meu fill Marc per a la productora Batabat i la televisió catalana. Benet, encara fa pocs mesos, hi reivindicava la seva participació en la redacció d’ambdós textos legals, tot i que hi expressava també la seva preocupació per la greu situació per què està passant el nostre país. Quan a mi em sembla que la causa de la situació a què hem arribat és precisament la cotilla amb què ens ofega la legalitat de la qual ell se sentia tan orgullós. Una greu situació que el mateix Benet va tornar a remarcar en el darrer dels seus actes polítics, en donar suport a la candidatura de Duran i Lleida a les darreres eleccions legislatives espanyoles Un suport que tampoc comparteixo, però que fins i tot puc entendre. Com un retorn de l’antic militant d’Unió Democràtica de Catalunya al partit dels seus orígens.

Read Full Post »

Reflexions periodístiques de Roger Palà

El company Roger Palà, amb qui vaig compartir feina i il·lusions al setmanari “El Triangle” i que ara treballa de periodista al mensual “Enderrock” i al setmanari “Directa”, publica al seu bloc unes reflexions periodístiques que val la pena compartir i difondre. No em resisteixo a publicar-les íntegres.

• Unanimitats
•  rpala | dissabte, 22 de desembre de 2007 | 14:21h
• Tres reflexions entorn de tres notícies d’actualitat en què hi ha hagut unanimitat entre els mitjans de comunicació. Les unanimitats, en això del periodisme, sempre m’han semblat sospitoses. Aquesta setmana, diaris, ràdios i televisions han coincidit com a mínim en tres qüestions:
•  Unanimitat 1: Els metges avortistes, tots a la presó. Cap mitjà ha dissentit sobre les detencions de diversos metges de clíniques de Barcelona que realitzaven interrupcions voluntàries de l’embaràs: a la presó tots. No vull entrar a debatre sí el que feien aquests metges entrava dins de la legalitat vigent. Probablement no. Però ningú ha qüestionat, precisament, la idoneïtat de les lleis i normatives sobre l’avortament. Cap partit polític dels que ho haurien de fer -llegeixi’s ERC i ICV- ha defensat el tema de manera pública i valenta. No m’he pogut informar de manera crítica sobre aquest tema en cap mitjà de comunicació oficial. Potser se m’ha passat, però em considero una persona mitjanament ben informada.Ha estat quan he visitatel bloc de la Montse Aumatell de Valls, redactora i corresponsal de la Directa a les comarques d’El Camp, en què he pogut llegir, per primera vegada, una visió crítica dels fets: es tracta d’uns comunicats de la Xarxa de Dones per la Salut. 
•  Unanimitat 2: els vaguistes dels autobusos són tots uns delinqüents. No ho sabieu? Doncs us quedarà ben clar si feu un cop d’ull a les portades d’avui. La informació sobre la vaga dels autobusos es desenvolupa en dos eixos: o parlen de violència, disturbis i sabotatges, o parlen de les penalitats dels viatgers que s’han vist afectats per l’aturada. I no dubto que hi ha hagut sabotatges, i que molts viatgers s’han vist afectats. Però cap mitjà de comunicació ha enfocat el seu discurs cap a les reivindicacions laborals d’aquests treballadors, en la majoria afiliats a la CGT. De fet, fins i tot s’ha arribat a dir que “els sindicats es desmarquen de les protestes”, entenent per sindicats CCOO i UGT, com si no n’hi hagués cap més. Per sort, sí que n’hi ha més. I per sort, hi ha la CGT. I hi ha sindicalistes com en Saturnino Mercader, un dels més combatius, honestos i bona gent que he conegut mai. I per sort, podeu llegir el butlletí que publiquen a internet, on hi trobareu les seves raons. 
•  Unanimitat 3: la tortura a l’Estat espanyol no existeix. En aquest cas, la unanimitat és el silenci dels mitjans de comunicació entorn del cas de Gorka Lupiáñez, suposat militant d’ETA detingut el 6 de desembre. El seu cas, estremidor, no ha passat d’un breu en la majoria de diaris. Per sort, hi ha gent com Juan Miguel Morales, un dels caps de fotografia d’Enderrock, andalús de naixement, català d’adopció, independentista i revolucionari de cor, militant de mil causes, i que m’envia mails amb articles, per exemple,aquest article de Gara.
•  Li diuen democràcia…I amb això, va passant el dissabte.  

 

 

Read Full Post »

Associació antisoroll i dret a compensació

L’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica ha aconsellat als perjudicats pel soroll dels més de 150 generadors instal·lats a Barcelona arran de l’apagada elèctrica del 23 de juliol –i que sembla que dimarts vinent ja no funcionaran– que reclamin una compensació econòmica per les molèsties sofertes . A la web de l’associació hi ha un recull interessant de notícies que han estat publicades pels mitjans relacionant el pegat dels generadors –solució d’emergència més que qüestionada pels veïns i comerciants i les seves associacions– amb el dret a la salut i el respecte a la normativa ambiental.
No hi ha constància, però, que fins ara hagin estat moltes les reclamacions presentades als respecte. Ni tampoc que la fiscalia hagi actuat d’ofici en aquest cas, ni que els governs –com ara la Generalitat i l’Ajuntament– hagin mogut un dit en defensa dels drets ambientals i sanitaris dels ciutadans, que han estat vulnerats per culpa de la desídia dels monopolis subministradors d’electricitat a la capital de Catalunya. No n’hi ha prou d’instar-los a posar fi com més aviat millor a l’agressió ambiental, perquè el mal ja l’han fet durant el temps que els generadors han funcionat. Uns danys a afegir als produïts pel mateix incident de l’apagada.
La revista electrònica Consumer –del grup cooperatiu Eroski– publica un informe sobre la migradesa de les indemnitzacions que han d’afrontar els monopolis Endesa i REE per l’apagada i les complicacions jurídiques i normatives que han de superar els afectats per aconseguir-les. Com deia en aquest bloc fa un parell de dies, semblen dissenyades més aviat en contra dels consumidors i a favor dels monopolis, i els governs –amb les seves actuacions concretes– encara tendeixen a minvar-ne els efectes negatius que els puguin representar.

Read Full Post »

El PP, contra les “narcosales” de la Vall d’Hebron i el Raval

El candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha dit que si guanya tancarà les que ell anomena “narcosales” –és a dir, el servei de salut públic que actualment s’ofereix a les persones addictes a les drogues en llocs controlats i amb garanties sanitàries– de la Vall d’Hebron i el Raval. I ha afegit que farà un mapa d’equipaments “per comprovar quins llocs són més idonis per instal·lar aquestes sales i fer-ho sempre amb el consens de tots els partits i dels veïns”.

Com a veí que sóc, i de fa molts anys, del Parc de la Vall d’Hebron, he hagut de suportar que durant setmanes i setmanes el nom del nostre barri s’hagi associat a una protesta que ha fet seva el candidat del PP. Una protesta fonamentada en arguments demagògics –com que les “narcosales” fomenten el tràfic de drogues al seu voltant– i, sobretot, demonitzadora d’unes instal·lacions necessàries per evitar que una malaltia –la drogodependència– derivi en d’altres tant o més greus per la manca de control sanitari dels malalts.

“Quina vergonya, Humbert”, em deia fa uns dies una veïna del barri, amb qui havíem coincidit en les lluites veïnals a les acaballes del franquisme i el primer postfranquisme. Ella ha viscut en la seva pròpia família el drama de la drogaaddicció, i la sida, i en aquells temps no hi havia “narcosales”. Durant una temporada, a la porta de la meva escala, hi havia hagut petits traficants que hi feien intercanvis. I no hi havia “narcosales”, ni lluny ni a prop. Les farmàcies dels nostres barris saben prou bé com –quan no hi havia “narcosales”– han hagut de facilitar xeringues estèrils a nois i noies que es drogaven, per evitar-los el contagi d’altres malalties.

Alberto Fernández Díaz, amb la seva demagògia obsessionada per una concepció repressiva de la seguretat, diu que posarà “narcosales” només on les acceptin els veïns i tots els partits. Com vol que les acceptin, si ell mateix les demonitza donant la raó als qui encapçalen la protesta? Una demonització, per cert, ben hipòcrita, com ho és la dels qui condemnen el consum de les drogues il·legals i, alhora, es vanten de consumir-ne de legals, com l’alcohol i el tabac, i critiquen els qui els adverteixen de la perillositat de la seva addicció. I, fins i tot –com fa ben poc el president d’honor del seu partit, José María Aznar–, fan befa de la legislació que sanciona el consum de begudes alcohòliques quan es condueix vehicles de motor.

Humbert Roma

Read Full Post »