Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Segre’ Category

He parlat algunes vegades en aquest bloc sobre el conflicte de l’anomenat “art religiós de la Franja”, en aquests moments pendent de sentència a l’Audiència Provincial de Lleida. Mentrestant s’han produït alguns esdeveniments al respecte de l’art religiós dels Pirineus catalans, per obra i gràcia de decisions unilaterals del Govern de la monarquia, que vénen a mostrar, una vegada més, com les gasta el poder imperial quan el que és en joc són els drets i els interessos de les colònies. Llegeixo, per exemple, avui al diari “Segre” de Lleida, aquest article d’Alberto Velasco González, conservador del Museu de Lleida, que no puc sinó reproduir íntegrament.

El litigi i les subhastes

ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ, Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.

El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.

De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.

Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.

Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.

I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.

Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.

I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

(A la primera foto, que he baixat del web d’Amics del Museu de Lleida, l’obra que el Govern de la monarquia ha cedit a l’Aragó i que no tornarà a SonAlt Àneu, al Pallars Sobirà– com proposava el Museu de Lleida. A la segona, el que queda del retaule de Pere Espallargues a l’església de Son)

Read Full Post »

Amb aquest títol publicava el suplement que el diari lleidatà “Segre” dedica cada setmana a la comarca de la Noguera un article d’Aitor Carrera Baiget, el dissabte passat, 27 de febrer. He d’agrair al desgavell de la distribució de “Segre” haver descobert els articles d’Aitor Carrera i poder-los llegir quan compro el diari a Alcoletge els caps de setmana que hi sóc. Com que els encarregats de la distribució de “Segre” no s’han assabentat que Alcoletge és de la comarca del Segrià i no de la Noguera, com deuen pensar pels efectes que veig en la seva distribució, els dissabtes arriba a Alcoletge el suplement de la Noguera i jo puc gaudir dels articles de l’Aitor.

Ara bé, no busqueu l’article –ni res dels contiguts dels suplements comarcals de “Segre”– al web del diari, que no els hi pengen pas. Aquesta beneïda circumstància ha fet que m’hagi vist empès a prendre contacte amb l’Aitor Carrera mitjançant internet, per demanar-li que em fes arribar el seu article per correu electrònic i m’autoritzés a reproduir-lo, citant esclar el lloc i quan va ser publicat per primera vegada, al meu bloc.

L’Aitor Carrera és professor de la Universitat de Lleida –les coses que ignorava d’ell i que he aconseguit saber gràcies a internet– i s’hi va doctorar amb una tesi sobre l’occità de l’Aran. Ara hi fa classe de Llengua i lingüistica occitanes, i n’ha publicat una gramàtica, així com d’altres llibres i textos acadèmics i de divulgació. Els seus articles al suplement de la Noguera al diari “Segre”, però, no tracten massa sovint sobre Occitània sinó sobretot de temes de política catalana que aborda amb una visió que la majoria de les vegades comparteixo, i amb una agudesa d’anàlisi que m’atrapa.

Com que això em va passar amb el seu article del 27 de febrer, el reprodueixo tot seguit i espero que no serà el darrer seu que publicaré en el meu bloc. De vegades és molt millor dir amb paraules que altres ja han dit allò que un mateix pensa i no sap expressar sinó de forma més matussera. Aquest és, doncs, l’article d l’Aitor, ben adequat a les jornades que vivim, en què els voluntaris de la ciutat de Lleida preparen la consulta sobre la nostra independència nacional per al 25 d’abril (a la foto, que he baixat del seu bloc, reunió de la plataforma Lleida decideix).

Anar-se’n tranquil·lament

Els anys t’ensenyen que certs tòpics són mentida. I si no t’ho ensenya l’edat, t’ho ensenyen les enquestes. Ara en fan gairebé per qualsevol cosa, i no deixen de tenir resultats sorprenents, sobretot si fan referència a la situació política d’aquest país en què ens ha tocat viure i a les relacions que manté amb la seua metròpoli. Mirin, per exemple, les dades que han aparegut aquesta setmana en un d’aquests últims sondatges. Què ens havien repetit sempre? Doncs que, si mai arribàvem a la independència (que sembla ser que potser sí), en passaria una de grossa. Que hi hauria violència. Que ens enviarien els tancs. Que hi hauria una hecatòmbe tal que el país cauria en la ruïna, i no sé quantes desgràcies més. Doncs no. Resulta que no. Segons aquesta nova enquesta, el dia que siguem independents, no passarà res de tot això. I per què? Doncs perquè a la resta de l’Estat s’ho prendrien –s’ho prendran– relativament bé. Les dades d’aquest sondeig indiquen que, en cas que ens independitzéssim a través d’un referèndum, un 72% de la població de fora del Principat voldria que Espanya i nosaltres ens poséssim a negociar per evitar la separació. Normal fins a cert punt. Però el més bo de tot no és això. Diu aquesta enquesta que, arribat el cas de la victòria independentista en un referèndum principatí, hi hauria un 52% dels ciutadans d’altres zones peninsulars administrativament espanyoles que diria que s’hauria de respectar la nostra decisió. Convindrem que el percentatge podria ser molt més alt –i segurament ho seria en cas que l’estat no fos l’hispànic–, però també estarem d’acord que, si ens ho diuen uns quants dies abans de veure aquesta enquesta, veient el grau d’intoxicació informativa a què se sotmet habitualment el conjunt de la població estatal, no ho haguéssim endevinat. Doncs esperin-se. Segurament han sentit cinquanta mil vegades certs polítics messetaris dient que la Constitució espanyola està per damunt de qualsevol reivindicació territorial, i proclamant solemnement que la legalitat vigent és inviolable. Doncs l’enquesta és molt clara: si s’ha de triar entre principis democràtics i marc legislatiu actual, el 64% de la població estatal respon que prefereix els principis democràtics. Això voldria dir que si hi hagués un referèndum d’independència en què sortís que sí, el que prevaldria, als ulls de la població d’altres zones de l’estat, seria aquest referèndum i no pas qualsevol constitucioneta feta amb els sabres a sota la taula o qualsevol estatutet d’anar per casa. I encara hi ha d’altres dades. En el marc de les transaccions amb l’Estat per evitar la separació, un 56% acceptarien que es negociés un concert econòmic a l’estil basc. I atenció: fins i tot hi ha un 27% de la població que permetria que el català fos oficial al conjunt de l’Estat espanyol si això servís perquè no marxéssim. La mesura probablement no serviria de res: el català ha de ser normal a casa seua, i no pas a Madrid, a Badajoz o a Guadalajara. Però la dada és molt significativa: si hi ha un percentatge tan alt favorable a aquesta mesura, la independència potser sí que és a tocar.

Read Full Post »

Del País Basc estant, on he anat a recollir opinions per a un llibre que intento escriure, m’arriba la decisió dels governs català i espanyol de no construir finalment la canonada que havia de portar –o no– aigua de l’Ebre a Barcelona. Decisió encertada, que –amb una altra mentalitat menys “urbana” i més coneixedora de com es comporta el temps al nostre país– probablement no hauria calgut prendre, perquè mai no s’hauria d’haver plantejat l’obra prevista. No m’agrada donar-me-les de profeta, perquè no en sóc ni comparteixo una certa visió del periodisme que sovint he titllat de “periodisme ficció”: la d’aquells que sempre estan preveient el futur de forma unidireccional, com si aquest fos previsible sense dubtes raonables de cap a on aniran els esdeveniments. Però, en aquest cas, em semblava tan clar que no n’hi havia per tant que, el 8 d’abril, vaig escriure aquest article al bloc: “Tant soroll per no res”. Doncs, això: si en tot aquest afer hagués imperat el seny pagès i no la por urbanita –sobretot la induïda per uns polítics que temien, no només que la població de l’àrea barcelonina es quedés sense aigua, sinó que haguessin de reduir-ne el consum els hotels i els negocis turístics en un moment de recessió en altres sectors de l’economia–, s’hauria pogut evitar tot aquest vodevil. Com deia en aquella ocasió, el problema del canvi climàtic i d’abastament d’aigua a una societat que cada vegada en consumeix més és molt més profund que no un episodi com aquest. I cal abordar-lo fent els deures de debò i no deixant-se emportar per un catastrofisme eixelebrat que només ha fet que dividir la nostra societat i augmentar la falta de confiança en els qui gestionen els interessos públics.

Read Full Post »

Divendres finalment vaig rebre, amb data del 8 de maig, un escrit d’Ángel E. Pérez Sánchez, delegat episcopal de l’arquebisbat de Barcelona, en què em comunica que, atenent la meva petició, han registrat el meu “acte formal de defecció de l’Església Catòlica” i han cancel·lat les meves dades personals.

 

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d’abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l’organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d’apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l’actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l’arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d’ANIM, l’església té deu dies per respondre–, he rebut l’escrit confirmant la meva “defecció”.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix defecció com  

 

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

 

Però enlloc no diu com ens hem d’anomenar els apòstates que hem fet “defecció”; ¿serem “defectes”, “defectors” o “desafectes”? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d’Urgell, al Pla d’Urgell– o l’escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari “Avui” a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l’àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova…–, m’hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d’Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

 

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé “apòstata”. Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m’ha entrat més d’un dubte sobre si la meva “defecció” produirà al final l’efecte que hi he buscat: que m’hi donin de baixa d’una vegada i que no compti als efectes d’atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

 

Espero que els companys i companyes d’ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d’expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres “defeccions” en segueixen més i més, per posar l’església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d’un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d’Estat que encara hi té avui aquesta religió.

 

D’altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L’Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s’hi va dir, a l’hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l’Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L’endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l’exregidora del PSN a l’Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d’Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

Read Full Post »

Aquest Sant Jordi, el diari lleidatà Segre ha obsequiat els seus lectors amb un cd contenint la tipografia ILERDA, creada per Enric Crous-Vidal en el seu exili francès l’any 1945 –inspirada en la silueta de la Seu Vella de Lleida, segons els entesos–, juntament amb un vídeo sobre el personatge i els elements gràfics –d’entre aquells que va crear– que el grup mediàtic ha incorporat a les seves produccions. Acompanyat d’una biografia que n’ha escrit Esther Solé i Martí per a Edicions de la Clamor: “Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987”. Una agradable sorpresa per als qui desconeixem més del que seria raonable el nostre passat immediat. 

 

Enric Crous-Vidal –l’any passat, l’editorial Mediterrània en va publicar les Memòries– va néixer a Lleida fa cent anys i va participar en l’eclosió de les avantguardes del primer terç del segle XX, juntament amb els també artistes lleidatans Leandre Cristòfol –el més present a Lleida durant la meva adolescència, perquè no va haver d’exiliar-se, i cap als anys 60 ja tornava a ser reconegut a la ciutat, on exposava amb certa regularitat i era professor a l’escola de Cercle de Belles Arts: el meu germà Llorenç l’hi va tenir de professor–, Antoni G. Lamolla i José Viola. La història personal d’aquest “pintor gràfic i pictogràfic”, com ell mateix preferia ser definit en lloc de “grafista”–, segons explica Daniel Giralt-Miracle al pròleg del llibre d’Esther Solè, és apassionant i anàloga a la de tants altres catalans republicans que van haver de fugir després de la victòria i l’ocupació dels militarots feixistes.

 

Impulsor de la revista “Art” i el primer Cineclub de Lleida, als inicis dels anys 30 del segle passat, durant els primers mesos de la guerra espanyola va participar en la salvaguarda del patrimoni com a delegat del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat, per incorporar-se després al front. Participant de la resistència francesa contra el nazisme, com a falsificador de documents, després de la segona guerra mundial es va quedar a França on va esdevenir un creador de renom internacional. D’ell en diu el mateix Daniel Giralt-Miracle al pròleg esmentat:

 

…artista integral, que treballà en els camps de la publicitat, el cartellisme i el disseny d’alfabets, però també en el de la creació de revistes, en la salvaguarda del nostre patrimoni i sobretot en la teorització del que arreu del món avui es coneix com una “graphie latine”, molt més vibrant, sensible i musical que les rígides propostes constructivistes que venien del món germànic.

 

Malgrat que les seves teories, formulades als tractats Doctrine et action, Richesse de la graphie latine, Grace et harmonie du graphisme latin et autres remarques, etc., van viure uns moments d’eufòria i també van patir un decandiment, són indiscutiblement la base de la renaixença que en l’era digital viu la tipografia en el nostre país (…). Per això, entenc que cal reivindcar que el punt de partida d’aquest moviment que defensa la importància i el valor intrínsec de la tipografia és ell, que a més és el creador d’alfabets català de major projecció internacional.

 

L”estiu i la tardor de lany 2000 l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i el Museu Jaume Morera de Lleida li van dedicar l’exposició “Enric Crous-Vidal: de la publicitat a la tipografia”.

 

 

Mentre escric aquest article, sento com a música de fons un cd que acabo de rebre del Lligallo de Fablans de l’Aragonés: “Á Ixena 2. Cantando en aragonés”. Una altra joia trobada en aquest cas gràcies a internet, i una bona ocasió –vora la diada de Sant Jordi– per compartir les nostres llengües veïnes, ambdues minoritzades a l’Aragó, a les quals els genocides culturals i lingüístics espanyolistes que governen la comunitat autònoma aragonesa –presidida per aquest paradigna de l’auotoodi que és el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias, segueixen negant fins i tot el dret a ser nomenades com a tals al seu Estatut d’autonomia. Mentre ajornen, un dia sí i l’altre també, el compliment del deure –establert pel mateix Estatut– d’aprovar una llei de llengües que ajudi al seu desenvolupament i digna supervivència.

Read Full Post »

 

D’un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l’aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l’actual temporada, i els problemes que pot portar dins d’uns mesos per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s’esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l’aigua no sap ploure, però tard o d’hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s’ha de fer d’aquesta manera.

 

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a “Grupo Mundo”: ell a “Mundo Diario” i jo a “TeleExpres”, dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d’avui. Llavors ja era el que els més a l’esquerra que ell en dèiem un “psuquero”. Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al “Partit”, volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d’uns minuts.

 

Per mi la batussa aquesta de l’aigua té una de les seves raons en l’actitud amb què l’ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics… Servint en safata a l’oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

 

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l’aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista “La Terra” de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l’Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que em va fer reflexionar: “No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d’aigua de l’Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l’Aragó”, em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

 

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l’aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d’alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D’on treuran l’aigua els impulsors d’aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n’han sentit crides en contra. ¿És que l’extracció continuada d’aigua de l’Ebre per garantir-la per als negocis a l’Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

 

El debat sobre l’aigua és d’una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l’espècie. Parlar d’una nova cultura de l’aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

 

Quan, arran dels esdeveniments d’aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s’han fet malbé milers d’hectòmetres cúbics d’aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s’ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se’ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d’aigua per als conreus, o se’ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n’escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l’aigua?

 

Si el soroll d’aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d’on treiem l’aigua, sinó què en fem d’ella i com l’administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d’avui sinó els que vindran–, les baralles d’ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l’interès de la gent d’aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d’opinió i un altre en els resultats electorals.

Read Full Post »