Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘teatre’ Category

Porto enganxat alguns dies en la preparació del meu comentari de la tríade Candide-Job-Llucià de Samòsata de què vaig començar a parlar fa un parell d’articles. El segle XVIII europeu, i no només europeu com veurem, és per mi un temps apassionant en què moltes coses queden vellles i d’altres encara no acaben de ser noves. És el que eles habttuals històries de la cultura s’anomena la Il·lustració.

Anuncis

Read Full Post »

Read Full Post »

1- Jornadas 2013

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »

“Marianne2”, el digital del setmanari francès “Marianne”, publicava a començaments de juny (4 de juny) una informació –“Le blues des journalistes”– a partir de la ressenya d’un estudi sobre “el treball real dels periodistes francesos”, esadir, que treballen en territoris sota sobirania de la República Francesa, i doncs també els nostres connacionals de la Catalunya del Nord. L’estudi, fonamentat en una enquesta a la qual han respost 1.070 periodistes, l’ha fet “Technologia”, un gabinet especialitzat en la prevenció dels riscos professionals, a instàncies del Syndicat National des Journalistes. Molt significatiu, doncs.

“La professió en el seu conjunt –conclou Regis Soubrouillard, autor de la informació – se sent en situació de fragilitat”. Diu que l’estudi presenta un periodista que treballa com a “auxiliar de la democràcia”, però que alhora és un “treballador cansat, preocupat i confús” que “permet distingir en el rerefons el paisatge d’una democràcia en plena confusió”. Deixant a banda les especificitats de l’exercici de la professió als territoris sota sobirania francesa, val la pena remarcar algunes línies de fons que compartim també aquí i que són en la base d’aquesta sensació de fragilitat i confusió: l’evolució del consum de la informació, que fa difícil distingir si l’usuari cerca una altra informació, en demana un tractament diferent o només busca una manera diferent de consumir-la;  la degradació i precarització del treball, fins arribar a l’externalització; la ruptura tecnològica, que fa competir els periodistes amb d’altres ciutadans que parasiten, curtcircuïten o alimenten la seva funció de mediador de la informació…

L’informe és molt ric en dades i matisos (podeu trobar aquí l’informe sencer) i no és pas aquest el lloc de fer-ne un resum més ampli. Sense posar en qüestió l’evidència de com incideixen els canvis profunds que viu i ha viscut aquests darrers anys l’exercici del periodisme (i els que ens esperen encara), se m’ìmposa un dubte de fons: si aquesta confusió que caracteritza avui la feina del periodista és una novetat tan radical com sembla. Vist en la perspectiva dels meus anys d’exercici d’aquesta feina apassionant, és bo relativitzar la confusió actual. Des que neix el periodisme de masses, la professió ha estat sotmesa a canvis constants i profunds. Tants com ha provocat la incorporació de noves tecnologies i condicions socials a la nostra feina –fugaç, per definició– de mediadors socials en l’exercici de la llibertat d’informació i expressió.

Tinc la impressió que la fragilitat i confusió que detecta l’informe –agreujada o atenuada segons els temps– és un component essencial de l’ofici. I aquesta és una de les causes que el fan tan apassionant per qui l”assumeix com a propi. Sempre m’ha fascinat el missatge de “Primera plana”, l’obra de teatre de Ben Hecht y Charles MacArthur, tantes vegades portada al cinema i representada fa vuit anys al Teatre Nacional de Catalunya dirigida per Sergi Belbel  Quan donava classes de primer a la Facultat de Periodisme solia començar el curs amb un exercici de redacció a partir de la projecció de la versió que en va fer Billy Wilder, que segueixo considerant la millor. El sarcasme amb què l’autor tracta la fauna periodística –i política– que la protagonitza té com a punt i final un missatge en profunditat, redemptor per al nostre ofici: sense el testimoni dels periodistes, Earl, pobre diable condemnat a mort però indultat pel governador, hauria estat executat en benefici dels interessos dels polítics locals.

Sempre he considerat aquest missatge un dels millors homenatges a la llibertat d’expressió i informació, i a la raó de ser de la nostra professió. Per molt miserables que els periodistes siguem com a persones, la nostra feina –i doncs la nostra responsabilitat– és indestriable d’una societat que vol ser lliure. Aquesta és la causa profunda de la nostra confusió: més enllà dels canvis socials i tecnológics, ens enfrontem a la magnitud del repte des de la nostra fragilitat i la del nostre ofici. Reivindiquem, doncs, aquesta feina apassionant i sempre nova, enfortim-la i critiquem-ne la pràctica quotidiana perquè respongui de debò a la seva funció social. El mateix objectiu ens ha d’orientar en temps plaents o confusos, però potser no tant com ens ho semblen si no els mirem amb perspectiva. Sense deixar que la mandra guanyi a la constància.

Humbert Roma

(Article publicat a mèdia.cat el 12 de juliol del 2011)

Read Full Post »

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre
un novel·lista africà i les raons de la seva decisió de canviar de la
llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.
L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus
Si és vertader, és blanc 
Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?
L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.
Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.
Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.
A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer 
narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.
–Article original: Si es verdadero, es blanco.
Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Ngugi_kamirithu-Final

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre Ngugi wa Thiong’o, novel·lista africà, i les raons de la seva decisió de canviar de la llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Read Full Post »

web001

rubianes3[1]

Quan la Vila de Gràcia encara la festa major d’enguany, rebo el programa de festes del carrer de Sant Pere Màrtir, reivindicant el record de Pepe Rubianes, i amb un vídeo i la rumba que músics del barri han fet per una festa popular.

Aquí teniu el missatge que he rebut, amb els enllaços incorporats. I que tingueu una bona festa.

Bones!

Us enviem el programa del Carrer Sant Pere Màrtir.

Si sou per aquí, Bona Festa Major.

I us deixem la cançó que músics del barri han fet reivindicant una Festa Major popular.

http://www.youtube.com/watch?v=q7L6oHqqF6Q

http://nisantperenimartir.wordpress.com/

RUBIANES

[GRÀCIES, PEPE]

Pepe és la persona més lliure que corre encara per aquestes contrades; el paio que més ens ha fet riure, començant per riure de nosaltres mateixes i les nostres misèries; i acabant, ben seriosament i a sac, per ser la veu més lúcida i implacable en riure de tan malparit imparable que corre per aquest planeta. Lliure com el vent i tossudament alçat, aquí seguim malgrat tot. Reivindicant Rubianes a cada cantonada. Que és el que més els fot. Que ens riguem d’ells i del seu món impossible.

Va per tu, Pepe

Comissió de Festa Major de (ni) Sant Pere (ni) Màrtir.
Vila de Gràcia, juliol de 2009.

Doncs si, ja tenim el programa mig enllestit. Temps de festa major, de fer soroll, de cridar contra el vent, de posar-se un mojito per barret i de robar-li a la nit somnis i utopies. Temps per a la cultura popular, de base, per a la bona música rebel. I si i també i sobretot per a riure’ns de nosaltres mateixes, que és la lliçó de bagatge d’en Rubianes. I no parar de riure. Que a “ells”, és el que més els emprenya. Que seguim rient. Per les butxaques. D’ells i del seu món impossible. Va per tu, Pepe.

Dissabte 15

13.00  L’hora del vermut | Anita Miltoff (punk/flock)
22.00  Brincadeira (Batucada)
22.30  Rebelmadiaq Sound (Funk / Soul /reggae)
00.00 Chaqlala (rock Bereber)
01’30  Rebelmadiaq Sound


Diumenge 16

13.00 L’hora del vermut | The Oldians (ska/jazz)
14.00 Dinar popular d’aborígens graciencs (resistència indígena local)
17.00 Soweto (jamaican 60)
21.00 Taller de salsa
22.00 Arangu (funk / latino)
00.00 Raspa (salsa / latino)

Dilluns 17
18.00 Vila de Gràcia Volei Beach 3×3 Champions
22.00 The Black Beltones (funk)
00.00 The Slingshots (funk)

Dimarts 18
21.00 Sopar Zapatista
22.00 Hiper Karaoke Mediterrani (GretaestJits)

Dimecres 19
13.00 Els Amics de les arts (folk/pop electrònic)
18.00 Taller de Circ (abstenir-se polítics)
19.30h Concurs de monolegs ‘Pepe Rubianes’ (first edition!)
21.30 A riure a lo bèstia amb Xavi Castillo
23.00 Tirantlofunk (funk)
00.30 Dj Max (superéxits)

Dijous 20
13.00 Animalanima
22.00 Gatoelqiman & kdö (hip hop)
23.00 Rapsodes (hip hop)
00.00 Marco Fonktana (hip hop)

Divendres 21
17h 4rta edició de la Gimkana del Porró (especial diàlisi post-festa)

Read Full Post »


p002_f01_250x128
La presa de possessió del socialista basc Patxi López com a nou lehendakari de la comunitat autònoma basca ha anat acompanyada de senyals, i més que senyals, prou significatius. La presència destacada de representants de l’exèrcit i les policies espanyoles, juntament amb la d’alts dirigents dels partits imperialistes espanyols, el 7 de maig, en l’acte de Gernika, venia a remarcar la importància que els poders de l’Estat han donat a aquest acte com a fita històrica de cara a la reconquesta del País Basc rebel. Tot fent palès què entén de debò el nou lehendakari per impulsar la cohesió d’Euskadi, de la qual tant s’omple la boca, tot i haver guanyat la lehendekaritza gràcies a l’exclusió d’una part de l’electorat a qui es priva del dret a elegir i ser elegits.

 

Per si algú ha oblidat aquest argument cabdal, els qui ostenten el poder polític real al Regne d’Espanya han cuidat, de cara a les properes eleccions del Parlament Europeu, de rematar-lo amb altres fets. Impulsada la denúncia des del mateix govern espanyol, prèvia campanya mediàtica com acostuma, el Tribunal Suprem ha anul·lat la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles, encapçalada per Alfonso Sastre, potser el més important dramaturg espanyol vivent, premi nacional espanyol de Teatre l’any 1985 i de Literatura Dramàtica el 1993. Com ha fet en set ocasions anteriors, per considerar que es tracta d’un partit o  llista “contaminats” –en el peculiar llenguatge sanitari difós des dels poders mediàtics i polítics– per l’esquerra abertzale il·legalitzada el 2003, en aplicació de la llei de partits.

 

Entre d’altres raonaments, destaca, és clar, el fet que Alfonso Sastre –a qui l’advocat de l’Estat en la seva denúncia considera “banderín de enganche” de la candidatura, ja que ha manifestat que el seu estat de salut no li permet anar al Parlament Europeu– és persona vinculada, com és prou conegut, al món de l’esquerra abertzale il·legalitzada. O que Doris Benegas Haddad, germana del dirigent del PSOE Txiki Benegas i figura destacada d’Izquierda Castellana, partit promotor d’aquesta llista electoral juntament amb Comuner@s, número dos de la llista, que podria substituir Sastre a Estrasburg, té “intenses vinculacions amb l’entramat ETA-Batasuna”. La qual cosa, però, no ha estat obstacle perquè aquest partit nacionalista castellà segueixi essent legal fins ara, tot i que –segons un informe de la guàrdia civil presentat per l’advocacia de l’Estat– tindria “una col·laboració estatègica i operativa” amb Batasuna. O que l’escriptor Carlo Fabretti, que va participar en la presentació de la candidatura, és articulista del diari “Gara”, “on ha deixat reflectit –diu l’advocacia de l’Estat– el seu ideari coincident amb les tesis de la denominada esquerra abertzale” i “consta el seu suport en favor de la llibertat d’Arnaldo Otegi i la seva intervenció en la presentació de la Plataforma per la Pau, els drets, el diàleg i la negociació”.

 

Avís a navegants, doncs. No es tracta ja de criminalitzar els qui propicien candidatures de l’esquerra abertzale il·legalitzada, sinó de posar fora de la llei una demostració explícita de solidaritat política amb els il·legalitzats. És aquest el missatge claríssim del bandejament d’aquesta llista a les eleccions europees. No es tracta d’esbrinar o negar si darrere la llista hi ha l’esquerra abertzale il·legalitzada –no seré jo qui em preocupi d’afirmar-ho o negar-ho, ja que sempre he defensat que la llei de partits i les il·legalitzacions subsegüents són, per elles mateixes, una ignomínia impròpia d’una societat que es pretén democràtica–, sinó de posar de manifest quin és l’objectiu del poder imperial amb aquesta nova exclusió. De forma progressiva, la taca d’oli de la llei de partits s’estèn, i ara ho fa més enllà del País Basc.

 

És, d’altra banda, encara pendent la redacció definitiva de la sentència del Tribunal Suprem –anunciada fa més de quinze dies– pel macrojudici del sumari 18/98, un altre dels escàndols d’aquesta ampliació del concepte de “terrorisme” al Regne d’Espanya, denunciada fins i tot pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, l’octubre passat. Tot i que ja se sap que nou dels condemnats per l’Audiència Nacional espanyola a penes molt greus, entre ells els vuit pacifistes de la Fundació Joxemi Zumalabe, seran absolts i ja són tots en llibertat, també sembla segur que als altres 38 condemnats els seran confirmades penes greus de presó, amb algunes minses rebaixes respecte de les condemnes imposades en el macrojudici. Tots ells ja són empresonats, inclosos els vuit que, la majoria per raons de salut, eren en llibertat provisional pendents de la sentència del Suprem. Entre ells el veterà lluitador abertzale José Luis Elkoro, de 74 anys,  membre del consell d’administració del diari Egin, que va ser elegit senador per Guipúscoa en dues legislatures i diputat al Parlament de Gasteiz  en altres dues, i que va ser condemnat a 24 anys de presó al macrojudici.

 

Tot plegat, coincidint amb la presa de possessió del nou lehendakari.Aquest és el pa que s’hi dóna, ara com ara, en la política del Regne d’Espanya per al País Basc. Més que la cohesió entre els bascos, el que pretenen els seus impulsors és la cohesió dels bascos amb Espanya, sense preguntar-los si la volen. Mentrestant, Patxi López –com deia aquest diumenge en una entrevista al diari imperialista espanyol “El País”– creu que és possible tornar a entendre’s amb el PNB, perquè “l’enteniment entre socialistes i nacionalistes no és una cosa conjuntural sinó històrica”. Segons deia Pays Basque Info, una web del País Basc del Nord, arran de la presa de possessió del nou lehendakari, el PSE ja hauria començat “la dansa de l’aparellament”. I és que Ibarretxe ha deixat de ser un obstacle.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat el 18 de maig del 2009 a Tribuna Catalana)

 

NOTA PER LA CURIOSITAT DEL LECTOR: Tot i que no m’agrada fer de periodista profeta, fa ara exactament dos anys ja parlava en aquest bloc sobre Alfonso Sastre com a possible element “contaminador” en relació amb la llei de partits. Ho podeu veure a El Centro Dramático Nacional “contaminat”. Llavors podia semblar una boutade, però no crec que, per desgràcia, anés massa errat.

 

Campanya de suport

 

El premi nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel ha adreçat un escrit públic al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en què li reclama que eviti “accions antidemocràtiques de retallar el dret del poble espanyol a la informació i llibertat d’expressió, d’exposar les seves idees, fins i tot aquelles que no compartim”, en relació a l’exclusió de la llista Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees.

 

D’altra banda, he rebut aquesta convocatòria a donar suport al dret de la candidatura a presentar-se a les eleccions

 

PER LA DEMOCRÀCIA I LA PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA
 
 
Les persones i organitzacions sotasignants volem expressar amb la major contundència  la nostra indignació i alarma  davant el gravíssim atemptat contra les llibertats democràtiques i contra la presumpció d’innocència, fonament de l’Estat de Dret, que suposa la il.legalització de la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles, i exigim la revocació de la corresponent sentència del Tribunal Suprem.
Volem denunciar també la vergonyosa campanya de desprestigi orquestrada pels grans mitjans al servei dels poders establerts, a la vegada que expressem la nostra solidaritat amb Alfonso Sastre i la resta de persones que s’ha intentat criminalitzar per la seva participació a Iniciativa Internacionalista
 
 
Enviar  signat a ccsi.ccsi@gmail.com

Read Full Post »

Older Posts »