Músiques per a “Candide”. 2

Porto enganxat alguns dies en la preparació del meu comentari de la tríade Candide-Job-Llucià de Samòsata de què vaig començar a parlar fa un parell d’articles. El segle XVIII europeu, i no només europeu com veurem, és per mi un temps apassionant en què moltes coses queden vellles i d’altres encara no acaben de ser noves. És el que eles habttuals històries de la cultura s’anomena la Il·lustració.

Anuncis

Read Full Post »

Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

L’altra cara (dura) del jutge prevaricador. Sí, també hi podem, contra ell…

Fa uns mesos –el 22 de març de l’any passat– vaig dedicar un dels articles a mèdia.cat a aplicar la teoria de la lupa (o zoom) a l’expresident de la Generalitat de dalt, Jordi Pujol, com a producte mediàtic resultant del seu pas pel sedàs de Jordi Évole al “Salvados” de LaSexta. I, alhora, al procés de fabricació mediàtica, i coetània de l’altra, d’exaltació fins a excelsos honors de martiri democràtic aplicat al jutge prevaricador Baltasar Garzón en una operació per fer-ne urbi et orbi un sant baró, lliurat sense descans a la protecció dels drets humans de la qual tindria prou ben merescut el patronatge.

Una feinada, aquesta dedicada al “pájaro Garzón” –com li agradava dir-ne al seu malguanyat col·lega Joaquín Navarro, que tant bé el coneixia i tan malament en parlava– en què van destacar corifeus que mai no m’ho hauria esperat, d’ells. Va ser com si per fer sant al nostre segon papa Borja, Alexandre VI, els catalans de la nació sencera haguéssim muntat una campanya de comunicació, arreu del món catolicoapostolicoromà, fonamentant-la en la humilitat, pobresa i castedat, atribuïdes sense dubte i mesura al personatge, i de foment de la pau a la terra per la gent de bona voluntat que a fe de déu que s’hauria guanyat sense cap dubte segons el guió prefixat.

Bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils –periodistes “del rotllo”, en qualificatiu triat a l’efecte pel company Roger Palà en un dels seus imprescindibles articles recollits ara a “Mots incendiaris. Recull d’articles (2007-2011)”– hem parlat de moltes i diferents maneres de les maleses infinites (MALESA entesa en la primera de les accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Maldat, especialment acció dolenta”) comeses pel jutge prevaricador, vulnerador sistemàtic dels drets humans de les persones empresonades per ordre seva o posades sota la seva custòdia en les espectaculars operacions en què solia aparèixer com el superjutge garant de les llibertats ciutadanes i la fermesa incondicional de l’Estat imperial en nom del qual instruïa (que no impartia) els casos penals que li tocaven –o es feia tocar–, diuen, com en el macrosumari 18/98 que va acumular contra la dissidència basca.

A les llistes dels socis del Grup hi ha noms de periodistes que han passat, de lluny o d’a prop, pels sinistres despatxos del personatge (com ara víctimes de la seva redada contra l’independentisme d’esquerres català i en defensa de l’espanyolitat indubitable dels fastos olímpics del 1992). I d’altres que senzillament, en un moment o altre de la llarga i persistent carrera prevaricadora de l’ocell Garzón des del seu niu de jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, n’hem hagut d’informar, d’alguns dels seus espectacles i els mals que van causar. Com que un d’ells –de fet, diversos–, precisament el que va iniciar el sumari 18/98, va ser una càrrega de cavalleria judicial destinada a tancar dos mitjans de comunicació bascos –Egin i Egin Irratia–, desmantellar-ne els béns industrials i societaris i, sobretot, engarjolar periodistes, treballadors i directius de premsa, una bona mitja dotzena dels quals pel cap baix segueixen en presó, gairebé podríem dir que mitjançant les notes de premsa del Grup Barnils es poden seguir fets, anècdotes, rituals i efectes del garzonisme en el seu combat a ultrança contra els mitjans de comunicació de l’esquerra independentista basca.

Dic tot això en la present ocasió perquè també amb el cas Garzón –i en el del tancament d'”Egunkaria” i les tortures a periodistes, treballadors i directius del diari en llengua basca que va fer esclatar Juan del Olmo, un jutge que hi va durar poc, al tribunal d’excepció, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –i la seva gent del “rotllo”– ve demostrant, des del seu mateix inici com a col·lectiu, que sí que podem posar la lupa o el zoom on d’altres en aquesta professió i als Països Catalans han optat per la prudència que ve de la por i l’afany d’evitar-se cap risc. I és, doncs, també lògic que dimecres vinent, 17 d’abril„ el llibre que inaugura una col·lecció de llibres periodístics que aniran fent membres del Grup i publicarà Edicions Saldonar (col·lecció Periodistes) i que presentarem al Col·legi d’Advocats a Barcelona sigui dedicat a aquest martell de periodistes i persones lliures que ha estat el jutge prevaricador. L’ha escrit la periodista Sònia Bagudanch, que l’ha titular “Et presento el jutge Garzón”. A l’acte de dimecres, per les 7 del vespre, l’advocat Jaume Asens; el periodista David Bassa, president del Grup Barnils; l’editor Francesc Gil Lluch, d’edicions Saldonar; Sònia Bagudanch, autora del llibre, i el jutge Salvador Vidal parlaran sobre “Baltasar Garzón i les febleses de la justícia espanyola”. Tot un esdeveniment.

Humbert Roma

(Una versió actualitzada de l’article la va publicar mèdia.cat el 18 d’abril del 2013)

Read Full Post »

Pujol, Garzón i l’efecte lupa

Quan donava classes de periodisme a la facultat (UAB) i havia d’explicar el procés de fabricació de les noticies, recordo que manejava diverses teories sobre el procés de selecció. Es tractava d’aplicar metàfores vàries elaborades de forma acadèmica que el feien més entenedor. La més estesa, i força sòlida per l’elaboració dels fonaments que la suportaven, era la que s’anomena “de l’espiral del silenci”. Ve a dir, en esquema, que el silenci que impera sobre determinats temes en el procés de construcció de la informació es reforça a ell mateix, en una mena de turbulència en espiral que només es trenca si al seu entorn es produeix un soroll prou contundent per aconseguir-ho: un enfrontament armat, un atemptat de grans dimensions com el de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, un magnicidi, una revolta de grans proporcions i efectes sobtats….

N’hi havia una altra, més modesta però que m’atreia més: l’anomenada “de l’efecte lupa” (o zoom). Posa èmfasi en el fet que, com la metàfora que li dóna nom, quan construïm la informació, els periodistes no solament apliquem una mirada selectiva als esdeveniments d’actualitat objecte de la comunicació de masses (soroll/silenci), informant-ne o ocultant-los, sinó que, de l’esdeveniment, posem el focus en determinats aspectes i, com quan apliquem la lupa a un determinat objecte (o el zoom a un paisatge), com més n’engrandim uns, més en difuminem la resta fins diluir-los en la foscor absoluta. La fabricació de la informació, segons aquesta teoria, no seria només un procés de selecció d’uns esdeveniments en detriment d’altres, sinó de magnificació d’alguns aspectes d’aquests mateixos esdeveniments triats i enfosquiment de la resta.

Pensava en això aquests dies veient el seguiment que els mitjans han fet de dos esdeveniments protagonitzats per personatges mediàtics i que han estat d’actualitat: l’expresident de la Generalitat de dalt Jordi Pujol i el jutge prevaricador espanyol Baltasar Garzón.

Comencem per Pujol. El periodista Jordi Évole el va entrevistar per al seu programa de televisió “Salvados”, a La Sexta, el 4 de març passat. Una entrevista que va ser objecte de força soroll mediàtic perquè Pujol li va confirmar el que fa temps que venia dient: que se’ns està tornant independentista. L’entrevista va ser llarga i el periodista li va preguntar per temes molt diversos. Però la majoria dels mitjans que en van informar només van posar la lupa en un: aquest de l’independentisme –sisplau per força– de qui, al seu temps de president, va tenir l’honor dubtós de ser nomenat “español del año” pel diari imperialista i monàrquic “ABC”. No era novetat, però els mitjans hi van posar el zoom més potent, i la resta va quedar enfosquida. Només –que jo en tingui constància– el diari “Ara” va fer la llista d’altres frases tant o més rellevants que va dir Pujol a l’entrevista, molt ben portada per cert, per Jordi Évole.

Entre d’altres, una que em va escandalitzar de forma especial, venint d’un personatge que va fonamentar el seu prestigi polític, entre d’altres coses, en la tortura i presó que va patir durant el franquisme. En un fragment notable –i força llarg– de l’entrevista, Évole va insistir en un torn de preguntes i repreguntes sobre el suport de Pujol a l’exministre socialista José Barrionuevo quan aquest va ser imputat i condemnat pel cas GAL, esadir per terrorisme d’Estat. Pujol, amb circumloquis i estratègies vàries de diversió a què és tan aficionat, va acabar justificant el terrorisme d’Estat perquè –va dir– “quan hi ha una guerra, hi ha una guerra, entengui’m. La policia lluita contra gent que assassina i l’Estat lluita contra gent que assassina”. Esadir, justificació pura i dura dels assassinats per raons d’Estat. L’efecte lupa, aplicat a l’entrevista per la majoria dels mitjans –no per l'”Ara”, si més no en el resum de frases que va recollir– en va engrandir la declaració “independentista” de l’expresident de la Generalitat i diluir fins fer-la desparéixer del focus la seva justificació de l’assassinat en nom de la raó d’Estat. Cap periodista de sensibilitat democràtica no ho hauria d’haver fet, però va passar i. com que va passar, ho explico.

Anem al jutge prevaricador Baltasar Garzón, fenomen mediàtic per excel·lència les darreres setmanes arran de les seves compareixences com a acusat davant dels tribunals espanyols que ell tant bé representa. Mitjans de tot el món –no només catalans o espanyols– han posat el focus en un Garzón jutge instructor de preteses causes contra els crims del franquisme i contra la humanitat i víctima, per això mateix, de la revenja dels franquistes i els seus propis col·legues de judicatura. Quan, de fet, Garzón s’havia limitat –fins llavors– a acceptar una denúncia i declarar-se competent per iniciar diligències sobre aquests crims. Mèdia.cat ja va deixar constància de molts d’altres aspectes que permetien posar en dubte la pretesa trajectòria democràtica del jutge prevaricador. Però la lupa que li van aplicar els mitjans –potentíssima a aquests efectes– els van diluir en la foscor absoluta. Fins tal punt que –i aquí sí que cal aplicar-hi la teoria de l’espiral del silenci– personatges i institucions internacionals que coneixen –o haurien de conèixer– prou bé el pa que s’hi dóna, als jutjats de l’Audiència Nacional espanyola –hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista– i a les garjoles que en depenen van sortir en defensa a ultrança del jutge prevaricador com a gran defensor dels drets humans, sobre els quals universitats de prestigi internacional li ofereixen ara feina per donar-ne lliçons. Parlo, per exemple, de l’exfiscal espanyol anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú; el premi Nobel de la pau i facilitador en alguna ocasió de la mediació en el conflicte de l’imperi espanyol al País Basc Adolfo Pérez Esquivel, Amnistia Internacional o les “madres de la plaza de mayo” argentines…

Fora de focus, doncs, el Garzón que feia detenir i empresonava independentistes catalans el 1992 i –segons sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans d’Estrasburg– no en garantia la seva seguretat personal i mirava cap a d’altra banda quan li deien que havien estat torturats; que tancava mitjans de comunicació i feia detenir persones al País Basc només per la seva militància política aplicant-los la seva teoria que “tot és ETA” i que es pot ser d’ETA sense saber-ho; que s’avançava fins i tot als tribunals espanyols –ell que només era jutge d’instrucció, un fet que s’obviava ja llavors quan se’n parlava als mitjans– i tancava seus de partits polítics i feia detenir i engarjolar alcaldes i regidors bascos d’Udalbiltza que després serien absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola… Garzón, impol·lut, lliure de dubtes, en una aplicació de la lupa i l’espiral del silenci pels mitjans fins i tot de fora de l’Estat espanyol, en una de les operacions mediàtiques de propaganda més desvergonyides i d’èxit de tots els temps.

Fins tal punt que un seu servidor, el periodista català Pere Ríos, va gosar posar en dubte al diari “El País” que el contingut de la sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans sobre el tracte a què van ser sotmesos els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992 tingués res a veure amb el jutge prevaricador. Ho va fer en una pseudoinformació titulada “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. La Coordinadora catalana per la prevenció i la denúncia de la tortura, que agrupa catorze entitats, hi va reaccionar amb un dur comunicat en què, entre d’altres coses, deien: “El Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos–. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaris. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

No tinc constància –i m’agradaria equivocar-me– que cap mitjà dels autoanomenats “de referència” s’hagi fet ressò d’aquest comunicat de la Coordinadora. Ni tan sols “El País”, la credibilitat del qual hi queda força malmesa. No fos cas que el mite –aquest sí, molt ben construït i sòlid– del jutge defensor a ultrança dels drets humans en resultés tocat ni que fos una miqueta… Dos exemples, doncs, aquests de Pujol i Garzón, a afegir als que esmentava quan donava classes a la facultat, sobre com es fabrica la informació als mitjans de comunicació de masses.

Humbert Roma (Publicat a mèdia.cat el 22 de març del 2012)

Read Full Post »

“El País”, Garzón i les tortures als independentistes catalans el 1992

Aquests dies hem sentit i vist tantes coses a l’entorn de l’exjutge prevaricador Baltasar Garzón que em fa l’efecte que no parlem pas tots del mateix personatge. Només ens faltaven ara les imatges del Parlament argentí ovacionant-lo com a gran defensor dels drets humans i la presidenta de la República elogiant-lo sense cap mena de matisacions. Ja he escrit en aquest mateix bloc què en penso d’aquest personatge sinistre, responsable d’haver emparat tortures a persones empresonades per ordre seva i sota la seva custòdia, d’haver tancat mitjans de comunicació bascos i enviat a la garjola molta gent només per les seves idees polítiques, sense cap imputació en fets violents –entre ells alcaldes i regidors independentistes integrants de l’organització d’electes Udalbiltza que després van ser absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola. Autor de la teoria jurídica, fonament de la il·legalització de partits i candidatures independentistes d’esquerres i de l’empresonament dels seus dirigents, amb el pretext que es pot ser d’ETA sense estar-hi integrat o que ETA no ho és només l’organització armada sinó també el seu “entorn”.

Un personatge que, de tan lluitador com diuen que era contra els crims del franquisme, no se sap que hagi gosat instruir mai ni un sol procés a cap responsable d’aquells crims (entre ells el nazi Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i responsable de la detenció, tortura i mort del president Lluís Companys i de multitud de republicans de tots els pobles sotmesos a l’Estat espanyol als camps de concentració nazis, feixista que va morir encara no fa nou anys sense que Garzón li toquès un pèl. I no diguem ja dels crims d’Estat del primer postfranquisme, com el que ara acabem de commemorar en l’aniversari de la mort de cinc treballadors per la policia a Gasteiz a les ordres de Manuel Fraga Iribarne, que va morir fa poc, i amb la responsabilitat d’un govern –el d’Arias Navarro, el ploramiques que va anunciar la mort del dictador– on el ministre de Relacions Sindicals era el franquista encara viu Rodolfo Martín Villa. O de la mort a trets d’Oriol Solé Sugranyes per la guàrdia civil… i tants d’altres (hi ha un vídeo impressionant d’una intervenció del diputat d’ERC Joan Tardà al Congrés espanyols dels Diputats llegint-ne una llarguíssima llista, a l’anterior legislatura). I mira que n’hi va passar Baltasar Garzón, d’ anys de jutge, a l’Audiència Nacional espanyola mentre tota aquesta colla de responsables de crims vivien, i alguns encara viuen. Mai no els va ni citar a declarar…

Ve a compte aquest llarg prefaci perquè un periodista català molt significat –Pere Ríos– d’un mitjà de comunicació espanyol també molt significat –”El País”– firmava el 25 de febrer passat una pseudoinformació amb el títol “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”, en què exculpava l’exsuperjutge prevaricador de la seva responsabilitat en les tortures a independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992. Una pseudoinformació al servei dels interessos de l’Estat i, ara i en concret, d’aquesta nova icona de la pseudodemocràcia que vam heretar del generalot i que és aquest exjutge prevaricador; un text que ha merescut un comunicat firmat per les catorze entitats aplegades a la Coordinadora catalana per la prevenció i denúncia de la tortura.

“L’article –diu, entre d’altres coses el comunicat de la Coordinadora sobre el text publicat a “El País”– titlla les tortures que van patir els detinguts de mite, de mentida. Afirmar això, quan hi ha una sentència del Tribunal d’Estrasburg que condemna l’Estat espanyol és fer una interpretació que mereix el nostre rebuig. Considerem indigna la frivolitat d’aquesta informació quan se sap com és de difícil provar judicialment la pràctica de la tortura i els maltractaments. L’article apunta que la mentida més estesa és aquella que diu que el jutge Garzón no va investigar les denúncies de tortura. I com a prova apunta l’informe que va sol·licitar el jutge a la metge forense, informe que apareix detalladament en la sentència d’Estrasburg i que el tribunal internacional en la sentència no va considerar que fos una investigació oficial efectiva”. “Res no justifica –diu també el comunicat– que un jutge miri cap a una altra banda quan pel seu davant estan declarant persones amb lesions visibles i que diuen que han estat torturades. Cal recordar, en aquest sentit, que el Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaros. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

“La publicació d’articles com aquest –conclou el comunicat– contribueixen a fer encara més difícil la tasca per l’eradicació de la tortura i els maltractaments”. Doncs, això.

(La foto, que he baixat de Racó Català correspon a una acció de denúncia contra Garzón que es va fer al Fòrum Mundial de les Cultures el 16 de juny del 2004 a Barcelona, durant una intervenció del jutge sobre drets humans).

Read Full Post »

Han de caure més tabús

Amb l’escàndol a l’entorn de la figura d’Iñaki Urdangarin, gendre del rei d’Espanya, i la seva relació amb el cas Palma Arena, sembla que s’ha obert una escletxa notable en l’autocensura que la majoria de mitjans i professionals de la comunicació al Regne d’Espanya mantenien a l’entorn de la casa reial i els orígens de la seva fortuna. Fins ara la majoria dels mitjans convencionals de més abast havien mostrat una cura especial en el tractament de la figura del rei de qui mostraven els aspectes més amables i en donaven una imatge de garant de la democràcia que edulcorava algunes de les seves actuacions, com la que va tenir durant el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, de la qual queden molts aspectes encara per esclarir. Veurem fins on arriba l’obertura d’aquesta escletxa, i si se n’acaba salvant la mateixa persona del monarca després de la decisió insòlita de marginar el gendre de la presència en actes protocol·laris a causa d’una conducta –en paraules del cap de la Casa del Rei– que “no sembla massa exemplar”.

Aquesta autocensura, però, no és l’única de la qual s’han de deslliurar els mitjans de comunicació al Regne d’Espanya. Segurament la més important, per la seva transcendència pel respecte dels drets humans, és la que afecta la pràctica de la tortura i els maltractaments a les persones detingudes i altres situacions de vulneracions de drets com les detencions en centres d’internament d’estrangers. El silenci o la minimització, quan no la repetició acrítica dels arguments policials sobre increïbles autolesions dels detinguts o suposades consignes seguides por tots ells, acostumen a ser pràctiques habituals en els mitjans respecte de les denúncies per tortura, sense posar en qüestió els mecanismes –com la prolongació de la detenció incomunicada o la privació d’intervenció d’advocat o metge de confiança– que fan impune de fet la pràctica de la tortura.

Fer públics els fets denunciats és una peça clau en l’eradicació d’aquesta pràctica degradant, per la capacitat de sensibilització social que té recollir i publicar els testimonis de les víctimes amb la cruesa del seu relat. Si comparem les notícies recollides als mitjans amb les dades facilitades per la Coordinadora per a la prevenció i denúncia de la tortura a l’Estat espanyol en el seu informe pel 2010, resulta encara més evident la gravetat d’aquest silenci: 251 situacions “en què es van produir agressions i/o maltractament contra 540 persones” l’any 2010, segons la Coordinadora, de les quals 23 casos afectant 67 persones a Catalunya.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 20 de desembre del 2011) (A la il·lustració, campanya pel tancament dels centres d’internament d’estragers)

Read Full Post »

La revista “Time” té raó d’excloure Catalunya

Aquests dies corre per la xarxa una campanya fruit de la ignorància de les regles fonamentals del periodisme. Gent catalana plena de bones intencions i poca cosa més pretén –i convida a– donar lliçons als periodistes de la revista “Time” i contradir-los en la selecció que ha fet el setmanari nord-americà del que qualifica com a “les deu nacions aspirants”, “llocs –diu– que competeixen per la independència, alguns amb més reclamacions legítimes per la llibertat que d’altres”, després de l’accés del Sudan del Sud a la independència previ l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquesta selecció –en la línia que ha popularitzat el mateix setmanari des de fa dècades en molts altres camps (personatges polítics, llibres, músiques, salut, economia, medi ambient…), el més destacat dels quals és la tria de la personalitat de l’any– és un espai d’opinió. Com ho és un editorial, un article firmat o un acudit gràfic. I en aquest cas concret “Time” ha respectat de forma escrupolosa una norma fonamental del periodisme modern, tal com l’ha definit durant dècades precisament la tradició anglosaxona i s’aprèn en la gran majoria dels centres d’ensenyament de periodisme d’arreu del món: la distinció, en forma i fons, entre els gèneres d’opinió i els d’informació, sense llicència per barrejar-los. Clau de volta de la retòrica periodística que cap lector més o menys crític hauria de desconéixer i encara menys menystenir.

Però alguns dels nostres connacionals, tocats pel foc de la defensa a ultrança de la pàtria, sempre ofesa pels altres per definició, s’ho han pres a la valenta com una afrenta a la catalanitat. Quan haurien de mostrar agraïment al “Time” per haver estat tan objectiu. Perquè, com sempre que fa llistes d’aquesta mena, “Time” es limita a expressar ras i curt una opinió. Que podrem compartir o no, però que en aquest cas és tan objectiva que es limita a un llistat sense més additius que l’advertiment inicial segons el qual alguns dels “llocs” –fixin-se bé en el substantiu, que matisa les “nacions” del títol– tindrien “més reclamacions legitimes per la llibertat que d’altres”. Dos dels quals poden semblar anecdòtics –la República de Cascàdia i la Segona República de Vermont–, com m’ho poden semblar a mi mateix, en la meva abismal ignoràcia al respecte, però que, formant part dels contenciosos nacionals o territorials dels Estats Units d’Amèrica –alguns d’ells tan importants que fins i tot van ser en l’origen de la guerra civil de secessió–, hi tenen la justificació de la proximitat tractant-se d’un setmanari nord-americà.

Prescindiré d’analitzar, a més a més d’aquests dos casos, els altres set seleccionats que no tenen per objectiu la independència respecte de l’imperi espanyol. Me’n queda un: el País Basc –fixeu-vos que no diu Euskadi sinó País Basc, amb precisió lèxica exquisida–, que hi figura, i el nostre cas –Catalunya? Països Catalans?, primer objecte de polèmica: la denominació–, que no hi ha estat seleccionat. Dos territoris sota sobirania espanyola que es defineixen com a nació (amb el dubte, en el nostre cas, de si aquesta definició l’atribuïm a la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt o a la totalitat dels Països Catalans). Em poso, doncs, en la pell dels periodistes del “Time” posats a l’àrdua tasca de fer la llista: hi posem el País Basc? En devien dubtar tan poc que el van posar el segon, just després d’Escòcia.

Ara bé, Catalunya? els Països Catalans? Deixem-ho en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt, sota sobirania espanyola. Primer element a considerar: qui hi té majoria parlamentària, al parlament autonòmic? qui té possibilitats de tenir-la en un futur proper? Perquè els periodistes del “Time” saben sumar i restar, coneixen els sistemes polítics que regeixen als terriotoris dels quals parlen… Majoria requerida per proclamar la independència o convocar un referèndum d’autodeterminació: 68 diputats d’un total de 135. Composició d’aquest parlament, com qui diu acabat de constituir després de les eleccions de novembre del 2010: el bipartit (esadir CiU, catalanista autonomista) 62 diputats; ERC (independentista d’esquerres) 10; SI (independentista no se sap si de dretes o d’esquerres) 3; Joan Laporta (independentista per lliure) 1; ICV (autodeterminista segons com) 10; PSC (esquerra imperialista espanyola) 28; PP (dreta imperialista espanyola) 18; C’s (imperialistes espanyols no se sap si de dretes o d’esquerres) 3.

Si tinguessin voluntat política de crear un conflicte al Regne d’Espanya per aconseguir la independència –segona part de l’anàlisi hipotètic dels periodistes de “Time”–, el bipartit (amb majoria relativa àmplia en aquest Parlament i monopolitzant en exclusiva el govern autonòmic) s’ho plantejaria com a primer objectiu, i no es proposaria ara negociar amb l’imperi espanyol aquesta cosa etèria del pacte fiscal a la manera basca (quan dels basc i navarrès, que ja hi són vigents, en reneguen tant l’esquerra independentista basca com un sector important del PNB –com prova el projecte de reforma de l’Estatut d’Euskadi conegut com a pla Ibarretxe– i els dos principals sindicats, ELA i LAB). I de forma immediata, just de conéixer-se els resultats electorals, el bipartit hauria cridat els partits partidaris de l’autodeterminació (esadir, els no imperialistes espanyols) per posar fil a l’agulla: majoria absoluta al Parlament autonòmic (76 diputats, més probablement els 10 d’ICV). Faves comptades. Conclusió dels periodistes del “Time”: la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –i no diguem ja la resta dels Països Catalans– són encara molt lluny de tenir dret a figurar a la llista.

¿Què té el País Basc que no tingui Catalunya (o els Països Catalans) per ocupar-hi, en canvi, el segon lloc per als periodistes del “Time”? Sobretot morts. Un conflicte bèl·lic, com passa a d’altres territoris inclosos a la llista (Ossètia del Sud, Kurdistan, Sàhara Occidental…). I molts independentistes empresonats –un important percentatge de la població–, exiliats, torturats, partits il·legalitzats… i malgrat tot, resistència nacional. I ara, perspectiva de pau i, de retruc, presència electoral com mai dels independentistes represaliats, traduïda en càrrecs electes i gestió de recursos; partits i sindicats independentistes i sobiranistes amb important implantació en tots els territoris bascos, per sobre de la divsió administrativa i les fronteres estatals; implicació internacional en la resolució del conflicte…

Què ens diuen, doncs, els periodistes del “Time” a la bona gent catalana amb aquesta inclusió dels bascos i la nostra exclusió de la seva llista? Només que, com a periodistes i aplicant els paràmetres que acostumen a manejar per avaluar els conflictes nacionals, el basc té dret a figurar al seu rànquing i el català, no. Una opinió només. Però més que fonamentada. Gens demagògica, i ni molt menys ofensiva per la catalanitat. El millor que podria fer aquesta bona gent catalana que es mostra tan ofesa és deixar-se de romanços i anar per feina, que –com ens diuen de forma implícita des de “Time”– en tenim encara molta, però que molta, per fer. Certament, hem fet gestes històriques, sense precedents en les nacions europees colonitzades, com recollir gairebé 900.000 vots, la majoria a favor de la independència, en les consultes. Tant com això, però només això. Insuficient per amenaçar la unitat de l’imperi, al qual, ara com ara només hem fet pessigolles. A l’imperi i als servidors fidels que tenen a la colònia, els bons salvatges que ens administren en nom seu, embolcallats sempre, això sí, amb la bandera catalana. I només amb pessigolles la bona gent catalana no aconseguirem apropar-nos de forma substancial a tenir Estat propi com els pobles lliures del món.

Gràcies, periodistes de “Time”, per haver-nos-ho dit de forma tan concisa i clara. Una autèntica lliçó de bon periodisme.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 5 de desembre del 2012)

(A la imatge, Messi candidat a la llista de personalitats de l’any 2011 a la revista “Time”)

Read Full Post »