Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Transports Metropolitans de Barcelona’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Anuncis

Read Full Post »

De tot el que s’ha escrit i dit aquests dies sobre la nevada del passat 8 de març i les catastròfiques conseqüències per a milers de catalans i catalanes que es van quedar tants dies sense llum i sense transport –entre d’altres serveis públics indispensables–, n’he seleccionat dos textos que em semblen d’interès. Sobretot pel punt de vista des del qual són escrits. En recomano la lectura atenta.

1) PTP: Nou conclusions sobre la nevada de Barcelona. En una altra ocasió, he destacat l’interès de la pàgina web i les trameses de l’Associació per al Transport Públic (PTP). Arran de les nevades, la PTP fa una anàlisi detallada dels principals fets en què resumeix les mesures, preses o ignorades per qui en tenia la responsabilitat, durant aquells dies tan angoixants per a tanta gent. Que van afectar, per exemple –seguint la nòmina analitzada per la PTP–, la circulació dels serveis essencials de la comunitat, la circulació del bus a Barcelona, el metro i el tramvia a Barcelona i rodalia, els trens de rodalia de Renfe i FGC, la protecció del servei públic, la informació als usuaris, les cues de caminos i els transport ferroviari de mercaderies.

2) Joan Martí: Amb la nevada, tornem’hi amb la MAT. Un article sòlid i contudent de Joan Martí, co-portaveu de No a la MAT (línia de molt altra tensió), sobre la cortina de fum que les elèctriques i sectors influents de governs, partits i mitjans de comunicació han llençat en favor de la controvertida MAT, aprofitant l’avinentesa de les nevades.

(La imatge, del barri de la Prosperitat –la Prospe–, Nou Barris, l’he tret del bloc 9barrisimatge)

Read Full Post »

Rebo, amb la “Directa” d’aquesta setmana el suplement que, juntament amb el quinzenal “L’accent” i el mensual “Catalunya”, publicació de la CGT, dediquen a explicar les raons dels conductors d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona per anar a la vaga, un altre cop, la setmana vinent per aconseguir dos dies de descans a la setmana sense retallades de sou. És un suplement gratuït, del qual n’han fet un tiratge de 60.000 exemplars, per repartir-lo entre els usuaris i la ciutadania de Barcelona i rodalies en general. 

 

Hi posen com a referència un bloc on es pot trobar més informació sobre les causes de la vaga i el procés pel qual aquests treballadors, servidors públics, han arribat a la decisió de tornar a la vaga, el mitjà més contundent –i de decisió més arriscada per qui la fa– que té un treballador per defensar les seves reivindicacions.

 

Els companys i amics –d’ambdós gèneres, esclar– de la “Directa” em van demanar, com a d’altra gent, una nota de solidaritat per publicar-la-hi. Per mor de l’espai, només n’hi han cabut dues frases. Voldria reproduir aquí la totalitat de l’escrit que els vaig enviar perquè hi vaig intentar condensar les meves raons personals per donar suport als conductors d’autobusos de Barcelona, que van més enllà del que ha sortit publicat.

 

El meu text deia així:

 

Els conductors d’autobusos de Barcelona vénen suportant una pressió de l’empresa que ha portat a fets tan esgarrifosos com el suïcidi de Pablo Díez Cuesta, el març del 2004, després que fos acomiadat i acusat, sense proves, de quedar-se 1,1 euro, l’import d’un bitllet. Vaig cobrir en alguna ocasió la informació sobre aquests fets quan treballava al setmanari El Triangle i vaig poder llegir informes sobre el maltractament laboral que denunciaven els conductors amb pèls i senyals. Sembla que aquella experiència no va servir de res als directius de TMB i ara han d’afrontar noves protestes, que repercuteixen en els ciutadans com no pot ser d’altra manera en el cas de serveis urbans, perquè els conductors defensen el seu dret a dos dies de descans a la setmana. No puc fer més que declarar-me’n solidari. Humbert Roma, periodista”.

 

Qui vulgui saber més del que va ser aquella cafrada dels directius de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) –llavors encapçalats per qui era alcalde accidental de Barcelona i president de la companyia, Xavier Casas–, una cafrada que va portar Pablo Díez Cuesta al suïcidi, pot llegir el llibre de Carmen de Celis Ullán “Pablo Díez: la otra cara de TMB”. Que no el busqui, però, en llibreries, per molt sol·lícits i professionals que siguin els qui les porten. Encàrrec inútil, si els dependents no volen acabar bojos buscant-lo pels racons més alternatius i/o marginals de la ciutat. Més val que vagi directament a la CGT de Catalunya, on li diran –com m’ho van fer a mi– que no en saben res, que és un llibre que no ha editat CGT, que si de cas parlin amb algú de CGT de Transports, que només hi són en una hora determinada. Finalment, si li passa com a mi, una trucada oportuna a la gent que porta la revista “Catalunya” el posarà sobre la pista  i, sense cap problema, els de Transports de la CGT l’hi faran arribar.

 

Sigui dita, aquesta darrera anècdota, com a mostra del llarg camí que encara ens falta perquè l’altra cara de la realitat publicada arribi a qui té dret de saber-la: la majoria de la gent. I, en això, no tota la culpa la té l’ominós poder dels qui controlen l’economia i la política.

Read Full Post »