Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Mitjans de comunicació i construcció de la pau

ETA –com a conseqüència d’un profund canvi estratègic de l’esquerra independentista basca– ha anunciat que abandona de forma definitiva la lluita armada per aconseguir objectius polítics i això obre noves perspectives al tractament de la informació del conflicte del País Basc amb el Regne d’Espanya. I, alhora,  planteja nous reptes als professionals de la comunicació per abordar-la. Un repte que ho és també per als col·lectius socials afectats i les respectives societats. Segons com hi responguin, els mitjans de comunicació poden contribuir a reforçar tàctiques per amagar les arrels del conflicte o bé contribuir a resoldre’l com a culminació del procés.

Com en tot enfrontament violent, el silenci de les armes no és sinó el començament de la construcció de la pau i no pas el final: aquesta és una constatació prèvia que no han de defugir els qui tenen la responsabilitat als mitjans de comunicació, i té com a conseqüència immediata l’exigència d’evitar frivolitats quan recullen i fan públiques dades i opinions. Una regla que hauria de ser general en el treball professional però que, en cas de la sortida d’un conflicte armat, adquireix especial rellevància. Esclar que afavoreix aquesta frivolització un costum molt estès en la nostra cultura comunicativa: la dependència excessiva dels mitjans respecte de les declaracions dels polítics que, en una estructura de partits molt poc respectuosa per la dissidència interna, tendeixen a defugir l’anàlisi i buscar més l’efecte en els titulars.

La primera condició hauria de ser, doncs, abordar el conflicte com un fet complex i deixar de banda simplificacions, tan pròpies d’un enfrontament bèl·lic, com la de vencedors i vençuts. Això no obvia que cada mitjà i cada professional tingui el propi punt de vista respecte del conflicte i les propostes de solucions de fons, però exigeix donar veu a totes les parts a l’hora d’informar-ne, i sense tabús com el que ha regit durant aquests anys sobre l’existència de la tortura al llocs de detenció. Una norma que té especials conseqüències quan els mitjans parlen de les víctimes: el reconeixement que n’hi ha hagut en els dos bàndols –i no solament mortals–, i que aquesta n’és la conseqüència més terrible com en tot conflicte bèl·lic, és especialment important.

Un segon aspecte, tant o més transcendental que el de la complexitat del conflicte, és el de la resolució de les seves causes per vies democràtiques. Si les parts enfrontades han arribat a la conclusió que l’enfrontament armat no és la via per resoldre’l –caldrà veure fins on el Govern de la monarquia i els poders del Regne d’Espanya ho comparteixen–, la lògica és que només val la via democràtica. Assumir-ho com a principi orientador de la informació pels mitjans de comunicació és evident que ajudaria molt a la societat i als polítics a l’hora de racionalitzar el debat sobre els passos que cal fer per assentar la pau en bases sòlides de futur, i no només conjunturals.

Com hi ajudaria aplicar rigorosament aquella màxima tan publicitada i tan poc respectada de separar amb rigor la informació –necessàriament plural i contrastada– de l’opinió. Es pot dir que són coses sabudes, però no hi fa res de repetir-les quan hi ha una qüestió en joc tan valuosa i fràgil com la pau.

Humbert Roma (Article publicat a mèdia.cat el 4 de novembre del 2011) (A la foto, membres del Grup Internacional de Contacte que tant ha treballat per la pau al País Basc)

Read Full Post »

Gestionar la pau

Quan es feia pública la declaració de la Conferència internacional de pau a Donostia el dilluns 17 d’octubre, se’m van fer presents primer Paul Ríos (coordinador de Lokarri, la xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, que tant ha treballat perquè la Conferència esdevingués realitat); Sabino Ormazabal (pacifista i lluitador noviolent basc, empresonat pel jutge Garzón, condemnat per l’Audiència Nacional espanyola al macrojudici 18/98 i després absolt pel Tribunal Suprem); Martxelo Otamendi (ara director de “Berria”, detingut per ordre del jutge Del Olmo, torturat i jutjat per dirigir el diari en llengua basca “Egunkaria” i absolt per l’Audiència Nacional espanyola); Teresa Toda (periodista complint ara a Còrdova sis anys de presó –al desembre ja en portarà quatre si no surt abans– a què la va condemnar el Tribunal Suprem per ser subdirectora del diari basc “Egin”, després del macrojudici del 18/98); Jesus Mari Zalakain, professor de la Universitat del País Basc, també del diari “Egin”, complint set anys de presó –en porta gairebé quatre– a Palència, on dedica part del seu temps a traduir textos literaris catalans al basc); Arnaldo Otegi i Rafa Díez (dirigents de l’esquerra independentista basca encara il·legalitzada empresonats i condemnats per l’Audiència Nacional espanyola per haver encapçalat el profund canvi estratègic que ha portat ETA a abandonar la lluita armada).

Mentre avançava aquesta setmana farcida d’esdeveniments històrics, se’m feien presents també Juan Paredes Manot, “Txiki” (afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre del 1975 per un escamot de guàrdies civils complint la sentència que li va imposar un consell de guerra a Barcelona, del qual vaig fer la informació per al diari TeleXprés) i Xavier Valls (arquitecte sempre al servei de la bona gent i antifranquista de pedra picada amb qui tant vam treballar i de qui tant vaig aprendre a la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor a Barcelona el 19 de juny de 1987). Finalment, dijous, sentint el portaveu d’ETA anunciant “el cessament definitiu de l’activitat armada”, se m’imposava el record de Josep Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, parlant de pau amb dirigents d’ETA a la Catalunya del Nord, el gener del 2004, en l’acte més digne protagonitzat per un polític català des de l’afusellament del president Lluís Companys i el dirigent anarquista i ministre Joan Peiró. Com que ho he escrit al facebook i al meu bloc diverses vegades, que ningú ho prengui, doncs, com una afirmació meva improvisada a darrera hora.

Aquestes han estat algunes de les evocacions meves aquests dies tan intensos i de tanta transcendència per al País Basc i, espero que també, per al nostre país. Un cop ETA ha fet públic que renuncia de forma definitiva a usar les armes, i mantenint l’independentisme d’esquerres en exclusiva la via política al País Basc, el repte per tots els agents implicats és ara gestionar la pau. Responsabilitat tant o més complexa que posar fi a la guerra. Els diversos documents fets públics aquests dies hi han insistit: negociació sobre les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, exiliats…), legalització de totes les opcions polítiques, reconeixement del dolor causat a totes les víctimes sense exclusions, debat entre tots els partits sobre el futur del país, reconciliació… I, en el fons de tot plegat, reconeixement de l’origen polític del conflicte, una actitud sense la qual la pau seguirà sent dèbil i sense fonaments consolidats perquè no s’abordaran les causes de l’enfrontament, profundes i arrelades de fa tant de temps. Un reconeixement, d’altra banda, que si més no les parts que van intervenir en les frustrades converses de Loiola quan la treva del 2006 (PSOE, PNB i esquerra independentista basca) ja es van plantejar com a punt de partida de la negociació. Com deien els firmants de la declaració final de la Conferència internacional de pau, en un mesuradíssim punt quart: “En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a aconseguir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques així com d’altres relacionades al respecte, amb consulta a la ciutadania, la qual cosa podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència terceres parts observadores o facilitadores ajuden el diàleg. Aquí, el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades”.                        ”

Un paper, aquest dels facilitadors internacionals, que ha resultat definitiu, juntament amb el canvi profund de l’estratègia de l’esquerra abertzale encara il·legalitzada, per arribar on som ara. La participació activa de destacades personalitats internacionals –sens dubte acceptada per l’actual govern de la monarquia i, segons molts indicis, també pel líder del principal partit de l’oposició que aspira a succeir-lo– ha estat decisiva en la culminació del procés fins ara. I cal confiar que ho serà també en el futur. Jonan Fernández, fundador d’Elkarri –l’antecedent immediat de Lokarri– i avui dedicat a promoure la pau en els àmbits més diversos mitjançant Baketik, al santuari franciscà d’Arantzazu, deia a TV3 –després que ETA fes pública la seva decisió– que cadascuna de les properes etapes requerirà el seu temps. Caldrà tenir-ho en compte per no precipitar-se en les anàlisis. Fa la impressió que hi ha preparades ja les condicions perquè alguna d’elles avanci amb certa celeritat, com ara el desarmament, per al qual hi ha ja una comissió internacional de verificació acceptada per ETA però encara no pel govern de la monarquia. I també algun canvi en la política penitenciària, si més no per cobrir les fases inicials, com pot ser l’aproximació dels presos al seu país i el trasllat dels més malalts al seu domicili en règim de presó atenuada, com ha passat aquesta mateixa setmana amb Ibon Iparragirre.

Però la pau és un bé fràgil, com demostra l’experiència, i cal cultivar-la amb cura i determinació. ETA no és l’únic protagonista del conflicte que s’ha de desarmar. El govern espanyol, l’actual i el que resulti de les eleccions del 20 de novembre, haurà de desactivar poderosos i complexos mecanismes que els dos partits imperialistes majoritaris a les Corts del Regne, PP i PSOE, han anat construint i enfortint, o senzillament alimentant amb el seu discurs, i que ara poden posar molts pals a les rodes de la pacificació: des dels estaments judicials, inclosa la fiscalia, fins als mitjans de comunicació i algunes associacions de víctimes. Desactivar aquests mecanismes és una feina que cal fer de forma immediata i decidida. Com també la legalització dels partits de l’esquerra independentista basca –i, en concret, Sortu, pendent del Tribunal Constitucional–, perquè aquest sector, que cada vegada té més suport al País Basc –com tornaran a demostrar amb tota probabilitat els votants, aquesta vegada amb el vot a la coalició Amaiur, el 20 de novembre– participi en igualtat de condicions a la vida política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’octubre del 2011)

(A la foto, que he baixat de Berria, manifestació a Bilbo, dissabte 22 d’octubre)

Read Full Post »

Manifestació per l’autodeterminació el dissabte 12 de juny i nova tongada de votacions l’altre diumenge

El procés cap a l’exercici del dret del poble català a l’autodeterminació segueix imparable com segueix, per ara, també sense aturador la feinada dels poders de l’imperi per tapar els ja centenars de milers d’escletxes que hem obert en el mur de contenció constitucional que fins feia ben poc semblava inexpugnable. La difusió anit del documental “Adéu Espanya?” per TV3 i les reaccions que ha produït, fins i tot abans de la seva emissió, en són un bon testimoni. Que l’única objecció que pugui posar, per exemple, el representant d’una multinacional farmacèutica catalana a la independència sigui –com va dir en el documental– que hauran d’etiquetar també en català no deixa de ser ridícul si no fos que expressa el menyspreu que sectors importants del nostre empresariat manifesten cap a la nostra llengua nacional i la legislació i política lingüística de la Generalitat de dalt.

Per al dissabte 12 de juny la refeta (en el doble sentit de reconstruïda i guarida) Plataforma pel Dret a Decidir, en la línia d’altres convocatòries anteriors, ha fet una crida a catalans i catalanes a manifestar-se en defensa del dret a l’autodeterminació. Per al diumenge 20 de juny, el cap de setmana següent, veïns i veïnes residents en 43 municipis més –que s’han d’afegir als 464 on ja s’han fet les consultes– són convocats a votar sobre la independència de la nació catalana. Mentrestant, la mesa del Parlament de Catalunya té pendent de decidir si accepta a tràmit dues iniciatives legislatives populars per convocar un referèndum d’independència en el territori que administra la Generalitat de Catalunya, presentades el 14 i 25 de maig.

Aquí teniu la convocatòria de la manifestació del 12 de juny, que té el suport de 118 entitats i 350 adhesions individuals i és previst que comenci a les sis de la tarda a la plaça d’Urquinaona:

AUTODETERMINACIÓ ÉS DEMOCRÀCIA!

Gran mobilització a Barcelona el 12 de juny a les 18.00 h

• Donem suport a les consultes populars sobre la independència.
• Mostrem el nostre rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur.
• Reclamem amb força el dret a l’autodeterminació del poble català perquè som una nació i perquè autodeterminació és democràcia.
• Fem palès que la via autonomista i estatutària està esgotada.

Omplim Barcelona el 12 de juny!

Podeu trobar el manifest per al 12 de juny aquí

i els actes previstos per la tarda i vespre del 12 de juny, així com materials diversos i audiovisuals aquí

Read Full Post »

Històric: TV3 parla d’independència de Catalunya sense embuts en un documental

Demà al vespre, si res no ho impedeix, TV3 protagonitzarà un fet històric per a la cadena autonòmica. Per primera vegada des de la seva posada en marxa l’any 1984, l’autoanomenada “la nostra” dedicarà un documental a la independència nacional de Catalunya: “Adéu Espanya?”.

Caldrà reconèixer, ben segur, a la Mònica Terribas la part de responsabilitat que li pertoca, en aquesta decisió històrica –tant pel que ha trigat fins i tot sota la seva direcció com per la persistència de tirar-la endavant ara–, però l’èxit el cal atribuir sobretot als qui, de fora de TV3 –i confio que també de dins– han fet campanyes reiterades per aconseguir-ho. I, sobretot, al tsunami independentista que s’ha anat covant els darrers anys i que ha esclatat en les consultes sobre la independència que va engegar la bona gent d’Arenys de Munt el 13 de setembre de l’any passat i que segueixen i segueixen sense aturador (la darrera, diumenge passat a Sabadell: 13,7% de participació, amb un 92,78 de vosta a favor del sí).

Que hagi de qualificar d’èxit un fet que hauria de ser normal en una televisió amb un mínim de perspectiva nacional –el debat sobre la independència és intrínsec a la nació, com ho és la sobirania– ja indica l’anomalia mediàtica en què vivim, parlant dels mitjans catalans de comunicació. Ara caldrà veure –la programació és per demà, dijous, a tres quarts de deu i cinc del vespre– el resultat del treball de l’equip dirigit per Dolors Genovès. Els avenços que n’ha fet TV3 i el que n’ha explicat la mateixa Dolors Genovès em fan pensar que es tracta d’un treball digne com la majoria dels que ella mateixa ha dirigit. Centrat, això sí –com tot ho fa pensar– en la Catalunya estricta, l’unic territori nacional en què fins ara s’han posat en marxa les consultes i on més avançada està la consciència independentista segons tots els indicis. Trencat el tabú de la nostra independència nacional com a objecte informatiu i de debat a TV3, doncs, esperem que no es tracti només d’una flor que no fa estiu, i que, més aviat que tard, la matexa TV3 trenqui l’altre tabú: la nació completa, els Països Catalans, més enllà del mapa del temps que el de la crosta encara voldria retallar.

L’Observatori crític dels mitjans media.cat hi dedica aquesta crònica, on podeu trobar diversos enllaços d’interès sobre el documental de TV3.

Read Full Post »

Tres llibres sobre la Franja

En un ja llunyà apunt d’aquest bloc vaig fer públic el propòsit de comentar-hi, de tant en tant, els llibres que vaig llegint. Compromís incomplert que ara, i espero que no sigui una anècdota, em proposo, una vegada més, recuperar i acomplir.

Serveixi, doncs, aquest apunt per recomanar tres llibres per als qui vulguin entendre una mica més, d’una banda, els problemes polítics i lingüístics que pateix la Franja catalana de Ponent (d’Aragó, segons d’altres) o, si no voleu entrar en polèmica, ras i curt La Franja, i, de l’altra, la polèmica sobre el litigi sobre les obres d’art del museu de Lleida procedents de parròquies de la Franja que ara reclama el bisbat de Barbastre per al seu museu. El desconeixement que molts catalans tenen d’aquest territori és tan gran que, quan la Mònica Terribas encara feia “La nit al dia” –que ja fa uns anys–, en un d’aquells diàlegs que mantenia amb els seus col·laboradors, parlant del conflicte de les obres d’art, no se’ls va acudit res de més enginyós que qualificar-lo de “colobrot”. Com si es tractés d’un serial més de tarda de televisió i no d’un fet cabdal derivat precisament de la poca cura dels catalans per defensar la catalanitat d’aquestes comarques ponentines.

Eugeni Casanova. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès editors, 2008. Ja he fet referència a aquest llibre en alguna altra ocasió, com quan vaig recollr una anècdota significativa que va explicar a l’autor qui llavors era bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, sobre les pretensions de la monarquia espanyola respecte del Prncipat d’Andorra quan n’era copríncep. Tot i que el litigi sobre les obres d’art no és un “colobrot”, el llibre es llegeix com una novel·la d’intriga de les bones. El mateix títol hi porta, i els fets que desvetlla n’afavoreixen la lectura, començant per les complicitats de les altes esferes del govern socialista espanyol de Felipe González en el desmembrament del bisbat de Lleida que va portar, entre d’altres, les parròquies de parla catalana de la Franja a dependre de Barbastre. La clau del conflicte no és en els capricis d’uns bisbes o les vel·leïtats d’uns governants sinó –segons va desembullant els fets l’Eugeni Casanova– en decisions premeditades per fer coincidir els límits dels dos bisbats amb els límits polítics artificials –cosa insòlita en els costums vaticans, tan arrelats en la tradició històrica– i, doncs, promoure encara més la descatalanització d’aquests territoris. Malgrat que el llibre fa dos anys que va ser publicat, els fets posteriors no solament no desmenteixen Casanova sinó que en confirmen el relat. Ara que tot plegat s’acosta a les deliberacions i resolucions judicials –civils, que no eclesiàtiques– és de lectura obligada per als qui s’interessen per la realitat de la Franja.

Carmen Berlabé i Isidre Puig. El dietari del bisbe Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida. Pagès editors, 2009. Aquest és un llibre de lectura més complexa, amb un pròleg molt esclaridor dels autors i transcriptors del dietari, i tres articles de persones prou coneixedores del conflicte, com qui va ser bisbe de Lleida i va patir-ne les contradiccions, Francesc Xavier Ciuraneta Aymí. El bisbe Josep Meseguer i Costa va ser qui va salvar el patrimoni artístic de moltes parròquies de la Franja i el va traslladar al museu que va crear per a la formació dels capellans al seminari de Lleida, a cavall entre els segles XIX i XX. El seu dietari és la millor prova que no hi va haver espoli –com pretén el bisbat actual de Barbastre amb el suport del govern d’Aragó– sinó una estratègia del bisbe per salvar precisament l’art de la Franja de l’espoliació que ja estava patint pels depredadors que pul·lulaven en aquells temps per les parròquies necessitades de diners per subsistir. Una estratègia, d’altra banda, gens catalanista –Meseguer no era de la corda de Torras i Bages o Morgades precisament– sinó només complidora de les instruccions impartides pel Vaticà per al salvament de l’art cristià.

Francesc Ricart. Escrits contra l’erm. Aspiracions des de la Franja. Quaderns del Cingle, Associació Cultural del Matarranya-Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2009. Aquest és un llibret recopilatori d’articles de Francesc Ricart, fill de Fraga i ara veí d’Igualada, implicat de fa molts anys en la defensa de la catalanitat de la Franja i del seu patrimoni lingüístic, cultural i social. El llibre recull articles d’un llarg període: s’inicia amb un publicat ara fa vint-i-cinc anys i es tanca amb un altre de l’any 2007. Els títols són prou significatius: “La Franja de Ponent: notes i reflexions sobre una realitat cultural miserable”, deia el primer; “El català a la Franja, un llençol del País que es pot perdre”, diu el darrer. A l’entremig, comentaris sobre els fets racistes que van portar a la dimissió de l’alcalde de Fraga, Cisco Beltran, l’estiu del 1992; sobre qüestions dialectals i de drets lingüístics; la segregació del bisbat de Lleida (tornem-hi!); referències a personalitats diverses que han treballat per la catalanitat de la Franja, amb especial atenció per l’estimat i malguanyat Josep Galan, mort el 2005, qui, vés per on, va estudiar amb mi al Seminari de Lleida, on el bisbe Meseguer va portar les obres d’art ara en litigi; TV3; la llargament reivindicada i promesa llei de llengües de l’Aragó; comentaris de llibres i autors, amb esment especial pel també finat Jesús Moncada, que va donar tremp literari a la seva Mequinensa natal d’abans del pantà… Articles curts i contundents que guanyen actualitat cada dia que passa, tot i que ara ja hi ha llei de llengües –prou descafeïnada per cert, per acontentar l’adversari i fins tot l’eventual company de govern, cosa que els socialistes aragonesos no van aconseguir– i han passat tres anys des del darrer text recollit. En la lluita contra l’erm en què volen convertir la Franja els enemics de la seva catalanitat i identitat, els articles de Francesc Ricart són una veu d’alerta que cal tenir molt en compte. Si en voleu seguir la trajectòria darrera, ho  podeu fer llegint-lo a “Temps de Franja”.

Read Full Post »

Tercera tongada de consultes per la independència

Deia al darrer apunt en aquest bloc que lamentava haver estat quinze dies sense dir-hi res i que intentaria posar-hi remei. Poc podia pensar que, només tres dies després. un estrip de retina m’obligaria a estar-ne gairebé vint més sense poder-hi escriure. Probablement aquests dos darrers mesos hauran estat els de més escassa producció meva al respecte des que vaig iniciar el bloc ara fa tres anys. Tornem-hi, doncs, que no ha estat res.

Demà, dimenge 21 de febrer, s’enceta, amb un acte al Vendrell, la tercera tongada de les consultes sobre la nostra independència nacional. El diumenge 28 de febrer, setanta-set municipis més s’afegiran als d’Arenys de Munt i altres 166 més que ja l’han feta. Amb alguna novetat com la incorporació del vot electrònic com a prova en dos dels municipis, el Vendrell i Caldes de Montbui.

Aquest cop, l’ambició dels organitzadors ha crescut substancialment i s’han atrevit a abordar ja nombroses poblacions amb censos de més de 10.000 votants potencials com Caldes de Montbui (13.659), El Vendrell (28.709), Molins de Rei (20.374), Palafrugell (18.449), Palamós i Sant Joan (14.929), Sant Quirze del Vallès (14.456) i  Vilassar de Mar (15.661). Tota una prova de foc per a aquesta iniciativa popular, si tenim en compte les dificultats que comporta no tenir els censos ni propaganda institucional –per prohibició expressa dels poders de l’Estat– i el silenci més que clamorós amb què se l’envolta des de la majoria dels mitjans de comunicació.

Read Full Post »

L’estada d’Otamendi als Països Catalans esdevé una denúncia frontal contra la tortura

Antonio Franco –que era director d'”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d'”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Read Full Post »

Tercer informe de media.cat. Tractament informatiu del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a SEAT

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »

Ferran de la Crosta, gràcies

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).

Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).

Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.

El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.

Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.

En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.

(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »