Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Udalbiltza’ Category


Aquests dies hem sentit i vist tantes coses a l’entorn de l’exjutge prevaricador Baltasar Garzón que em fa l’efecte que no parlem pas tots del mateix personatge. Només ens faltaven ara les imatges del Parlament argentí ovacionant-lo com a gran defensor dels drets humans i la presidenta de la República elogiant-lo sense cap mena de matisacions. Ja he escrit en aquest mateix bloc què en penso d’aquest personatge sinistre, responsable d’haver emparat tortures a persones empresonades per ordre seva i sota la seva custòdia, d’haver tancat mitjans de comunicació bascos i enviat a la garjola molta gent només per les seves idees polítiques, sense cap imputació en fets violents –entre ells alcaldes i regidors independentistes integrants de l’organització d’electes Udalbiltza que després van ser absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola. Autor de la teoria jurídica, fonament de la il·legalització de partits i candidatures independentistes d’esquerres i de l’empresonament dels seus dirigents, amb el pretext que es pot ser d’ETA sense estar-hi integrat o que ETA no ho és només l’organització armada sinó també el seu “entorn”.

Un personatge que, de tan lluitador com diuen que era contra els crims del franquisme, no se sap que hagi gosat instruir mai ni un sol procés a cap responsable d’aquells crims (entre ells el nazi Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i responsable de la detenció, tortura i mort del president Lluís Companys i de multitud de republicans de tots els pobles sotmesos a l’Estat espanyol als camps de concentració nazis, feixista que va morir encara no fa nou anys sense que Garzón li toquès un pèl. I no diguem ja dels crims d’Estat del primer postfranquisme, com el que ara acabem de commemorar en l’aniversari de la mort de cinc treballadors per la policia a Gasteiz a les ordres de Manuel Fraga Iribarne, que va morir fa poc, i amb la responsabilitat d’un govern –el d’Arias Navarro, el ploramiques que va anunciar la mort del dictador– on el ministre de Relacions Sindicals era el franquista encara viu Rodolfo Martín Villa. O de la mort a trets d’Oriol Solé Sugranyes per la guàrdia civil… i tants d’altres (hi ha un vídeo impressionant d’una intervenció del diputat d’ERC Joan Tardà al Congrés espanyols dels Diputats llegint-ne una llarguíssima llista, a l’anterior legislatura). I mira que n’hi va passar Baltasar Garzón, d’ anys de jutge, a l’Audiència Nacional espanyola mentre tota aquesta colla de responsables de crims vivien, i alguns encara viuen. Mai no els va ni citar a declarar…

Ve a compte aquest llarg prefaci perquè un periodista català molt significat –Pere Ríos– d’un mitjà de comunicació espanyol també molt significat –”El País”– firmava el 25 de febrer passat una pseudoinformació amb el títol “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”, en què exculpava l’exsuperjutge prevaricador de la seva responsabilitat en les tortures a independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992. Una pseudoinformació al servei dels interessos de l’Estat i, ara i en concret, d’aquesta nova icona de la pseudodemocràcia que vam heretar del generalot i que és aquest exjutge prevaricador; un text que ha merescut un comunicat firmat per les catorze entitats aplegades a la Coordinadora catalana per la prevenció i denúncia de la tortura.

“L’article –diu, entre d’altres coses el comunicat de la Coordinadora sobre el text publicat a “El País”– titlla les tortures que van patir els detinguts de mite, de mentida. Afirmar això, quan hi ha una sentència del Tribunal d’Estrasburg que condemna l’Estat espanyol és fer una interpretació que mereix el nostre rebuig. Considerem indigna la frivolitat d’aquesta informació quan se sap com és de difícil provar judicialment la pràctica de la tortura i els maltractaments. L’article apunta que la mentida més estesa és aquella que diu que el jutge Garzón no va investigar les denúncies de tortura. I com a prova apunta l’informe que va sol·licitar el jutge a la metge forense, informe que apareix detalladament en la sentència d’Estrasburg i que el tribunal internacional en la sentència no va considerar que fos una investigació oficial efectiva”. “Res no justifica –diu també el comunicat– que un jutge miri cap a una altra banda quan pel seu davant estan declarant persones amb lesions visibles i que diuen que han estat torturades. Cal recordar, en aquest sentit, que el Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaros. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

“La publicació d’articles com aquest –conclou el comunicat– contribueixen a fer encara més difícil la tasca per l’eradicació de la tortura i els maltractaments”. Doncs, això.

(La foto, que he baixat de Racó Català correspon a una acció de denúncia contra Garzón que es va fer al Fòrum Mundial de les Cultures el 16 de juny del 2004 a Barcelona, durant una intervenció del jutge sobre drets humans).

Anuncis

Read Full Post »

Per fi, una bona notícia des del País Basc, que pot obrir vies d’esperança d’un canvi pel que fa a la repressió cap als independentistes d’esquerres: els 21 alcaldes, regidors i treballadors del moviment nacional d’electes bascos Udalbiltza han estat absolts per l’Audiència Nacional espanyola. El fiscal, que havia demanat penes d’entre deu i quinze anys de presó, ha decidit no presentar recurs contra la sentència, que desmunta les seves tesis, les del jutge instructor, Baltasar Garzón, i les de l’acusació particular del grup “Dignidad y Justicia”, que pretenien que Udalbiltza responia a les consignes d’ETA. La sentència declara que els objectius d’Udalbiltza eren “nacionalistes, però no terroristes”.

Una notícia que es contradiu amb les darreres detencions de persones de l’independentisme d’esquerres basc la matinada del 18 de gener passat, per ordre del jutge instructor Fernando Grande Marlaska, per desenvolupar activitat política, com ara gestionar un web. Veurem com evoluciona la situació en el front repressiu espanyol per conèixer si la sentència sobre Udalbiltza indica un nou camí pel que fa a la política dels poders polític i judicial al Regne d’Espanya respecte de l’independentisme d’esquerres basc o només és una excepció per a un cas tan escandalós com el de l’empresonament i judici d’aquests electes bascos ara absolts.

Read Full Post »

Les policies espanyola i francesa van detenir deu persones, la matinada del 18 de gener en tots els territoris bascos, per ordre del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Fernando Grande-Marlaska. Els acusen de formar part de l’estructura de propaganda d’Askatasuna (organització de suport als presos i preses bascos) i Ekin,  organitzacions il·legalitzades al Regne d’Espanya, i gestionar el web apurtu.org. Entre els detinguts hi ha Iker Moreno Ibáñez, de 24 anys, fill de Txelui Moreno, el dirigent independentista que ara fa de portaveu de l’esquerra abertzale.

Aquestes detencions es produeixen després de la declaració d’alto el foc d’ETA i quan falta una setmana per la vaga general convocada pel sindicalisme independentista d’esquerres basc per al 27 de gener contra la reforma de les pensions. I just dos dies després que l’esquerra abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternatiba –grup escindit d’Ezker Batua després de les darreres eleccions– firmessin a Gasteiz un acord polític per treballar per la sobirania del País Basc des d’una perspectiva d’esquerres “de manera conjunta i prioritària”. El firmants de l’acord de Gernika –que va precedir la declaració d’alto el foc d’ETA– han convocat per al dissabte una manifestació a Iruñea i concentracions demà en protesta per les detencions, amb el lema “En el camí de la pau, solucions democràtiques ara. Prou detencions”.

D’altra banda, per demà està previst que l’Audiència Nacional espanyola faci pública la sentència pel judici a vint’i’un alcaldes, regidors i càrrecs d’Udalbiltza, l’organització nacional d’electes que va ser clausurada per ordre del jutge d’instrucció del jutge d’instrucció Baltasar Garzón.

(A la foto, que he baixat del diari “Gara”, compareixença de representants dels firmants de l’Acord de Gernika convocant la manifestació de protesta per les detencions)

Read Full Post »

Aquest Onze de setembre del 2010 se’m presenta farcit d’esdeveniments previstos, dels quals forçosament me n’hauré d’estalviar algun. De tota manera, com que, d’una o altra forma, m’hi he vist relacionat o m’interessen especialment, deixeu-me fer-ne un breu llistat, comentari inclòs.

Paradeta de “Barcelona decideix” al passeig de Lluís Companys de Barcelona

Des de les 10 del matí fins al vespre, la plataforma “Horta-Guinardó decideix” tindrà paradeta al passeig de Lluís Companys, dins la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Serà una de tantes paradetes de “Barcelona decideix” per difondre la consulta sobre la nostra independència nacional, que es prepara a Barcelona per al 10 d’abril de l’any vinent. Hi ha tanta feina a fer, tants diners a recollir i calen tants voluntaris per treballar’hi –20.000 en el moment àlgid, que serà el dia del referèndum– que qualsevol iniciativa és bona per difondre-ho i recaptar-ne. Aquesta és una de tantes on preveig participar fins al 10 d’abril (altra gent d'”Horta-Guinardó decideix”, o la mateixa més d’altres en alguns casos, ja ha organitzat paradetes semblants al barri d’Horta, aprofitant la Festa Major des de demà fins al 19 de setembre).

Manifestació a Lleida, al matí

Pel matí, a dos quarts d’onze –perquè la CUP de Lleida pugui fer després, a les dotze i sense interferències, la seva pròpia convocatòria–, hi ha convocada a Lleida una manifestació que té el suport de la majoria de partits polítics, sindicats i moltes entitats de l’anomenada societat civil, amb el lema que va aplegar la gentada incomptable –per als qui no la van voler o poder comptar– del 10 de juliol passat a Barcelona: “Nosaltres decidim. Som una nació”. És previst sortir de l’emblemàtic convent del Roser per anar a la també emblemàtica Seu Vella. Pel que sé, és una de les convocatòries més ambicioses que s’ha fet des de fa molt de temps a la ciutat on vaig néxer, i és fruit de la iniciativa de l’associació “Lleida decideix”. Una iniciativa que va ser entomada per Òmnium Cultural de Lleida i assumida per les organitzacions que s’hi han afegit a convocatòria d’Òmnium.

“Lleida decideix” aplega gent que vam treballar com a voluntaris per la consulta a Lleida el 25 d’abril passat. Ens hem constituït com a associació pel dret a l’autodeterminació, a partir de l’assemblea en què es va fer la valoració de la jornada de consultes. Ara ja hi ha una altra associació a nivell de comarca –”Segrià decideix”– i la feina a fer, com arreu, és molta però ja hi comença a haver gent decidida a fer-la. En l’esforç per ser-ne cada vegada més.

Per això, se’m fa tan difícil d’entendre l’actitud de la CUP de Lleida que se n’ha desmarcat i no dóna suport a la manifestació. Les seves raons les podeu trobar al seu web i en un article de Pau Juvilla en el seu sempre molt interessant bloc. No cal dir que no les comparteixo. Tinc la impressió que alguna gent de la CUP –no sé si a tot arreu ni si amb reaccions semblants– no veu més enllà del seu propi búnker i no s’adona que ara la batalla s’està donant ja a camp obert. Que estem passant, gràcies a la iniciativa i al coratge de la bona gent catalana, de la guerra de trinxeres a la guerra oberta, on cal la participació de com més gent millor, de totes les condicions.

I sento encara més aquesta absència de la CUP quan gent seva molt coneguda –i suposo que d’altres de no tan coneguts: no ho sé, perquè no visc a Lleida i no hi conec massa gent ara– va tenir una participació molt activa i va deixar molts esforços, confio que il·lusionats, en la consulta del 25 d’abril. Si vaig intervenir a l’acte de la plaça de Sant Francesc que es va fer previ a la consulta, va ser precisament perquè gent de la CUP m’ho va demanar. Em sap greu, doncs, que, ara que toca –ho vaig escriure just després de la consulta i ho vaig defensar a l’assemblea en què es va decidir tirar endavant l’associació “Lleida decideix”– consolidar i estendre la feina feta, per enfortir l’exigència del reconeixement del dret nacional a l’autodeterminació, la bona gent de la CUP se’n desentengui com si no anés amb ells. Ningú de la CUP ha tingut, per exemple, l’esma d’integrar-se a la junta de l’associació. És com si, dit d’una altra manera, tinguessin escrúpols capellanescos per compartir lloc i esforços amb d’altra gent que sembla que no considerin dignes de lluitar amb ells per causa tan honorable.

Repeteixo que ho sento, sobretot perquè respecto la CUP de Lleida i reconec el seu esforç, que va estar a punt de portar-los a tenir regidors en l’actual consistori dominat per la majoria absoluta del PSC. No m’agradaria pensar que alguns d’ells estan tan obsessionat per les properes eleccions municipals que creuen que no els surt a compte posar-se al costat d’altra bona gent, ai las pecadora de no acomplir determinades condicions de legitimitat que només ells coneixen.

Sigui dit amb tot l’afecte i amb tot el reconeixement per la feina que han fet i fan (defensa del convent del Roser com a patrimoni històric nacional emblemàtic, lluita contra l’especulació urbanística, lluita i victòria judicial contra els aspectes de la llei municipals del civisme que atempten la llibertat i dignitat de les persones, contra la precarietat del treball sobretot juvenil, contra l’espanyolització creixent de la ciutat impulsada per l’actitud genuflexa de les autoritats locals cap a la família reial espanyola, per la nostra llengua i cultura nacionals…), espero que aviat decideixin sortir del búnker –o del ventre de la mare (política, en aquest cas) on tan còmode s’està– i s’enfrontin a la intempèrie del camp lliure. Certament, les seguretats hi són menors, i majors els riscos, però al cap i a la fi és l’únic lloc on hi poden trobar la resta de la bona gent.

Aquí teniu el manifest convocant la manifestació

Acte solidari amb els alcaldes i regidors d’Udalbiltza al passeig de Lluís Companys de Barcelona

A les dotze de migdia, entre els nombrosos actes que hi ha previstos al passeig de Lluís Companys de Barcelona, hi ha convocat una xerrada trobada amb dos regidors municipals bascos (Lander Etxebarria, de Bilbo, i Espe Iriarte, d’Iruña) per parlar del judici que s’està fent a l’Audiència Nacional espanyola a Madrid en què el fiscal demana, per a 21 alcaldes, regidors i treballadors de l’organització municipalista nacional basca Udalbiltza, penes d’entre 10 i 15 anys de presó. Està anunciada per fer-se a la Carpa de debats, de la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Tinc previst fer-hi una escapada, per tornar a expressar-los la meva solidaritat. Tres ajuntaments catalans (Arbúcies, Riells i Molins de Rei) i un centenar de regidors i regidroes catalans de colors polítics diversos ja s’han adherit al manifest solidari amb aquests bascos i basques, elegits per la bona gent i ara amenaçats amb anys de presó per fer la seva feina al servei dels seus pobles i del seu país. A l’acte hi ha previst que hi intervinguin, a més a més del regidor i la regidora basca, Anna Gabriel Sabaté (regidora de la CUP a Sallent) i Jaume Asens (membre de la Comissió de defensa dels drets de la persona al Col·legi d’Advocats de Barcelona).

Manifestació a Barcelona a la tarda

No sé si la veuré tot passant, com el 10 de juliol, des d’alguna paradeta de “Barcelona decideix”, o m’hi podré incorporar una hora o altra. Espero que sigui, una vegada més, una mostra de la decisió de la bona gent catalana per recuperar la plenitud dels nostres drets nacionals.

Manifestacions (prohibides per partida doble) pels drets polítics a Bilbo i pels presos a Barcelona

Com el 10 de juliol,  també aquest onze de setembre estaré pendent del que passi al País Basc, on aquesta vegada –seguint la política judicial i policial arbitrària de l’imperialisme espanyol i els seus lacais a la colònia– el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Ismael Moreno aquesta vegada els ha prohibit manifestar-se a Bilbo en defensa de tots els drets per a tothom. Els convocants, on hi ha gent de moltes i diverses organitzacions sindicals i socials, han dit que faran tot el possible per manifestar-se per aquest objectiu tan netament democràtic. També als catalans i catalanes ha dedicat atenció aquest mateix jutge en data tan destacada, i el mateix dia i al voltant de la mateixa hora, ens ha prohibit manifestar-nos en suport a les persones preses, un acte que organitza cada any per l’Onze de setembre l’organització antirepressiva Rescat.

Read Full Post »

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

Diumenge passat, per primera vegada un lehendakari de la comunitat autònoma basca va anar a celebrar el dia de la Constitució espanyola a Madrid. El divendres abans, la majoria del parlament de Gasteiz, formada per PSE, PP i UPyD, després de la topinada electoral del passat 1 de març, va aprovar la tramitació d’una proposició de llei per declarar el 25 d’octubre com a Dia del País Basc, festa autonòmica en record de la data d’aprovació de l’actual Estatut d’autonomia. Dos episodis més de la multitud de gestos simbòlics –i no tan simbòlics, com els canvis per reduir encara més l’ús de l’euskera en l’ensenyament o els que afecten la ràdio i televisió autonòmiques– del govern del Patxi López i els seus aliats per refermar la submissió de la colònia a l’imperi. D’altra banda, a finals de novembre, el jutge d’instrucció Fernando Grande-Marlaska va dirigir una de les majors redades dels darrers anys contra l’independentisme basc d’esquerres: 38 joves detinguts, alguns dels quals han denunciat tortures i maltractaments durant el període d’incomunicació. D’ells, 34 han anat a parar a la presó per intentar –diu el jutge– reorganitzar el moviment juvenil ara il·legalitzat. El seu col·lega Baltasar Garzón havia fet una actuació similar, el 13 d’octubre passat, ordenant la detenció de nou dirigents de l’esquerra abertzale i l’empresonament de cinc d’ells, entre els quals Arnaldo Otegi, exportaveu de Batasuna, i Rafa Díez,exsecretari general del sindicat LAB.

Alhora, l’Audiència Nacional espanyola ha activat els sumaris pendents contra la mateixa esquerra abertzale i, fins i tot, contra una iniciativa popular tan vinculada amb la llengua i cultura basques com el diari Egunkaria. El 15 de desembre vinent, dimarts, és previst que comenci a Madrid el primer dels judicis contra periodistes i directius d’aquest diari, tancat fa gairebé set anys per ordre del també jutge d’instrucció Juan del Olmo. En aquesta ocasió, cinc persones acusades en l’anomenat “sumari polític”. Després ha de venir encara l'”econòmic”, en què són acusades per segona vegada tres d’elles, més d’altres cinc no imputades en el “polític”. Les penes demanades arriben fins a quaranta anys de presó per a cadascun dels tres implicats en els dos sumaris. Després vindran més judicis: el proper, probablement, a exalcaldes i regidors d’Udalbiltza, primer òrgan comú d’electes de tots els territoris del nord i el sud del País Basc; el seguiran, entre d’altres, l’anomenat “de les herriko tavernes”, contra un grup nombrós de militants independentistes; Garzón acaba de tancar a començaments de desembre el sumari contra 43 membres de Batasuna, ANB i EHAK, mentre és en tràmit un altre sumari imputant integrants de les candidatures il·legalitzades Democrazia 3 milioi i Askatasuna, i són també pendents els oberts arran de les onades de detencions de dirigents de l’esquerra abertzale després del trencament de la darrera treva.

Aquesta és, ara com ara, l’única resposta dels jutges espanyols, el govern de la monarquia i el seu acòlit basc als dos documents fets públics aquestes darreres setmanes per l’esquerra abertzale plantejant la necessitat de reprendre el diàleg per resoldre el conflicte per mitjans democràtics, i revisant la seva pròpia estratègia. Una resposta bèl·lica, sense matisacions, destinada a la derrota no solament de l’adversari armat sinó dels seus objectius polítics. Fins i tot l’eurodiputat socialista Ramon Jáuregui, tot i seguir reclamant-li que exigeixi la fi d’ETA, reconeixia en una recent entrevista al diari basc “El Correo” que hi ha hagut canvis en els plantejaments de l’esquerra abertzale, que en ratifiquen la decisió de recórrer el camí de recerca de la pau.

Val la pena analitzar breument aquests dos textos. El primer, “Clarificant la fase política i l’estratègia”, ha estat  assumit públicament pels dirigents empresonats el 13 d’octubre. L’esquerra abertzale va decidir fer-lo públic, tot i ser encara sotmès a debat, a començaments de novembre, després que el ministeri de l’interior filtrés a alguns mitjans una antiga proposta crítica d’un sector de la mateixa esquerra abertzale sense dir res de l’existència del document oficial, que també devia tenir, segons remarcava el diari “Gara”. Aquest document, llarg i feixuc com la majoria de textos programàtics de qualsevol partit, té –al meu parer– com a principal valor l’apartat d’autocrítica inicial. La direcció de l’esquerra abertzale –sense abandonar l’aspiració hegemònica en la defensa de la independència i el socialisme– reconeix, entre d’altres coses, que va anar dividida a la darrera negociació, després de la proposta d’Anoeta i la treva d’ETA, sense que el conjunt de l’organització política tingués clares les condicions en què s’havia de concretar el procés.

“La falta de cohesió –diu el document– es va donar en tres camps: la concreció de la fase del procés d’alliberament, la caracterització del procés de negociació i a l’hora d’entendre la funció de la lluita armada”. “Hem de reconèixer –afegeix– que en la darrera fase no vam crear el suficient moviment popular a l’entorn de la feina realitzada”. “Al final –diu encara– també van sorgir diferents punts de vista sobre la manera d’entendre el procés, el model de negociació i les seves garanties. Per a uns, la major garantia era la lluita armada; per d’altres, però, en un futur l’única garantia caldrà buscar-la en l’activació del poble i en l’acumulació de forces”. De la treva d’ETA, el document arriba a dir que “pel que fa al final de l’alto el foc, en el cap de molts ha estat rondant la idea que potser es va tenir la mateixa pressa per acabar-lo que per començar-lo”. El document, en canvi, és més críptic en la formulació de la nova estratègia, i cal llegir-lo amb deteniment –en el marc de l’autocrítica que la precedeix– per arribar a la conclusió que el nou cicle del qual parla implica la fi definitiva de l’activitat armada. D’una banda, per la seva insistència en els vigents models pacífics d’accés al govern per l’esquerra sud-americana, en contraposició amb la lluita armada d’abans, i especialment per la referència a l’experiència europea de lluita pacífica per la independència (Escòcia, Flandes, Groenlàndia…) i al cas del Quebec, on remarca que els textos constitucionals no reconeixen el dret a l’autodeterminació però s’hi exerceix.  D’on, la direcció independentista conclou que “sempre que hi hagi la capacitat de construir majories democràtiques fortes, la construcció de nous Estats és una possibilitat real també en això que s’ha anomenat el primer món”.

Més clar i concís és, en canvi, el manifest “Un primer pas per al procés democràtic: principis i voluntat de l’esquerra abertzale” que va fer públic el passat 14 de novembre a Altsasu (Alta Navarra) en un acte en què un centenar de persones molt conegudes i representatives de l’esquerra abertzale acompanyaven els portaveus que el van llegir, en el cinquè aniversari de la declaració de Batasuna a Anoeta, prèvia a la darrera i frustrada treva. El manifest conté al·lusions concretes a les condicions del diàleg plantejat. Entre d’altres, i a destacar pel seu abast pràctic, l’acceptació dels principis formulats pel senador nord-americà George Mitchell, que es van aplicar en el procés irlandès en què va fer de mediador. Les parts s’hi comprometien, entre d’altres qüestions, a usar “mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques”, al “desarmament total de totes les organitzacions paramilitars” i a la renúncia pròpia i l’oposició a qualsevol intent d’altres a utilitzar la força o amenaçar d’utilitzar-la per influir en el curs o els resultats de les negociacions”.

El plantejament, doncs, em sembla prou clar com per intentar reconduir el procés per la via del diàleg, per poca voluntat que es tingui d’aconseguir la pau. Insistir a dir que l’esquerra abertzale ha de condemnar ETA ara mateix em sembla, ara com ara, una irresponsabilitat que obvia les dificultats de qualsevol procés de pau que aspiri a una resolució estable del conflicte. Com va dir, en una recent estada al País Basc per protagonitzar un acte organitzat pel moviment per la pau Lokarri, el mediador sud-africà Brian Currin, que ha tingut un paper reconegut en l’evolució de l’esquerra abertzale, “l’esquerra independentista ha de fer aquest viatge amb ETA”. La conseqüència més probable en cas contrari –com va dir el mateix Currin–, i em temo que volguda pel govern de la monarquia espanyola, seria el manteniment de la violència armada, si no pel conjunt d’ETA, sí per una part important. Amb la qual cosa, l’objectiu de la pau s’allunyaria en lloc d’apropar-se. Cal no oblidar que a les presons espanyoles i franceses hi ha centenars de presos en unes condicions duríssimes, tant per a ells com per a les seves famílies i amics, i que més enllà de les fronteres polítiques hi ha centenars d’exiliats. Precisament aquests dies s’ha endurit la política penitenciària cap als presos i preses bascos a l’Estat espanyol, en pretendre els directors d’algunes presons sotmetre els familiars a un escorcoll fins fer-los despullar abans d’un vis a vis. Una humiliació a la qual molts no s’han volgut sotmetre i han perdut el dret a la trobada.

Tots ells, amb el seu entorn, formen també part del conflicte, i no poden ser deixats a la seva sort per l’esquerra abertzale perquè en són una de les conseqüències. Com ho són també les víctimes d’ETA, tan utilitzades per evitar-ne la resolució, i les dels aparells policials i parapolicials espanyols, com el GAL, sovint amagades pel discurs oficial dels governs. Presos i víctimes són elements fonamentals a tenir en compte en qualsevol conflicte, i només se’n pot sortir amb garanties d’èxit si es negocien i s’apliquen mesures efectives destinades a superar el seu sofriment i el dels seus familiars i entorn. L’esquerra abertzale sap, a més a més, i sobretot, que la fi de l’activitat armada d’ETA és condició indispensable per aconseguir l’acumulació de forces sobiranistes que proposa. Una qüestió que es dedueix clarament dels dos documents i de les declaracions tant dels seus portaveus com dels possibles aliats sobiranistes en aquest camí. Només cal saber llegir i escoltar. I voler avançar pel camí de la pau i no la guerra. Esperem que ETA no vingui a espatllar-ho. Que d’això, per ara, ja se n’ocupa Zapatero.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de desembre del 2009)

Read Full Post »

mantenir la flama d’una pau negociada al País Basc
Mentre ETA i el govern del Regne d’Espanya segueixen enrocats en la via militar, reforçada ara amb el suport  de la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg a la il·legalització de l’esquerra abertzale, al País Basc segueixen les iniciatives en favor d’una pau negociada. Diversos grups mantenen la flama de la pau fruit de la negociació, tot i ser conscients que l’actual conjuntura no hi és propícia: ETA acaba d’atemptar avui mateix contra una casa-caserna de la guàrdia civil a Burgos, mentre l’Audiència Nacional prepara més judicis per activitas polítiques de l’esquerra abertzale, el primer dels quals podria ser contra 22 electes bascos de l’associació d’alcaldes i regidors Udalbiltza, la primera institució de coordinació municipal entre els set territoris, més enllà de les fronteres polítiques i administratives, desarticulada pel jutge Garzón. La fiscalia demana penes d’entre 10 i 23 anys per als acusats.
“És precisament en aquests moments de dificultats extremes –em deia fa un any un dels promotors d’aquestes iniciatives per una pau negociada– quan cal aprofundir l’alternativa activa noviolenta i la coordinació dels esforços perquè, quan la conjuntura sigui més favorable, la nostra feina doni fruits”. Una d’aquestes iniciatives, de la qual ja he deixat constància en aquest bloc en diverses ocasions, és Artamugarriak –artistes bascos per la pau– que, juntament amb d’altres col·lectius va organitzar el juny de l’any passat a Donosti les trobades/solasaldiak sobre Noviolència Activa i, l’agost següent, la Marxa per la Sal –en record de les mobilitzacions convocades per Gandhi per la independència de l’Índia– coincidint amb el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza. Després d’un any de mantenir activitats diverses amb d’altres col·lectius, entre elles els quinzennals cercles de cadires (a la foto) en diversos indrets del País Basc, Artamugarriak –dins la iniciativa més àmplia Batzart– convoca per diumenge vinent un trobada a Agiña, estació neolítica i lloc mític de la cultura basca, on Oteiza va instal·lar el seu monument a Aita Donostia.
Aquesta és la convocatòria de l’acte:
Aunque estamos en verano, no paramos… a l@s amig@s que os apetezca participar en la vía de la Noviolencia activa, desde ArtamugarriaK/Batzart! os invitamos a participar en el encuentro/picnic del domingo 2 de agosto en Agiña.
KROMLECH a KROMLECH
acción + picnic en Agiña
Agiña, es un lugar mítico en la cultura vasca. Es la estación neolítica -situada en la carretera entre Oiartzun y Lesaka- en la que junto a numerosos kromlech, Jorge Oteiza levantó el “Monumento al Padre Donostia” (1957-59), una piedra con un hueco circular que dialoga con el cielo y el paisaje, precedente del land-art. Y fue en ese lugar donde el artista sintió la revelación de ese pequeño círculo vacío en torno al cual se curaban espiritualmente las pequeñas comunidades de nuestra prehistoria y, también, donde el año pasado, se esparcieron las cenizas de Mikel Laboa.
El año pasado, en el centenario del nacimiento de Oteiza, formamos un gran círculo de sal -evocación del kromlech- en la playa de la Zurriola, en la acción “Bakerako Hutsak: crea un espacio-tiempo para la paz”, también como recuerdo de “la marcha por la sal” de Gandhi.
En esta ocasión proponemos un encuentro informal el domingo 2 de agosto a las 12:00 horas en Agiña con la intención de juntar a l@s amig@s de los colectivos que trabajan por la cultura de la noviolencia activa y del diálogo, que forman círculos de sillas y caminan por la vía de ‘Nuestra marcha por la sal’.
Formaremos un círculo ritual de sillas y dibujaremos nuevos kromlech con pintura blanca y sal sobre la hierba, junto a los de nuestros antepasados y a la sombra de la estela de Oteiza.
Y después, compartiremos un pic-nic fronterizo en la muga entre Nafarroa y Guipuzkoa, para vernos las caras, disfrutar de una buena comida casera y conspirar en mejor compañía.
Kromlech a kromlech, círculo a círculo, tejiendo una red de pequeños nodos por la paz en nuestra tierra.
Pax avant!
Bidea Helburu/ArtamugarriaK/BatzArt!
D’altra banda, Lokarri –l’orgaització social per la pau que va succeir Elkarri, quan aquesta es va dissoldre en començar el darrer procés de pau, i que va impulsar diverses iniciatives com, quan la treva ja perillava, la proposta d’un referèndum sobre el dret de decidir, abans que el plantegés el lehendakari Ibarretxe– ha posat en marxa un Observatori Social del procés de pau. Aquest Observatori pretén “conèixer què opinem els ciutadans i ciutadanes sobre la pau i la convivència i aportar noves idees i propostes que contibueixin a avenços significatius”. Mitjançant un qüestionari a les persones que s’hi hagin apuntat com a observadors, cada trimestre l’Obersevatori fa públic un informe amb tres parts: les dues primeres, fixes, sobre l’evolució de la percepció social sobre la pau i sobre fet rellevant que hagin passat en aquell període; la tercera, específica sobre un tema diferent cada trimestre.
El primer d’aquests informes, corresponent a la primavera del 2009, el podeu trobar aquí. Com no podia ser d’altre –segons el resum que en fa Lokarri–, la percepció social que se’n desprèn és negativa, respecte de la situació del procés de pau. L’absència de diàleg i la violència d’ETA són considerats els principals problemes pels participants en l’observatori, seguides a distància per les il·legalitzacions. “Més de la meitat dels participants considera –diu el resum– que no es donen les condicions, mentre que una de cada tres manifesta que sí que es donen”. Gairebé tots els participants proposen, però, l’obertura d’un procés de diàleg multilateral, plural i sense exclusions. Un nombre important de participants –diuen les conclusions– considera que no és possible un acord per l’allunyament en les posicions de cadascú”. D’altres aportacions reclamen la fi de la violència, treballar l’empatia respecte de qui pensa diferent, facilitar la participació de la ciutadania i derogar la llei de partits. El 57% dels participants diu que ETA ha de desaparéixer ja, tot facilitant el seu final mitjançant el diàleg. Més de la meitat considera que el canvi al Govern bascserà negatiu per aconseguir la pau.

IMG_1083.JPG

Mentre ETA i el govern del Regne d’Espanya segueixen enrocats en la via militar, reforçada ara amb la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg a favor de la il·legalització de l’esquerra abertzale, al País Basc segueixen les iniciatives en defensa d’una pau negociada. A banda de l’estratègia de l’esquerra abertzale, d’organitzar el front sobiranista, sempre condicionada per l’exigència d’altres possibles integrants en el sentit que abans ETA ha de posar fi a l’activitat armada, diversos grups mantenen la flama de la pau com a fruit de la negociació. I ho fan, tot i ser conscients que l’actual conjuntura no hi és propícia: ETA acaba d’atemptar avui mateix contra una casa-caserna de la guàrdia civil a Burgos, mentre l’Audiència Nacional prepara més judicis per activitats polítiques de l’esquerra abertzale. El proper dels quals podria ser contra 22 electes bascos de l’associació d’alcaldes i regidors Udalbiltza, la primera institució de coordinació municipal entre els set territoris, més enllà de les fronteres polítiques i administratives. Institució que va ser desarticulada pel jutge Garzón l’any 2003, just abans de les eleccions municipals i forals. La fiscalia demana penes d’entre 10 i 23 anys per als acusats.

“És precisament en aquests moments de dificultats extremes –em deia fa un any un dels promotors d’aquestes iniciatives per una pau negociada– quan cal aprofundir l’alternativa activa noviolenta i la coordinació dels esforços perquè, quan la conjuntura sigui més favorable, la nostra feina doni fruits”. Una d’aquestes iniciatives, de la qual ja he deixat constància en aquest bloc en diverses ocasions, és Artamugarriak –artistes bascos per la pau– que, juntament amb d’altres catorze col·lectius va organitzar el juny de l’any passat a Donosti les trobades/solasaldiak sobre Noviolència Activa i, també amb d’altres col·lectius, l’agost següent, la Marxa per la sal –evocant les mobilitzacions convocades per Gandhi per la independència de l’Índia– coincidint amb el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza. Després d’un any de mantenir activitats diverses amb d’altres col·lectius, entre elles els quinzennals cercles de cadires (a la foto, publicada per Johanna al bloc de Batzart) en diversos indrets del País Basc, Artamugarriak –dins la iniciativa més àmplia Batzart– convoca per diumenge vinent una trobada a Agiña, estació neolítica i lloc mític de la cultura basca, on Oteiza va instal·lar el seu monument a Aita Donostia i el desembre de l’any passat van ser escampades les cendres del cantant basc Mikel Laboa.

Aquesta és la convocatòria de l’acte:

Aunque estamos en verano, no paramos… a l@s amig@s que os apetezca participar en la vía de la Noviolencia activa, desde ArtamugarriaK/Batzart! os invitamos a participar en el encuentro/picnic del domingo 2 de agosto en Agiña.

KROMLECH a KROMLECH

acción + picnic en Agiña

Agiña, es un lugar mítico en la cultura vasca. Es la estación neolítica -situada en la carretera entre Oiartzun y Lesaka- en la que junto a numerosos kromlech, Jorge Oteiza levantó el “Monumento al Padre Donostia” (1957-59), una piedra con un hueco circular que dialoga con el cielo y el paisaje, precedente del land-art. Y fue en ese lugar donde el artista sintió la revelación de ese pequeño círculo vacío en torno al cual se curaban espiritualmente las pequeñas comunidades de nuestra prehistoria y, también, donde el año pasado, se esparcieron las cenizas de Mikel Laboa.

El año pasado, en el centenario del nacimiento de Oteiza, formamos un gran círculo de sal -evocación del kromlech- en la playa de la Zurriola, en la acción “Bakerako Hutsak: crea un espacio-tiempo para la paz”, también como recuerdo de “la marcha por la sal” de Gandhi.

En esta ocasión proponemos un encuentro informal el domingo 2 de agosto a las 12:00 horas en Agiña con la intención de juntar a l@s amig@s de los colectivos que trabajan por la cultura de la noviolencia activa y del diálogo, que forman círculos de sillas y caminan por la vía de ‘Nuestra marcha por la sal’.

Formaremos un círculo ritual de sillas y dibujaremos nuevos kromlech con pintura blanca y sal sobre la hierba, junto a los de nuestros antepasados y a la sombra de la estela de Oteiza.

Y después, compartiremos un pic-nic fronterizo en la muga entre Nafarroa y Guipuzkoa, para vernos las caras, disfrutar de una buena comida casera y conspirar en mejor compañía.

Kromlech a kromlech, círculo a círculo, tejiendo una red de pequeños nodos por la paz en nuestra tierra.

Pax avant!

Bidea Helburu/ArtamugarriaK/BatzArt!

D’altra banda, Lokarri –l’organització social per la pau que va succeir Elkarri, quan aquesta es va dissoldre en començar el darrer procés de pau, i que va impulsar diverses iniciatives com, quan la treva ja perillava, la proposta d’un referèndum sobre el dret de decidir, abans que el plantegés el lehendakari Ibarretxe– ha posat en marxa un Observatori Social del procés de pau. Aquest Observatori pretén “conèixer què opinem els ciutadans i ciutadanes sobre la pau i la convivència i aportar noves idees i propostes que contibueixin a avenços significatius”. Mitjançant un qüestionari a les persones que s’hi hagin apuntat com a observadors, cada trimestre l’Observatori fa públic un informe amb tres parts: les dues primeres, fixes, sobre l’evolució de la percepció social sobre la pau i sobre fets rellevants que hagin passat en aquell període; la tercera, específica sobre un tema diferent cada trimestre.

El primer d’aquests informes, corresponent a la primavera del 2009, el podeu trobar aquí. Com no podia ser d’altra manera –segons el resum que en fa Lokarri–, la percepció social que se’n desprèn és negativa, respecte de la situació del procés de pau. L’absència de diàleg i la violència d’ETA són considerats els principals problemes pels participants en l’observatori, seguits a distància per les il·legalitzacions. “Més de la meitat dels participants considera –diu el resum– que no es donen les condicions, mentre que un de cada tres manifesta que sí que es donen”. Gairebé tots els participants proposen, però, l’obertura d’un procés de diàleg multilateral, plural i sense exclusions. “Un nombre important de participants –diuen les conclusions– considera que no és possible un acord per l’allunyament en les posicions de cadascú”. D’altres aportacions reclamen la fi de la violència, treballar l’empatia respecte de qui pensa diferent, facilitar la participació de la ciutadania i derogar la llei de partits. El 57% dels participants diu que ETA ha de desaparéixer ja, tot facilitant el seu final mitjançant el diàleg. Més de la meitat considera que el canvi al Govern basc, ara en mans del PSE amb el suport del PP,  serà negatiu per aconseguir la pau.

Una mostra, doncs, entre d’altres iniciatives diverses, que, tot i el cansament generalitzat i el desencís pel fracàs del darrer procés de pau, encara queden al País Basc persones que treballen per trobar-hi una sortida negociada, lluny de l’estratègia de la violència que només porta dolor i impotència sobretot als més febles. Una mostra, també, que potser ara –tot i les greus dificultats– pugui anar-se consolidant una participació més àmplia i plural de la societat civil en el procés, una de les mancances de l’anterior negociació, que va dependre massa dels agents negociadors i va comptar amb poc suport social organitzat més enllà dels partits.

NOTA: Un article adaptat a partir d’aquest, i en què ja es fa referència a l’atemptat de Calvià, el publica Tribuna Catalana el dijous 30 de juliol del 2009. El podeu trobar aquí.

Read Full Post »

Older Posts »