Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ultraliberalisme’ Category

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

A banda haver-me equivocat en les meves prediccions sobre l’índex d’abstenció –més baix del que feien pensar la majoria d’opinadors–, ara com ara només se m’acut remetre’m a un meu anterior article en aquest bloc per analitzar els resultats en les eleccions de diumenge al Parlament autonòmic de Catalunya: l’esquerra catalana està deixant en mans de la dreta la defensa de la sobirania nacional. I això, i més en els temps que corren –crisi econòmica que paguen els més febles i auge social de l’independentisme–, em sembla especialment greu. Ho podeu llegir a “La responsabilitat dels irresponsables del PSC”. I, encara –tot i que, amb totes les reserves del món, els he tornat a votar–, el que vaig escriure molt abans (el 16 de març de 2008) sobre ERC a “L’espectacle d’esquerra republicana”.

(El ninot que il·lustra aquest comentari és del sempre admirat Alfons López, que tantes vegades em fa pensar amb els seus ninots més que molts arguments que necessiten moltes pàgines per dir moltes menys coses. L’hi ha publicat el diari “Público” a la seva edició catalana de diumenge passat)

Read Full Post »

L’amic Alfons López, del qual he parlat alguna vegada en aquest bloc, deia amb el seu acudit d’ahir a l’edició del diari “Público” per a Catalunya allò que fa dies que vull dir per escrit i no me’n surto. El PSC, aquests dies en què ha fet mostra de tantes dubitacions –i xantatges– sobre la resposta catalana a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, s’ha cavat definitivament la seva pròpia tomba.
Hi voldria afegir, però, algunes consideracions més que no sé si l’Alfons comparteix però que el seu acudit m’ajuda a precisar millor:
1) Allò que és greu, però, no és que el PSC cavi la seva pròpia tomba sinó que pot estar cavant la de l’esquerra catalana per molt de temps. I en la perspectiva d’una Catalunya lliure això és molt greu. Ja sé que hi ha motius per afirmar que ni el PSC ni el partit imperialista a què està infeudat, el PSOE, no són d’esquerres (gràcies associacions de veïns i plataformes de defensa del Casc Antic de Barcelona i del patrimoni de la Barcelona Vella per confirmar-nos-ho una vegada més amb la vostra persistència en la denúncia del cas de l’hotel del Palau de la Música i l’especulació al barri dirigida des de l’Ajuntament socialista). I estic segur que una renúncia –a la sobirania i l’autodeterminació nacional– porta a l’altra –a una política al servei de la bona gent i no dels especuladors i el diner fàcil–, i a l’inrevés també. Però és que jo encara confio en un futur d’esquerres per a un país –uns països, els catalans– que és el meu. Ni que sigui una política socialdemòcrata, modesteta, però concebuda i realitzada  per a la majoria  de la bona gent i no per als qui tenen més, amb un enfortit estat del benestar que ens tregui dels nivells actuals de subdesenvolupament social en què, entre d’altres causes, la nostra dependència nacional ens ha abocat.
2) El més greu de tot és que el nostre país –si més no la Catalunya estricta i les illes– caminen, cadascun al seu ritme, ja de forma decidida cap a la independència. I, sobretot a la Catalunya estricta, avui administrada per la Generalitat de dalt, ja la tenim a tocar, perquè la bona gent s’hi ha posat de debò. Em temo, però, més aviat constato, que l’hegemonia política en aquest procés no la tenen ja les esquerres. No dic que la bona gent d’esquerres de debò no siguin els que més hi treballen, que ho fan i amb esforços constants i continuats. Però quan penso que algú com Joan Laporta, i els seus assessors i amics, representants confessos i defensors abrandats la majoria d’ells del neoconservadorisme i l’ultraliberalisme econòmic al nostre país, aspiren, i tenen força possibilitats de posar-se al capdavant d’aquest procés, penso que malaguanyat.
3) Malgrat això hi sóc posat i no en dubto: vull la independència del meu país, i com més aviat millor. I no renuncio a posar-hi el coll. I espero, encara espero, que alguna força política autoqualificada d’esquerres –ERC potser? la CUP? ICV sembla que majoritàriament hi ha renunciat per mantenir una il·lusió cínica, la d’un federalisme espanyol que no és sinó un subterfugi per no fer res– comenci a posar fil a l’agulla. Per no deixar el camp lliure al neoconservadorisme i que no resulti la força hegemònica del procés d’independència.
4) Per això considero d’una enorme responsabilitat l’actitud dels irresponsables del PSC que, podent encapçalar aquest procés i esdevenir –no en tinc cap mena de dubte– el partit que en resultaria més beneficiat en les primeres eleccions nacionals lliures de debò, hi renuncia cavant la seva pròpia tomba i cedeix el futur a la dreta més tronada que és, al cap i a la fi, la que representen Laporta i –no ho oblidem pas– també l’actual direcció de CiU.
5) La infeudació del PSC respecte al gran germà imperial (PSOE), i la seva negativa a jugar a fons el paper que hauria de fer com a esquerra catalana majoritària en la defensa del dret a l’autodeterminació i la independència nacional, endarrereixen i fan més dolorós el procés ja engegat per la bona gent del nostre país. I, més greu encara, enforteixen els arguments neoconservadors que associen en el seu discurs, de forma descarada i cínica, l’alliberament nacional amb l’ultraliberalisme econòmic. L’experiència d’algunes independències europees recents no convida, en aquest sentit, a massa optimismes.
(Aquest article, lleugerament adaptat per mi, l’ha publicat Tribuna Catalana el 13 de juliol del 2010)

Read Full Post »