Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Anuncis

Read Full Post »

La jornada electoral del 22 de maig ha deixat molts senyals negatius a la societat catalana de tot el territori nacional: majories absolutes del PP al País Valencià (una vegada més) i a les Illes (fent fora del govern una altra vegada el pacte de progrés), auge del racisme en els missatges no solament de Plataforma per Catalunya sinó del mateix PP que aconsegueix ser primera força a una ciutat com Badalona –el pitjor de tots els senyals per als qui volem una societat cohesionada on siguin reconeguts tots els drets a tots els qui hi vivim, sense distincions–, enfonsada dels socialistes, ERC i el regionalisme illenc moderat. I alguns de positius com l’increment de presència de les CUP a la Catalunya estricta i de Compromís al País Valencià.

Se n’han fet ja moltes anàlisis i no sé si hi puc afegir gran cosa al que ja vaig preveure fa un temps sobre com la irresponsabilitat dels responsables del PSC acabaria arrossegant l’esquerra catalana a l’abisme. M’agradaria, però, dedicar algunes consideracions a la deriva d’ERC perquè veig la desolació que afecta molts dels meus amics amb qui he coincidit en la campanya de les consultes sobre la independència, incapaços d’entendre el que els ha passat. No és que jo entengui més que ells, però des de la meva posició de no militant i votant d’ERC que ha passat a donar suport electoral aquesta vegada a les CUP, potser seré capaç d’aportar algunes claus que serveixin per afrontar l’enfonsada i, sobretot, recuperar el partit per a un projecte d’esquerres nacionals que, n’estic segur, ha d’anar més enllà dels seus límits partidaris.

ERC, al meu entendre, va gestionar molt malament la seva decisió d’accedir al govern de la Generalitat de Catalunya i, des del començament, va fer la impressió d’anar a remolc del PSC ja amb Pasqual Maragall. He escrit alguna vegada que quan el primer tripartit jo hauria preferit ERC fora del Govern: no obstaculitzant-hi l’accés dels socaslistes i Maragall –era imprescindible evitar que el bipartit de CiU mantingués el control de la generalitat i calia una renovació a fons–, però sense entrar al Govern. Era perfectament possible, no es va fer i finalment vaig donar suport a la fórmula del tripartit. L’experiència però va començar a trontollar poc després quan el vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira es va entrevistar amb membres d’ETA a la Catalunya del Nord i això li va valer l’expulsió del Govern, amb el vistiplau del seu partit, que el va sacrificar per ordre del PSOE –Maragall, segons la seva primera reacció, l’hauria mantingut– i, sobretot, i cal no oblidar-ho mai, el vot més ampli mai aconseguit per ERC després del franquisme, a les eleccions a les Corts espanyoles del 2004. Els votants catalans no solament no van castigar ERC per la iniciativa de Carod sinó que li van premiar un gest que l’honorava com a polític valent i decidit a fer que el nostre país tingués un paper actiu en la resolució d’un conflicte armat.

Després ja va venir la davallada, sobretot després de les retallades del projecte d’Estatut, iniciades –també cal no oblidar-ho– per qui després seria president de la Generalitat, José Montilla i la cúpula del PSC just la mateixa nit del 30 de setembre del 2005 després que el 90% dels diputats votessin un Estatut arregladet al Parlament de Catalunya. Aquest procés d’anar a remolc constant del PSC i la incapacitat d’ERC de plantar-se va ser letal per als republicans. No em feu dir quan ho havia de fer en concret, que no ho sé, però hi va haver més d’una ocasió per fer-ho, i calia dir prou a les cessions constants d’un partit com el PSC que depenia d’ERC molt més que del PSOE per governar Catalunya, però que en realitat menyspreava ERC i se sotmetia al PSOE un dia sí i l’altre també. Com van ser també letals les lluites internes que van acabar amb republicans deixant el partit, d’altres provocant escissions o simplement enfrontant-se en molts casos sense més raó visible que els purs personalismes, com en el cas dels qui n’eren els caps visibles, Carod i Puigcercós.

Aquesta imatge, d’una banda, de gent que s’aferra a la poltrona fins al darrer moment –amb l’excusa que calia ser fidel als compromisos, quan els altres no n’eren, i acabar d’aprovar les lleis que ERC s’havia proposat, la majoria de les quals acabrien sent paper mullat com la del cinema o la de les vegueries– i, de l’altra, d’un partit que no sap trencar amb uns aliats que porten el país pel pedregat ha estat la pitjor que podien donar els dirigents d’ERC si el que volien era enfortir l’opció independentista d’esquerres i no afeblir-la.

Ara, que el partit sembla que és a punt d’iniciar reflexions profundes sobre el futur, convé no repetir errors d’aquest calat. La participació activa, i en molts casos decisiva, de la bona gent d’ERC al moviment de les consultes sobre la independència, un esdeveniment d’una profunda transcendència per al nostre país, no es mereix que els dirigents del partit caiguin en els mateixos errors que jo resumiria amb dues paraules: indefinició i indecisió. Perquè ERC ha fet un molt bon servei al país en posar al centre del debat polític la independència nacional. Fins i tot l’opció per un nou estatut, tot i que en lectura autonomista, la interpreto en aquesta línia perquè en alguns aspectes forçava la legalutat espanyola, com després es va veure, fins a límits que l’imperi no estava disposat a acceptar. Però els seus dirigents han estat incapaços de definir amb claredat la línia més enllà de la qual no estaven disposat a anar. I, alhora, els ha faltat decisió per plantar-se quan el PSC-PSOE va ribotar a plaer –paraules d’Alfonso Guerra– el text estatutari sortit del Parlament de Catalunya.

Indefinició i indecisió que, amb la seva decisió única d’esgotar la legislatura estant al govern, els dirigents d’ERC no van ser capaços de superar ni tan sols després de la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se el poc que quedava d’aquell Estatut i de la feble resposta dels seus aliats del PSC-PSOE, malgrat la massiva manifestació del 10 de juliol.

Perdre el temps amb el concert econòmic

Llegeixo amb interès unes reflexions que ha fet respecte del futur del partit un dels dirigents que més respecto: Joan Tardà. Les podeu trobar aquí

Però, en arribar als darrers paràgrafs, no em sé estar de respondre-li amb un comentari que reprodueixo tot seguit, perquè em sembla el paradigma del que he vingut dient: si ERC, en la pràctica i no en la teoria, que és molt bonica però que cal aplicar, enfoca el futur immediat en la defensa d’una fórmula semblant a la del concert basc per Catalunya, com proposa el bipartit de CiU, tornaria, una vegada més al vell camí de la indefinició i la indecisió. Després de l’acció contundent del Tribunal Constitucional contra el nostre país –i del Suprem, que insisteix dia sí dia també a torpedinar qualsevol bona pràctica catalana com la immersió lingüística–  i, sobretot, després de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat i dels més de 800.000 vots a favor de la independència, optar per una menudalla com el concert econòmic –pacte amb l’imperi com qualsevol altre– és no haver entès res.

Aiquest és el comentari que he fet a l’article de Joan Tardà:

Joan, la teva anàlisi em resulta atractiva i brillant. I ho dic com a votant d’ERC que m’he passat a les CUP en aquestes municipals (ho he explicat al meu bloc). Una objecció, però. Us equivocaríeu donant suport a la reivindicació del concert econòmic, que no és sinó una pèrdua més de temps en mans del bipartit per fer-nos passar a tots amb raons. Hores d’ara el concert econòmic ja és una reivindicació superada –amb més de 800.000 vots a favor de la independència en les consultes– i cal treballar a fons per fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. A més a més, la crisi econòmica (menys recaptació fiscal enfront del cupo que cal aportar a les arques estatals) està posant en crisi fins i tot el concert econòmic al País Basc (del qual a més a més, n’estan exclosos els importants fons de la Seguretat Social o caixa única) a més a més de carregar amb despeses de l’Estat que els bascos detesten, com les de la Casa Reial o les policies espanyoles i l’exèrcit. A banda, qüestions tan complexes com sobre quin concepte s’aplica l’IVA segons on es facin les operacions econòmiques com ha passat recentment amb l’empresa Rover, en què el Tribunal Suprem espanyol ha obligat a les hisendes basques (forals, com ja saps i no única) a tornar 435 milions d’euros a l’Estat recaptats en concepte d’IVA entre els anys 1990 i 2005. El resum que fa la Viquipèdia en español sobre l’actual sistema de concert econòmic (que cal no oblidar que té el seu origen en la supressió dels furs bascos arran de la darrera guerra carlina), conclou: “Destaca el riesgo unilateral que supone para el País Vasco asumir una parte del gasto en competencias no asumidas que dependen exclusivamente del Estado, independientemente de cómo evolucione la coyuntura en el país o si su recaudación crezca o no”. Per favor, de cara a la nova ERC que desitjo i el país necessita, deixeu-vos de romanços i aneu de cara al que és important: la independència i com articular políticament el moviment per aconseguir-la i que sigui l’esaquerra i no la dreta qui hegemonitzi el procés si pot ser. El nostre país necessita amb urgència la construcció d’una esquerra –o si vols d’unes esquerres– plural, desacomplexada i valenta per defensar els objectius d’alliberament nacional i justícia social.

Read Full Post »

2010 in review

The stats helper monkeys at WordPress.com mulled over how this blog did in 2010, and here’s a high level summary of its overall blog health:

Healthy blog!

The Blog-Health-o-Meter™ reads Wow.

Crunchy numbers

Featured image

A Boeing 747-400 passenger jet can hold 416 passengers. This blog was viewed about 9,800 times in 2010. That’s about 24 full 747s.

In 2010, there were 74 new posts, growing the total archive of this blog to 325 posts. There were 104 pictures uploaded, taking up a total of 18mb. That’s about 2 pictures per week.

The busiest day of the year was December 12th with 133 views. The most popular post that day was Vargas Llosa, traduït al català per Tísner .

Where did they come from?

The top referring sites in 2010 were nabarra.blogspot.com, facebook.com, baixcapdalt.blogspot.com, maiera.wordpress.com, and blocs.mesvilaweb.cat.

Some visitors came searching, mostly for humbert roma, español, occitania, mavi dolç, and occitània.

Attractions in 2010

These are the posts and pages that got the most views in 2010.

1

Vargas Llosa, traduït al català per Tísner December 2010
5 comments and 1 Like on WordPress.com,

2

Autor June 2007
4 comments

3

A Valero Chiné July 2007
2 comments

4

Occitània a Barcelona November 2008
1 comment

5

Enric Crous Vidal, artista lleidatà creador de tipografies April 2008
2 comments

Read Full Post »


 

Tortosa no és l’únic municipi català on encara perviuen símbols feixistes, 35 anys després de la mort del generalot. Per vergonya nostra, aquesta ignomínia perviu encara en la major part del nostre territori nacional, i de tant en tant la bona gent del país es revolta contra aquesta ofensa a la dignitat democràtica. Ara, des de Tortosa, em demanen de difondre al màxim un missatge i demanar-hi adhesions. Ho faig ben de gust, després d’adherir-m’hi. Aquí el teniu:

Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa
Durant aquest mes hem presentat una moció popular (avalada per més de 2.000 signatures) a l’ajuntament de Tortosa on sol·licitem la retirada del monument franquista més gran de Catalunya (amb una àguila imperial i altres símbols franquistes). Aquest monument fou inaugurat per Francisco Franco al 1966 i es feu “en honor al caudillo de la cruzada y los 25 años de paz”. A la mateixa moció demanem el canvi de nom del barri 13 de gener (dia d’entrada de les tropes franquistes a Tortosa) i el canvi de nom de la plaça i institut Joaquin Bau (dirigent franquista que va col·laborar en l’organització del cop d’estat i va arribar a ser Presidente del Consejo de Estado).
Des de fa dues setmanes hem tingut els suports de nombroses personalitats de les Terres de l’Ebre i Catalunya com J. M. Terricabres, Xavi Sarrià, Toni Soler, Arturo Gaya, Maathew Tree, Xavier Grasset, Andreu Carranza, Ignasi Blanch, Marius Serra, Arcadi Oliveres, Belen Fabra, José Juan Moreso, Sebastià Serrano, Laia Altarriba… També hem presentat dos vídeos amb personalitats de les Terres de l’Ebre i els Països Catalans que recolzen la moció.
El nostre missatge s’ha basat en denunciar el caràcter franquista del monument i la resta de símbols i en destacar que Tortosa, una ciutat que vol liderar un territori i una vegueria, al segle XXI no pot mantenir el símbol franquista més gran de Catalunya i continuar sent la tercera ciutat catalana amb més símbols franquistes.
El ple on es votarà la moció és el proper dilluns 8 de novembre, i cal el suport o abstenció de l’alcalde Ferran Bel i el seu grup Convergència per aprovar la retirada. Actualment no tenim aquest suport i estem tractant de dur el debat fora de l’àmbit local per forçar un canvi d’opinió.
Si voleu més informació de la campanya, la podeu trobar al blog: http://quinacapital.blogspot.com/
Ens adrecem a vostè per dues raons:
• Demanar suport a la moció i autorització a fer públic aquest suport.

• Com a periodista, li demanem que informe d’aquest debat als seus mitjans amb l’objectiu de traslladar el debat fora de l’àmbit local.
Disculpe l’atreviment.
Per a més informació:Xavier Rodríguez 653199791Guillem Argelich 647844471
Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa. Terres de l’Ebre.

Read Full Post »

Per divendres vinent, 5 de novembre, els partits amb presència significativa a Lleida han estat convidats per l’associació “Lleida decideix”, que vam formar després de la consulta sobre la independència nacional del passat 25 d’abril, a parlar sobre “Som una nació. Nosaltres decidim”, el lema que va encapçalar la històrica manifestació del 10 de juliol passat a Barcelona i la del darrer onze de setembre a Lleida. Això és, a pronunciar-se sobre el dret nacional de catalans i catalanes a l‘autodeterminació i, doncs, a la independència i la configuració pacífica, lliure i democràtica d’un nou Estat amb els mateixos drets i deures que la resta d’estats del món.

Aquesta és la convocatòria de l’acte que ha difós “Lleida decideix”:

Seguint amb el treball de debat que fem dins la societat política i civil de la nostra ciutat i del nostre país, desde l’associació LLEIDA DECIDEIX hem convocat els representants dels partits polítics de Lleida a una TAULA DE DEBAT amb el lema “SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM”, que és el lema que va mobilitzar  el passat  10 de juliol a Barcelona més d’un milió de catalans, i també a lleidatans i lleidatanes  a la ciutat de Lleida el passat 11 de setembre.

Volem que tothom escolti en directe les opinions de les diverses formacions politiques més representatives de la nostra ciutat.

La nostra associació,  hereva de la Plataforma que va impulsar i dur a terme la Consulta del 25 d’abril, pretén donar el màxim d’informació i difusió a tots els ciutadans i ciutadanes, perquè, com a futurs votants, el proper dia 28 de novembre tinguin més informació per tal de poder emetre el seu vot, i a la vegada els permeti decidir allò que creguin que sigui millor per a la nostra ciutat.

La TAULA es realitzarà el 5 de novembre a les 20,00 hores al Rectorat de la UDL

Ens han confirmat la seva assistència:

– Albert Batalla (CIU)

– Carmel Mòdol (ERC)

– Francesc Pané (ICV)

– Jaume Fernàndez (Reagrupament)

– Xavier Segura (Solidaritat per la Independència)

– Ramon Usall (CUP)

També han estat convocats el PP, que ha excusat la seva  assistència,  i el PSC que no ha facilitat encara el nom del seu representant

Moderarà la taula en Pau Echauz.

Ens agradaria poder comptar molt amb la vostra assistència.

(La foto, que he baixat d’“Ara Ponent”, és de la manifestació unitària de l’11 de setembre passat a Lleida)

 

Read Full Post »

Llegeixo al suplement de llibres de “Le Monde” del darrer 28 de maig que la novel·la “Les veus del Pamano” (“Les Voix du Pamano”, en la traducció al francès) de Jaume Cabré, “per Espanya”, és una de les cinc finalistes al premi Cévennes a la millor novel·la d’un autor europeu. Una excel·lent notícia, si no fos que el sempre jacobí (i, doncs, imperialista) “Le Monde” atribueix a Cabré una espanyolitat que no n’és. Llàstima, perquè els lectors del considerat diari francès de referència, una vegada més, han estat engalipats per un dels seus redactors, ignorant o malvat lingüicida, que ha encolomat al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la dubtosa categoria d’autor “espanyol”, vedat, doncs, en versió original als seus compatriotes de la Catalunya del Nord.

Jaume Cabré és –dels cinc nominats– l’únic escriptor en una llengua europea minoritzada –sola oficial, però, al Principat d’Andorra– i la traducció francesa de la seva novel·la competeix amb les de “Ruhm” (“Gloire”, en la traducció al francès) de l’alemany-austríac Daniel Kehlmann;  “The secret scripture”, (“L’escriptura secreta“, en la traducció al català i “Le Testament caché”, al francès), de l’escriptor irlandès –en anglès– Sebastian Barry;  “La solitudine dei numeri primi” (“La solitud dels nombres primers”, en la traducció al català i “La Solitude du nombres premiers”, al francès), de l’italià Paolo Giordano, i “Boven is het stil” (“Là-haut. tout est calme, en la traducció al fracès), de l’holandès Gerbrand Bakker. El 12 de juny vinent se sabrà quina d’elles ha estat l’escollida.

Si esteu interessats en el context històric de “Les veus del Pamano”, us convido a llegir l’article “Quan al Pallars mataven als psgesos”, de la periodista Laia Altarriba, al seu bloc “L’esquena del món”.

Read Full Post »

Un altre feixista –català, en aquest cas– que se’n va d’aquest món sense que el jutge Baltasar Garzón s’hagi mai preocupat de fer-lo seure al banc dels acusats. Mentrestant, els mateixos que fa un parell de dies s’esquinçaven les vestimentes en públic defensant el megajutge, en nom de la memòria dels vençuts, ahir i avui reten homenatge, genuflexos, al cadàver del feixista Juan Antonio Samaranch. I, vergonya sobre vergonya, cedeixen un espai noble al Palau de la Generalitat per exposar-lo al públic amb honors que no es mereix.

I la majoria dels mitjans de comunicació espanyols i catalans de referència oculten o minimitzen la militància feixista del personatge, de la qual per cert ell mai no es va penedir.

Com que la majoria de les coses que podria dir ja les han dit d’altres aquests dies, sobretot als mitjans digitals, aquí en teniu una selecció personal:

media.cat: Els grans mitjans fan un exercici de desmemòria històrica.

Vilaweb: Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme. (Amb una selecció molt interessant del que n’ha dit la premsa internacional de referència, a la qual, per cert, no li ha pas fallat la memòria).

Vilaweb. Editorial de Vicent Partal: Samaranch és la prova.

Izaronews. Mikel Irizaleta: Samaranch, fot el camp!

directe.cat: Victòria pòstuma de Samaranch.

directe.cat: La premsa internacional sí que s’atreveix amb el passat franquista de Samaranch.

tribuna catalana: Samaranch: la mort d’un franquista que mai no ha demanat perdó.

El Triangle: L’home que va tallar les aspiracions olímpiques de Catalunya.

Avui. Jordi Camps: Traves a l’esport català.

Avui. Jordi Camps: El senyor de tots els anells.

Xavier Díez (bloc): Samaranch.

Read Full Post »

Older Posts »