Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Unió Democràtica de Catalunya’ Category

La davallada electoral de CiU a les autonòmiques del 25 de novembre té l’origen en un greu error d’Artur Mas i el bipartit: creure que per aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya només els calia fer-se seva l’eclosió per la independència nacional de la darrera Diada. En nom només de la independència, van  plantejar, doncs, la convocatòria anticipada d’eleccions –que va fer Artur Mas en aplicació d’una prerrogativa del mateix president de la Generalitat– com un plebiscit a favor propi i com si, traient-la del centre del debat, es fes fonedissa per l’electorat la política del dia a dia dels dos anys en què han administrat la Generalitat de dalt. Una política fonamentada, entre d’altres, en retallades a dojo a l’estat del benestar i un deteriorament dels drets humans en la política repressiva.
Els resultats, però, han anat ben bé per un altre camí amb la reculada de CiU (12 escons menys), i la conversió d’ERC en segona força parlamentària (11 escons més), l’increment d’ICV (3 escons més) i la irrupció de les CUP (3 escons), parlant només de les forces que defensen el dret a decidir. Canvis força profunds però que en resulten  ben poc a l’hora de la veritat, si el veritable objectiu d’Artur Mas era avançar en el camí del dret a decidir.Al cap i a la fi, el balanç final demostra que aquestes eleccions no calien. En l’anterior legislatura, acabada amb tanta precipitació, Artur Mas podia haver engegat el procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació tan bon punt es va demostrar el suport massiu de la gent catalana al moviment per les consultes: tenia 86 diputats a favor (CiU, ERC, SI, Laporta i ICV). Ara en té un més: 87 (excloent-hi SI i Laporta, que ja no hi seran, i afegint-hi els de la CUP). .
Entre les diverses causes del fracàs de CiU i Artur Mas en l’acompliment el seu objectiu n’hi ha dues de fonamentals: la falta de credibilitat en la “conversió” sobtada de Mas i molts candidats de CiU a l’independentisme i, sobretot, la política antisocial del bipartit els dos anys de l’anterior legislatura. Un cop coneguts els resultats,  el mateix Artur Mas ha dit que CiU ja no podrà governar sola sinó que una altra força política ha de compartir amb ells el govern del dia a dia. Una mena com una altra de passar les conseqüències negatives dels propis errors al altres. Una temptació que, sense dir-ho expressament, sembla dirigida a ERC. La resposta d’Oriol Junqueras la mateixa nit electoral sembla dir que no serà fàcil que els republicans caiguin en aquest parany convergent. Caure-hi seria el pitjor que li podria passar a ERC i a a la bona gent catalana. Caldrà veure què passarà en el debat d’investidura i al llarg de la legislatura.
ERC té ara, en canvi, una extraordinària oportunitat d’encapçalar al Parlament, d’una banda, una ofensiva de la resta de forces a favor del dret a decidir (ICV i CUP) perquè el govern de la Generalitat convoqui el referèndum d’autodeterminació en l’actual legislatura. I, de l’altra, de sumar forces d’esquerres al Parlament en contra de les retallades socials. I fer-ho en una perspectiva a llarg termini: convençuts que, aviat o tard, aconseguirem la independència, i que necessitem més que mai aplegar una esquerra independent i a favor del dret a decidir, ja sigui constituïda per un sol partit o en un bloc de partits diversos. No hauria de ser difícil agrupar a l’entorn d’aquest objectiu, en el dia a dia parlamentari, ERC, ICV i la CUP, si es deixen els sectarismes i es fa un esforç per impulsar propostes concretes.
Humbert Roma, periodista
(La foto és de Jordi Borràs, publicada a “Nació Digital”). (Una primera versió d’aquest article la va publicar “Tribuna Catalana” el 28 de novembre del 2012)

Read Full Post »

Després de dubtes reiterats de si votar ERC o CUP, finalment m’he decidit a fer-ho per la CUP. La principal raó és que em sembla necessari que un corrent important de l’independentisme d’esquerres com la CUP, que s’ha anat construint pacientment a nivell local amb propostes polítiques constructives i que en un dels casos acabaria sent de gran transcendència nacional com les consultes sorgides d’una proposta de la CUP a Arenys de Munt, el necessitem també al Parlament. I ells mateixos necessiten també provar l’experiència de la representació parlamentària en la qual desitjo que tinguin –juntament amb ERC i ICV– un clar paper de contrapès necessari a la previsible majoria de CiU que no vull que sigui absoluta. Hagués preferit, i ho vaig escriure a facebook i els ho vaig dir a una assemblea de la CUP a Lleida, que haguessin anat millor plegats amb ERC, en coalició, de forma excepcional atesa l’excepcionalitat del moment i el perill de la majoria absoluta de CiU. Però les coses són les que són, i m’ha calgut triar.

Aquest és un els problemes dels sistemes polítics democràtics actuals tal com estan organitzats, i més encara als països que depenem de la legislació espanyola amb domini exclusiu de les llistes tancades, una estructura de partits on “qui es mou no surt a la foto” i una restricció molt gran del dret a votar propostes concretes en referèndums…

I no vull deixar de dir, també, que una altra de les coses que m’han portat a votar la CUP és l’extraordinària qualitat humana i política del cap de llista per la circumscripció de Barcelona, on visc i voto: David Fernàndez. David (a la foto) és un lluitador constant i valent, des d’una actitud de noviolència activa, no solament per la nostra independència nacional –i la basca, a la qual dedica moltes energies amb entusiasme– sinó també pels drets humans i socials. I té una sòlida experiència en economia social i cooperativa que espero que li serveixi a l’hora d’articular propostes concretes –més enllà dels plantejaments de principis– per afrontar la crisi actual des d’una perspectiva alternativa.

Read Full Post »

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

 

Si m’he equivocat en les anàlisis i finalment CiU decideix optar clarament per la via de la independència, el pitjor que podria passar-li a la bona gent catalana és que es configurés una candidatura per un govern autonòmic encapçalat  per CiU amb els partits independentistes engolits en una coalició amb el bipartit sense més distincions polítiques. Perquè les eleccions que sembla que el president Artur Mas està decidit a convocar per ben aviat encara seran autonòmiques i, a banda de l’objectiu de la independència, que hauria d’estar clarament incorporat al programa electoral –amb dates concretes i un procés ben definit per la convocatòria del referèndum d’autodeterminació– caldria incloure-hi moltes altres qüestions. I especialment les relacionades amb polítiques socials, de drets humans, de mitjans de comunicació públics, de territori i medi ambient… I el govern que en sortís, entre d’altres coses, hauria de proposar uns pressupostos amb uns objectius econòmics i socials concrets.

Ja deia en el meu anterior article que em resultava inquietant la conversió d’aquestes eleccions en un plebiscit a l’entorn de la figura de Mas i, doncs, de la seva política de retallades en què CiU es va avançar fins i tot al PP. ¿Quin paper hi faria, per exemple, ERC en un govern d’aquest tipus si no és el de comparsa de CiU? Quan el que més necessita la bona gent catalana és un –o diversos– partit d’esquerres que defensi, juntament amb la independència, una alternativa a les polítiques antisocials de CiU i les contràries als drets humans (com ho van ser les accions protagonitzades pels mossos a les ordres del conseller Felip Puig contra mobilitzacions socials o la implantació d’una web destinda a la delació ciutadana), o a les operacions especulatives sobre el territori o les retallades als mitjans públics catalans de comunicació (supressió de canals, reducció de mitjans econòmics) o de potenciament de l’escola i la sanitat privades.

Davant les properes eleccions –siguin o no anticipades–, el que caldria és que tots els partits que s’hi vulguin presentar hi vagin amb els seus propis programes, incloent-hi l’objectiu de la independència si aquest en forma part. Benvinguda CiU a la defensa de la independència, si és aquest el cas, però cadascú amb el seu propi programa.

Read Full Post »

Reprenc aquests apunts de dietari darrerament tan inconstants just quan sembla que repunto d’una mala passada que m’ha fet la deessa psique, l’ajut de la qual  ens és tan necessari als humans per sobreviure amb una certa alegria en un ambient sovint eriçat d’hostilitats no volgudes per la majoria de la bona gent que compon la nostra espècie. Per motius diversos i polièdrics que estem escatint amb els excel·lents professionals que m’ajuden –encara ara sota l’empara de la societat del benestar, tan afeblida pels malvats que ens governen– i el suport dels fàrmacs que em recepten –a un euro la recepta des de fa un parell de mesos, i el percentatge corresponent de copagament que vaig acumulant mentre els malvats no decideixen com fer-s’ho finalment pèrquè els bons farmacèutics de barri esdevinguin d’administradors de medicaments i veritables consellers de salut pública –i, doncs, servidors i amics– en recaptadors d’impostos per als altres: esadir, per als  bancs i l’Estat que és al servei d’aquests bancs. Convertits aquests farmacèutics, ai, per decret en els qui han de donar la cara pels malvats que s’amaguen en lleis, decrets, reglaments i altres galindaines per rebre’n els calers mentre el farmacèutic amic de la bona gent del barri potser acabi amb la cara trencada per qualsevol brètol que el consideri enemic.

Durant aquest temps –de depressió en depressió– he viscut el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), durant el qual se’m va declarar la primera crisi d’angoixa, paralitzat davant l’opció de seguir amb un projecte respecte al qual cada vegada em sentia més distanciat o deixar-ho córrer. Finalment, vaig optar per la segona possibilitat, i els lectors d’aquest bloc n’han tingut alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el diumenge 29) la companya periodista i presa política basca Teresa Toda engarjolada a Còrdova/Andalusia, un any després d’haver-la vist per darrera vegada, l’angoixa em va paralitzar del tot. El motiu aparent: la crisi econòmica i els efectes que pot arribar a tenir en l’economia pròpia, familiar i dels qui més estimo, amics propers inclosos. De fet, segons hem anat esbrinant amb els professionals que m’han atès, en realitat la causa de l’angoixa profunda era por pel meu propi futur personal.

Coincidències: el viatge a Còrdova el cap de setmana del 28-29 d’abril i els canvis que m’havien explicat en la mecànica imposada al règim de visites (fitxatge electrònic dels visitants, modificacions en el sistema de control…). Fins tal punt que la Teresa, el 29 d’abril, a l’altra banda del vidre i amb interfon interposat, ho va detectar fins arribar a dir al company de Donòstia que coordina el calendari de visites que, si jo no em trobava bé, no hi insistís de cara a la propera visita prevista per un mes i mig després. Hi anava tan tocat que vaig ser incapaç d’explicar-li, a la Teresa –sempre atenta i preocupada per la situació social i política als Països Catalans–, per què m’havia distanciat de l’ANC com li ho havia anunciat per carta feia poc. L’excusa meva per no parlar-ne va ser que ens enregistraven la conversa i no era prudent abordar-ho amb tota llibertat com hauríem fet a l’entorn d’un cafè a Donòstia si ella fos en llibertat com ha de ser.

A la nit, retornat a Alcoletge (Segrià) i després a Barcelona, em vaig adonar de la bestiesa que havia fet, tenint en compte tot el que he anat escrivint sobre el procés de constitució de l’ANC, tant al meu bloc com per correus electrònics àmpliament difosos. Aquella mateixa nit li vaig escriure una carta resumint els meus arguments que finalment no li vaig enviar, perquè vaig preferir deixar-ho pendent de la propera visita prevista per al 10 de juny.

La principal lliçó que en vaig aprendre, i que la mateixa Teresa em va ensenyar amb la seva pròpia actitud, és que la visita a la presó l’he de portar ben preparada. Quaranta són massa pocs minuts si hi volem encabir tot allò que un i altra hi podem aportar, a la conversa. És el que vaig fer a la següent visita. La Teresa, nascuda a Sao Paulo (Brasil), ara basca i molt viatjada com a filla de diplomàtic, de profundes arrels catalanes (besnéta, com ja he explicat prou vegades, del prohom de la Renaixença Eduard Toda), està molt interessada per la política, la llengua, la cultura i els moviments socials catalans, i va viure i treballar a Barcelona als anys vuitanta del segle passat. En resum, el que li vaig explicar en la següent visita, amb apunts precisos previs, sobre la meva desafecció respecte de l’Assemblea Nacional Catalana, ho he detallat també en aquest bloc. Però al llarg de la preparació d’aquella conversa del 10 de juny amb la Teresa, vaig anar autodesvelant-me també a mi mateix quin era de fet el fons profund del meu desacord: arrelava en el meu rebuig radical de la filosofia que impregna el full de ruta aprovat per l’assemblea constituent de l’ANC del 10 de març passat, segons la meva lectura personal. Tot ell farcit –tal com el llegeixo– d’un enfilall de consideracions polítiques fonamentades en una fal·làcia: que els dirigents del  bipartit que ara administra la Generalitat de dalt un dia d’aquests veuran la llum, cauran del cavall de servidors fidels de l’imperi espanyol i s’adheriran a la causa de la independència nacional.

Llegiu, sisplau, amb deteniment, el full de ruta aprovat a l’assemblea constituent i traieu-ne les vostres pròpies conseqüències. Les meves són aquestes: el full de ruta de l’ANC –estratègia i tàctica, en el vell llenguatge polític– parteix de la base –com fan alguns destacats dirigents d’ERC i han reiterat alguns pares fundadors de la mateixa ANC– que a CiU hi ha un sector sobiranista que podem guanyar per la causa de la independència nacional, i que aquesta és la gran odissea que hem d’abordar un dia sí i l’altre també la bona gent catalana en el camí per arribar a Ítaca (en paraules de suposats sobiranistes de CDC: algun d’ells, presumpte mangui investigat per delictes econòmics, i d’altres, especialistes en porra i pilotes de goma contra la bona gent catalana que defensa el benestar de la majoria enfront dels interessos dels col·leguis manguis dels manguis del bipartit).

I, entre d’altres decisions que són una veritable afrenta per a la bona gent catalana que pateix les retallades de l’Estat del benestar i els pocs drets socials aconseguits amb tanta lluita i esforç col·lectius durant tants d’anys, la mateixa ANC –mitjançant l’Associació de municipis per la independència (AMI)– atorga lloc decisiu en aquest procés, del qual l’AMI és peça clau segons el mateix full de ruta de l’ANC, a un personatge tan impresentable com és l’alcalde de Vic, l’oportunista i racista Josep Maria Vila d’Abadal.

Contra el que pensa algun bon amic meu de l’ANC, aquesta presidència, tan lleugerament atorgada a Josep Maria Vila d’Abadal i mantinguda encara ara pels seus companys i companyes alcaldes de l’AMI, no és anecdòtica ni casual. I lliga –sigui per coincidència no prevista sigui per tàctica entertolligada dels seus propulsors, amb la creació, al si de l’ANC, de la sectorial “cristians per la independència”, amb unes bases fundacionals que ens releguen a la categoria de catalans de segona als qui no creiem en els mites i els dogmes del nacionalcatolicisme català ni professem veneració al seu déu (o déus: mai no he aconseguit saber si n’eren un o tres en un de sol, tortura teològica que em va perseguir durant els meus anys de missaire i seminarista d’aital religió).

D’altres bons amics i amigues de l’ANC ni tan sols saben de l’existència d’aquesta sectorial i la seva declaració fundacional –i sospito que tampoc no s’han llegit a fons el full de ruta que ells mateixos van aprovar en el decurs del procés constituent de l’ANC– i esclar en desconeixen els principis. Farien bé de corregir aquesta mandra lectora que, per desgràcia, és característica de la vida política del nostre país (Països Catalans), perquè participar en una organització política, en aquest cas l’ANC, no vol dir només passejar-se per tota la geografia nostrada amb la bandera estelada –i ai, ara fins i tot amb unes banderes amb la creu de Sant Jordi que em fan més por que goig– sinó saber per què es fa i sota quines premisses i al servei de qui o de què està el moviment a què ens hàgim adherit amb més o menys entusiasme. Ës allò del seny i la rauxa –o el iin i el iang– aplicat a la vida política de la pòpia societat nacional: sortir al carrer, pagar quotes, embolcallar-nos en banderes honorables (o no tant) està bé, cal i és just i necessari, però no n’hi ha –ni molt menys– prou. Cal llegir-se allò que fonamenta el moviment i la mobilització, què en pensen –i en diuen– els qui en són l’aparador i a qui hem encomanat la representació, i quina relació té –o alguns volen que tingui– amb el context de la política catalana del dia a dia.

El debat sobre si a la manifestació prevista per l’Onze de setembre vinent, que tanta bona gent catalana està organitzant i impulsant amb tant d’entusiasme a molts racons de la Catalunya estricta, cal reclamar la collonada del pacte fiscal –i, doncs,  l’acompliment de l’estratègia dels manguis del bipartit que administren la Generalitat de dalt en contra de la bona gent catalana– o la independència s’insereix precisament en aquesta ambigüitat que pateix la mateixa ANC. Una ambigüitat que té les seves arrels en el full de ruta aprovat en el procés constituent de la mateixa ANC. Encara recordo el tens debat que hi va haver a l’assemblea d’Horta-Guinardó, a Barcelona, al respecte, quan –encara a les beceroles del procés de constitució de l’ANC, just després del congrés a la búlgara que va ser la Conferència per l’Estat propi que vam fer a Montjuïc, a Barcelona, el 30 d’abril del 2011– algú de nosaltres va descobrir que la proposta de full de ruta donava voltes i més voltes a la qüestió del pacte fiscal. No sé quin va ser el futur de l’acord de la nostra assemblea de districte, filat en un treball de debat afinat i col·lectiu apostant per majoria àmplia contra el pacte fiscal i a favor de la independència amb tots els ets i uts, que en Lluís Vila –llavors coordinador de l’assemblea a Horta-Guinardó i ara membre del Secretariat de l’ANC– va cuidar de fer arribar al secretariat nacional que aleshores tenia encomanada la preparació de l’assemblea constituent de l’ANC. Em temo que va anar a parar –com tantes d’altres aportacions de la bona gent que participava llavors en el procés des de les assemblees de base– a una immensa paperera habilitada a aquest efecte per alguns dels qui llavors controlaven el procés.

Read Full Post »

Dimarts passat, vigília de la marededéu d’agost, vam visitar, amb la meva dona, l’exposició antològica que l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) dedica al genial ninotaire nascut a Lleida Alfons López, amic i admirat de fa molt de temps. Una exposició excel·lent que recull, de forma sintètica i completa alhora, què han estat els deu últims anys per l’obra publicada de l’Alfons, probablement el millor ninotaire/historietista català viu.

Llàstima que l’IEI no hagi posat cura en la correcció a fons dels textos que acompanyen l’obra en l’exposició i que aquesta descurança s’hagi traslladat fins i tot al catàleg que, per un preu assequible, s’ofereix als visitants. No entenc com l’IEI pot tenir una actitud de menyspreu de fet tan notable cap a la llengua del país ni on són les causes d’aquest comportament tan barroer que desmereix la cura de la resta de l’exposició dedicada a l’antològica 2002-2012 de l’Alfons.

Potser la causa sigui la mateixa que fa que –ja avançant en la segona dècada del segle XXI– encara se’ns prohibeixi, als visitants, fer fotos o filmar en vídeo domèstic el contingut o els aspectes de l’exposició que ens plaguin o vulguem conservar en aquests suports. Quan jo intentava filmar quatre seqüències, de forma molt amable però contundent qui en tenia cura de la vigilància em va advertir que, a l’IEI, està prohibit als visitants enregistrar fotogràficament o en vídeo domèstic res que hi sigui exposat. Si la prohibició ja em va semblar exòtica, encara m’ho va semblar més la principal raó esgrimida: que, si no, es feien malbé els originals amb l’acció de fotografiar-los o filmar-los.

No en volia saber d’altra! Aquesta mentida, piadosa (?), per justificar una prohibició quan qualsevol persona té a mà artilugis tan diversos com màquines de fotografiar i filmar, telèfons mòbils i fins i tot ipads (cada vegada veiem més turistes usant-los com a eina d’enregistrament d’imatges), que no fan cap mal ni un a l’obra que pretenen conservar reproduïda, em va ofendre. Semblava que em tractaven de ruc.

No sé què en deu pensar i dir al respecte l’actual director de l’IEI, l’amic i respectat Josep Maria Solé i Sabater, actual director de l’IEI, però si la modernitat de l’IEI va per aquest pedregar, té un futur més que qüestionable.

Després vam anar a veure una altra exposició que té també com a protagonista l’Alfons. La galeria Indecor, al carrer del general Britos, hi exposa i ven –important matís, ara que la cultura és objectiu a abatre per tots els manguis que ens governen– obra del mateix Alfons: aquarel·les que ha agrupat amb el títol “Lleida mirades”. Un costum per desgràcia encara poc arrelat en la nostra cultura: la compra d’obra d’art no solament com a inversió econòmica sinó per satisfer el propi plaer estètic o senzillament per regalar en ocasions assenyalades o compromeses: nadals, aniversaris, onomàstiques, visites a amics o personalitats… Ara que els manguis que ens governen ataquen sense manies l’obra cultural en tots els camps, sobretot si és catalana –IVA, retallades de subvencions…–, és l’hora d’endinsar-nos en aquesta nova forma d’autoorganització social que és el suport als creadors d’aquesta mateixa obra, alguns dels quals per cert les passen més que magres en l’actual moment que els manguis de copalta ens fan patir.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »

AQUEST ARTICLE, PUBLICAT EL 29 DE MARÇ PASSAT, MAI NO L’HAURIA D’HAVER ESCRIT I ME N’AVERGONYEIXO COM DIC EN UN ARTICLE QUE ACABO D’ESCRIURE EL 10 DE MAIG I QUE HE TITULAT “DEMANO PERDÓ A LA BONA GENT DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA”. EL MANTINC PERQUÈ S’ENTENGUI L’ABAST DEL QUE DIC EN EL MEU TEXT DE RECTIFICACIÓ. 

M’acaba d’arribar una gran notícia per correu electrònic. Entre les múltiples sectorials que s’han format dins d’aquest tinglado en què han convertit l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a més a més de la dels sipais (altrament dits mossos d’esquadra: tropa indígena colonial al servei de l’imperi), ara hi convoquen la dels autoanomenats “Cristians per la independència”. El seu manifest fundacional comença així: “Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes”.

Alça Manela! El racista alcalde de Vic, el democristà Josep Maria Vila d’Abadal, que presideix –per vergonya de la bona gent catalana– l’Associació de Municipis per la Independència, deu estar content. Els francmaçons i lliurepensadors i ateus i anarquistes i comunistes, i tota la colla d’altres catalans descreguts o creients d’altres religions que jo em pensava que també érem catalans, de cop i volta correm el risc de ser expulsats d’aquesta col·lectivitat d’humans que en diem país, “afaiçonada” de soca-rel pel que es veu “pel cristianisme”. Els qui no som fervents devots de Sant Jaume Matamoros i les seves arts marcials, doncs, llençats a les tenebres exteriors de la no catalanitat.

A partir d’ara, als qui vulguin formar part de l’ANC –a més de fer-los combregar la roda de molí segons la qual els mossos d’esquadra són un dels pilars del futur Estat català lliure–, aplicant aital doctrina fundacional dels “Cristians per la independència”, els demanaran quina religió professen, si és que en professen cap. A veure si són bons catalans –això és, cristians i de quina de les seves sectes– o uns renegaires empedreïts per cremar a la foguera.

I si –com jo mateix– som apòstates i ateus declarats o, com d’altres connacionals nostres, són esperitistes, jueus, musulmans, budistes, confucians, hinduistes, animistes, descreguts i malparlats de tota mena (“carreters”, que en deia l’admirat Josep Narcís Roca i Farreras, dels salvadors de la llengua del poble), resulta que no som prou catalans, espècimen humà restringit, ai las, als integrants d’una “Catalunya –com diuen aquests Cristians per la independència– afaiçonada pel cristianisme” i les seves “indubtables” “arrels cristianes”. El pobre Quim Federal, que tan bé va retratar Salvador Espriu al seu entremès “Conversió i mort d’en Quim Federal”, deu tremolar una altra vegada de por de ser abocat per sempre més al cementiri abans dit civil, on una altra vegada haurien d’anar a parar els no catolicoapostolicoromans –o els suïcides com mestre Xiri–, això és els no catalans.

No sé on arribarà aquesta ridícula pantomima de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en la seva corrua de despropòsits –ja s’hi val a tot si és per sortir als mitjans– però algú hi deu haver perdut el senderi. Qui hagi perpetrat o aixoplugat aquesta nova ignomínia en nom de la pàtria –que segons ells o és cristiana o no serà, que deien Torras i Bages i els seus missaires– hauria de demanar públicament perdó a Lluís Companys, Humbert Torres, Joan Peiró, Salvador Seguí, Francesc Layret, Gregorio López Raimundo, Andreu Nin, Joaquim Maurin, el “Guti”, Miguel Núñez, Federica Montseny, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig… i tants i tants d’altres catalans a qui aquests “Cristians per la independència” deuen considerar –en pura lògica cartesiana– com a “indubtablemenet” apàtrides o catalans desviats que cal reconvertir a les “indubtables” –per ells– “arrels cristianes” del país.

Ja no sé si riure o plorar. Que lluny que som, i que lluny que ens porten els manaies de l’ANC, del discurs i la pràctica que van orientar les consultes per la independència, on a ningú no li demanàvem –com ha de ser en una societat de persones lliures– ni l’origen ni la ideologia per reconéixer-li el dret a votar sobre la independència de la nació catalana. Cada vegada estic més content d’haver-me’n apartat a temps, d’aital cau de despropòsits que és l’ANC. Perquè, això sí que no, ara no em posaré pas a muntar un altre tingladet com ara “Apòstates i ateus per la independència” que és on m’hi hauria d’encabir per, així, tenir-nos a tots ben classificats a l’hora de fer les corresponents fitxes de “quintacolumnistes”, afició reconeguda d’algun destacat pare fundador d’aquesta tramoia.

(Federica Montseny, a la foto, ministra catalana de Sanitat i Assistència Social al govern de la República Espanyola, anarquista i, doncs, un pèl descregudota, no deu merèixer la categoria de catalana de debò, segons els paràmetres dels autoanomenats “Cristians per la independència”).

L TEXT FUNDACIONAL DE “CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA”

Aqui teniu, íntegre, el text fundacional amb què fan la crida a adherir-se a la sectorial de l’ANC “Cristians per la independència”. Si us hi sentiu identificats, correu a apuntar-vos-hi no fos cas que us consideressin poc catalans:

Cristians per la Independència

Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes.

El nostre compromís com a ciutadans i cristians ens empeny a treballar pels drets de les persones que componen la nostra nació, no tan sols a títol individual, sinó també com a col·lectivitat, és a dir, com a poble i nació.

Arrelem en una tradició civil i eclesiàstica que ha contribuït a mantenir i a intensificar al llarg dels temps la dita consciència, malgrat que una munió de decisions i circumstàncies alienes reiteradament l’han intentat, en va, anul·lar.

El bisbe Torras i Bages, a La tradició catalana, afirmava: “El més necessari és fomentar la substància de la Pàtria.”

Carles Cardó, a Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, formulava: “Fem que Catalunya, més que proclamar-se, sigui intensament en tots els ordres, car contra l’ésser no hi ha res que pugui…”

Els bisbes catalans manifestaven al document Arrels cristianes de Catalunya: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura juridico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats..”

I, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari del document anterior, en el text intitulat Al servei del nostre poble, els bisbes afirmen: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta.”

Atès que avui, també, la nació catalana es veu impedida sistemàticament d’exercir els seus drets, el nostre poble viu, de manera més intensa que en temps no tan llunyans, la consciència de la seva peculiaritat i especificitat. Aquesta consciència va acompanyada d’una ferma voluntat que Catalunya assoleixi la plena sobirania.

El pensament social cristià ens aporta una rica argumentació que legitima, pel que fa el nostre cas, la dita voluntat, en fer-nos copsar que:

• Les persones som configurades per la cultura; una cultura que es desenvolupa en el nostre territori concret en el qual els elements geogràfics, històrics i ètnics s’imbriquen d’una manera original i irrepetible; una cultura que palesa la sobirania fonamental de la nostra nació i que no hem de permetre que degeneri en una presa de qualsevol interès polític i econòmic;

• La nostra llengua, apresa en el si de la família, ens possibilita d’esdevenir membres de la nostra nació; una llengua que en vehicula les experiències i conquestes civils i polítiques, portant la marca dels nostres sentiments, de les nostres lluites i de les nostres aspiracions;

• La nostra nació serà veritablement lliure quan pugui configurar-se com a comunitat determinada per la unitat de cultura, de llengua i d’història;

• El dret del nostre poble, com el de tots, de disposar d’ell mateix, de ser responsable dels propis afers i de ser subjecte del seu esdevenidor ha de ser respectat per raó de justícia;

• La vivència de la llibertat que, com a individus i com a poble, cerquem és un gran repte per al nostre creixement espiritual personal i per a la vitalitat moral de la nostra nació; la fidelitat a la nostra pertinença nacional posseeix també un caràcter religiós.

La consciència cristiana ens insta a voler per a la nostra nació una convivència civil basada en la veritat (reconeixement dels drets i deures humans), en la justícia (respecte dels drets aliens i compliment de les obligacions pròpies), en l’amor (sentir com a pròpies les necessitats alienes) i en la llibertat (instauració d’un sistema que s’ajusti a la dignitat del ciutadà i en possibiliti l’acció responsable).

Considerem, a més, que la sobirania plena del nostre poble possibilitaria una vivència i un anunci més autèntics de la dimensió particular de la nostra fe, sense perjudici de la seva universalitat.

Per tant, com a cristians, ens sentim legitimats moralment a opinar i a actuar amb vista a l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya. Aquesta opció no comporta enemistat envers cap altre poble. Ben al contrari, es tracta d’assolir un desenvolupament com a nació que ens possibiliti de responsabilitzar-nos dels nostres actes mantenint una relació d’igualtat i de respecte i de solidaritat amb la resta dels pobles del món.

En aquest actuar, ens incorporem i convidem a treballar, conjuntament amb altres conciutadans, en el marc de l’Assemblea Nacional Catalana, per empentar fins a assolir l’estat propi dins la Unió Europea.

CONTACTE: cristians@assemblea.cat

Read Full Post »

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

Els lectors, habituals o conjunturals, d’aquest bloc potser han trobat estrany que hagi dedicat tan poca atenció al procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), culminat aquest dissabte al Palau de Sant Jordi de Barcelona. Les raons són múltiples, però tenen en comú el meu distanciament, no sé si encara temporal o de més llarga durada, respecte a aquest projecte.

Havent-m’hi implicat potser massa i tot al començament, després d’un període de dubtes i inquietuds diverses al respecte, vaig decidir mirar-m’ho de més lluny. Tinc, doncs, ara com ara, poc a dir sobre el procés que ha portat a l’acte del Sant Jordi i els seus resultats de fons. Només que un acte multitudinari com aquest no ho és tot, encara que sigui molt, i que caldrà veure com se’n consolida la continuïtat i, sobretot, el lideratge, així com la participació de la bona gent que hi militarà (uso a consciència aquest terme de velles ressonàncies en la meva personal trajectòria d’antic militant marxista-leninista/maoista) i els seus efectes en la societat i la política del país.

Res més a dir, doncs, perquè penso que no hi tinc dret (encara) per dues raons òbvies: En primer lloc, pel meu distanciament que deia abans. Diria, tot i sonant a excusa de malpagador i semblant contradir-me amb el que vaig defensar quan les consultes sobre la “constància i paciència” que ens cal per arribar a l’objectiu de la independència, que aquest distanciament em ve a demostrar a mi mateix que em va més la feina del dia a dia amb un objectiu concret i definit com era l’exercici del dret a l’autodeterminació en les consultes que no la militància en aquesta mena de front patriòtic (una altra ressonàcia de la meva prehistòria ideològica) que intueixo que pot arribar a esdevenir l’ANC. I també perquè l’ANC és un nadó acabat de néixer i caldrà veure com evoluciona en el procés de maduresa.

Des d’aquesta perspectiva (còmoda, si voleu; mandrosa, potser), sí que diré que hi ha dos fets que em preocupen i sobre els quals em considero amb tot el dret de parlar, com a membre d’aquest col·lectiu d’humans que en diem país, per al qual l’ANC pretén aconseguir la independència, objectiu que comparteixo:

El primer, la necessitat d’una definició –diagnosi, si voleu– clara d’on és l’obstacle més sòlid i insuperable, ara com ara, que ens impedeix avançar en el camí cap a la independència del qual vam recórrer amb tanta destressa una part molt important en les successives onades de consultes fins al 10 d’abril de l’any passat. Per mi, el mur més difícil d’enderrocar, la clau de volta de l’actual situació d’estancament del procés, no és pas a la capital de l’imperi i als seus mecanismes de poder, una muralla que ja vam començar a esberlar amb eficàcia en les consultes, sinó el que té els fonaments en la submissió dels seus servidors indígenes en la mateixa colònia. Ras i curt: el bipartit que ara administra la Generalitat de dalt –si parlem de la Catalunya estricta– en nom i al servei del rei-emperador espanyol i el seu imperi, i que per sobre de tot defensa els interessos dels poders econòmics, amb plena sintonia mútua de colonitzador i administrador indígena colonial, perquè els interessos per les virolles són els mateixos.

Només cal veure el suport entusiasta del bipartit català a les polítiques antisocials i a la reforma laboral de la majoria política que controla les Corts espanyoles i el govern de la monarquia. Aquesta desinhibida política del bipartit contra la bona gent catalana és, per mi, el principal enemic de la independència i de l’ampliació de la base social en favor d’aquesta, una ampliació social que és l’objectiu públic i publicat de l’ANC. Crec, i he de dir-ho sense embuts, que no es pot aconseguir, de cap de les maneres, ampliar de forma substancial la base social en favor de la independència si, embolcallant-se en una retòrica sobiranista, es governa de fet en contra de la bona gent catalana des de la Generalitat.

El segon fet que em preocupa és qui liderarà el procés dins mateix de l’ANC. Això queda pendent de la votació dels seus òrgans executius que, contra el que estava previst inicialment, finalment, en pura lògica democràtica i fins i tot per imperatiu legal, s’ha decidit posposar a l’aprovació dels Estatuts de l’Assemblea que s’ha fet aquest dissabte al Sant Jordi. Veurem, doncs, què en sortirà de tot plegat, atesa l’estructura encara massa jeràrquica per al meu gust –i pel poc que en sé– de què s’ha dotat l’ANC per les informacions que me n’arriben. Però, d’això, una vegada més, poc en puc dir ara com ara perquè no hi he participat.

En canvi, sí que puc parlar, perquè és públic i notori, del lideratge a l’Associació de Municipis per la Independència, peça fonamental que sustenta l’estratègia de la mateixa ANC (altrament dita “full de ruta”). Lideratge que personifica el seu president, un personatge inquietant (per usar un qualificatiu suau): l’actual alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, esperança blanca pel que es veu per al canvi de rumb d’un dels partits de la federació governant a la Generalitat de dalt. Per adonar-nos del tarannà d’aital personatge –que ha tingut un paper rellevant, d’altra banda, a l’acte de l’ANC al palau de Sant Jordi–, només cal seguir-ne les petges en el dia a dia de la gestió municipal, mitjançant les cròniques als mitjans de comunicació locals i comarcals i, amb atenció especial, la web de la CUP vigatana, farcida de notícies i comunicats sobre incidents diguem-ne que poc edificants des d’un punt de vista de transversalitat política i de respecte democràtic de la diversitat i la participació.

Especialment preocupant és la seva actitud pel que fa als nostres connacionals provinents de països no homologats com a “occidentals”. Actitud que es contradiu amb una de les virtuds més sublims de les consultes sobre la independència de la nació catalana en què vam participar prop d’un milió de persones: que, per votar, només se’ns hi demanava viure al municipi on es feia la consulta i tenir més de setze anys. Això és, hi reconeixíem de fet el principal dret polític en una societat democràtica –com volem que sigui la nostra– a tothom que hi visqui, sense cap altre requisit que no sigui tenir més de setze anys.

De com la pràctica –i fins a cert punt el mateix discurs polític subliminal– de l’alcalde de Vic contradiu aquest principi que va regir a les consultes, d’integració de tot el col·lectiu nacional català en el reconeixement del seu dret a vot, en dóna testimoni –a més a més, entre d’altres coses, de la controvèrsia de gener de l’any passat en què pretenia modificar la normativa d’empadronament al municipi– un implacable article del periodista Xavier Rius Sant, reconegut especialista que ha estudiat a fons al partit racista Plataforma per Catalunya i al seu fundador, el feixista Josep Anglada, titulat “Pacte d’estabilitat a Vic entre Vila d’Abadal i Anglada?”, publicat al seu bloc el darrer 11 de febrer, just ara fa un mes. Llegiu-lo i traeiu-ne las vostres pròpies conclusions.

Qui em va ajudar a fer sonar totes les alarmes al respecte de l’alcalde de Vic i el seu paper a l’Associació de Municipis per la Independència va ser un vell i bon amic no independentista, provinent de la tradició del PSUC i de les lluites veïnals i de la cooperació internacionalista, que va votar sí a la consulta a Barcelona sobre la independència nacional el 10 d’abril de l’any passat: “Amb gent al capdavant com el Vila d’Abadal, no compteu amb mi”, em va dir. I tot seguit m’explicava que feia uns dies havia fet una valuosa contribució professional –per mi és un dels grans del nostre país en el seu ofici– a un amic independentista que li ho havia demanat per a una acció relacionada amb l’ANC.

Tot això sigui dit a fi de bé, en la confiança que ningú de l’ANC no em pugui acusar de ser un “quintacolumnista”, expressió que odio i que, quan la vaig llegir en un article d’un destacat impulsor de l’ANC i fins a cert punt amic, em va fer agafar ganes d’apretar a córrer i demanar aixopluc al copríncep episcopal d’Andorra, l’únic Estat lliure català del món.

Per acabar, potser en un altre article desenvoluparé una idea que hi ha al darrerere de tot plegat d’això que vinc dient: què entenc per transversalitat, aquesta paraula màgica que s’ha posat tant de moda en política catalana darrerament. Per mi, no pot voler dir de cap de les maneres que uns són més dignes de transversalitat que d’altres, com si els independentistes que van patir els anys més durs d’aquest llarg postfranquisme que encara perviu s’hagin de fer perdonar la vida en pro dels acabats de convéncer i fins i tot d’aquells –i parlo dels qui són a les estructures de poder i no pas de la bona gent del carrer, esclar– que encara no n’estan i es fan de pregar.

Perquè, mentre alguns –que també hi han deixat molt en la constitució de l’ANC– patien presó i tortures per ser independentistes (i d’esquerres), d’altres ocupaven llocs de poder i privilegi, i això no ho podem oblidar perquè perdre la memòria és el pitjor que ens pot passar com a país. Tots plegats n’hem d’estar contents, que hàgim ampliat el camí cap a la independència i n’hàgim fet una autopista de cent carrils, però això no ha de voler dir que hàgim de retre pleitesia a ningú per aquest fet ni demanar-los perdó per no haver estat, com ells, al costat del poder fins fa ben poc. L’actitud (tornem-hi) de l’alcalde de Vic respecte de la bona gent de la CUP vigatana és exactament al contrari d’allò que entenc per transversalitat.

Read Full Post »

Older Posts »