Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Unió Europea’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

L’Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) d’enguany ha estat insòlit. I no només perquè, per primera vegada des que els tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi han tingut un govern autonòmic, aquest –i amb ell el seu lehendakari– no ha estat present en la commemoració de la diada nacionalista. És un efecte més, i no pas el més greu, de la presa del poder pels partits imperialistes espanyols –PSE i PP– al territori colonial d’Euskadi, gràcies a la tupinada a les eleccions autonòmiques del març del 2009 en què ells mateixos van privar –via llei espanyola de partits i aparell judicial de la metròpoli– del dret a elegir i ser elegits als votants potencials d’un força política clau en la representació política com és l’esquerra abertzale il·legalitzada.

Les forces polítiques i socials basques, legalitzades o no, i també l’organització independentista armada clandestina ETA, són –en tots els territoris bascos i no solament a les tres províncies de la comunitat autònoma– en una cruïlla. El camí que prenguin a partir d’ara pot ser decisiu per al futur de la nació sencera. El PNB, perdut el govern d’Euskadi després d’haver-lo encapçalat tant de temps, sembla més desorientat que mai. Com per no dir ni una sola paraula, per exemple, en el seu manifest de l’Aberri Eguna del 2010, sobre les causes per les quals va ser foragitat del poder. Ni sobre les d’origen aliè, com l’exclusió d’un sector de la població de l’exercici de drets polítics i humans fonamentals en una democràcia. Ni sobre les d’origen intern, com la contradicció que ve arrossegant des de la seva fundació entre les anomenades dues ànimes del partit: la sobiranista, que va impulsar la seva implicació en el pacte de Lizarra-Garazi que va portar a la fracassada treva d’ETA del 1998 –quan era lehendakari Juan José Ibarretxe– i als diversos intents posteriors del mateix Ibarretxe d’aprofundir en la defensa del dret a decidir, torpedinats des dels sectors autonomistes del mateix partit. Derrotat per la via de la tupinada imperialista a les darreres eleccions, el PNB sembla ànima en pena –de fet, l’ànima autonomista, que porta les de guanyar al si del partit després de l’allunyament de l’incòmode Ibarretxe– en la recerca de la pròpia identitat. No hi ha ajudat gens el recent escàndol de presumpta corrupció que ha afectat el partit a Àlaba, on conserva el govern de la poderosa diputació foral gràcies al pacte que el PSE s’ha negat a trencar tot i les demandes del PP perquè ho faci. Per intentar corregir el rumb, o si més no que ho sembli, els seus dirigents nacionals –”jelkide”– s’han tret de la màniga l’anomenada “iniciativa Ados!” (Acordar!) per la reforma del marc estatutari, fonamentada en la “capacitat de decisió” i un “sistema bilateral de garanties amb l’Estat espanyol”. A banda de reclamar una vegada més a ETA que abandoni les armes i a l'”autodenominada esquerra abertzale –segons diu el seu manifest per la diada– un rebuig clar i rotund de la violència d’ETA”, i proclamar la crisi econòmica com la preocupació prioritària del partit, el PNB defineix el camí triat com el d'”aprofundir en la institucionalització d’Euskadi i avançar de forma decidida en el nostre autogovern fonamentat en la cada vegada més àmplia institucionalització i recolzat en el dret a decidir”. Sense dir gran cosa més sobre com pretén aconseguir aquests objectius i amb quins suports compta en les actuals condicions.

Via autonomista que l’allunya de la impulsada per l’esquerra abertzale il·legalitzada, que –després d’un efectiu procés de reflexió i revisió a fons de la seva estratègia– ha emprès el camí de l’acumulació de forces sobiranistes per defensar l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència per vies exclusivament pacífiques, sense fer-ho dependre de cap procés de negociació, com explicita el document “Zutik Euskal Herria” (País Basc dempeus) que va fer públic a mitjans de febrer. Document menystingut –de cara enfora si més no– tant pel PNB com pels socialistes bascos i espanyols i, no cal dir-ho, el PP–, però que alguna cosa nova deu tenir quan, pocs dies abans de l’Aberri Eguna, el 29 de març, el facilitador de resolució de conflictes sud-africà Brian Currin presentava a Brussel·les una declaració en què quatre premis Nobel de la pau i disset personalitats més sud-africanes, britàniques i irlandeses dieun que “plenament realitzat, aquest compromís pot ser un pas fonamental per posar fi al darrer conflicte a Europa”. Entre aquestes personalitats, destaquen l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu; l’expresident sud-africà que va posar fi al règim de l'”apartheid”, Frederik W. De Klerk; l’expresidenta d’Irlanda i premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials 2006, Mary Robinson; l’exlíder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord, John Hume, i Albert Reynolds, exprimer ministre d’Irlanda, que van jugar un paper clau en el procés de pau irlandès, i l’exsecretari general de la interpol Raymond Kendall. Encapçalant les signatures la Fundació Nelson Mandela, amb una referència expressa dient que el text de la declaració concorda amb el pensament del líder de la lluita contra l’apartheid a Sud’Àfrica.

Aquest moviment basc per la independència es concreta ara com ara en la xarxa Independendistak, que pretén aplegar tots els bascos i basques dels set territoris històrics decidits a aconseguir la independència exclusivament per la via pacífica i democràtica, i en un acord de l’esquerra abertzale il·legalitzada amb el que queda d’EA, l’antic soci de govern del PNB, després de l’escissió d’Alkarbide. Independistak i EA van protagonitzar el seu propi Aberri Eguna convocant una multitudinària marxa que va confluir des d’Irun i Hendaiacap al pont de Santiago, on hi ha la frontera que divideix artificialment els territoris bascos sota sobirania espanyola dels sotmesos a la sobirania francesa. Una convocatòria que es venia produint els darrers anys, amb el suport de tots els partits sobiranistes, però d’on enguany s’han despenjat Aralar i Abertzaleen Batasuna, tot i que alguns destacats membres d’aquestes formacions hi van participar.

Però la declaració que va presentar Brian Currin –que no s’amaga d’haver treballat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada acompanyant-la en el seu procés de reflexió i canvi d’estratègia– té una segona part que, ara com ara, fa dífícil a l’esquerra abertzale avançar en aquesta estratègia exclusivament pacífica si no s’encarrila aviat en la mateixa direcció un altre dels agents que han d’ajudar a resoldre el conflicte: ETA. “Prenem nota –diu la declaració de Brussel·les– de l’expectativa que els pròxims mesos poden donar pas a una situació en què el compromís pels mitjans pacífics, democràtics i no violents es converteixi en una realitat irreversible. Per això, fem una crida a ETA perquè doni suport a aquest compromís declarant un alto el foc permanent i completament verificable”. Tot i referir-s’hi en el propi comunicat per l’Aberri Eguna, ETA ha posposat la seva resposta a aquesta demanda concreta d’alto el foc a un posterior comunicat que farà públic, segons diu, després d’analitzar “les aportacions i opinions que han fet públiques els agents internacionals”. Remarcant, però, que “la desactivació de la resposta armada no soluciona el conflicte polític” i afegeix que, com ha passat en altres “processos de resolució de conflictes en el món, en el nostre també són necessàries garanties i compromisos de totes les parts, construir l’escenari democràtic que garantirà una sortida sòlida i permanent”.

I és aquí on pren raó de ser el darrer paràgraf de la declaració de Brussel·les, dirigida a l’altre agent del conflicte, que té de ben segur –cal no oblidar-ho, per no fer-se il·lusions excessives respecte d’una resolució ràpida del conflicte– la clau veritable per aarribar a una pau efectiva o, si més no, afavorir-la amb mesures de distensió: el govern de la monarquia. “Aquesta declaració (d’alto el foc d’ETA completament verificable), degudament resposta pel Govern espanyol, permetria que els nous esforços polítics i democràtics avancin, les diferències siguin resoltes i s’aconsegueixi una pau duradora”, diu el manifest de Brussel·les. Una resposta que, si més no de portes enfora, el govern de la monarquia no sembla voler facilitar. Només ha calgut que l’eurodiputat del PP i exministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, hagi dit que està segur que hi ha converses entre ETA i el govern espanyol –cosa que tant de bo fos certa–, perquè el fiscal general de l’Estat, induït clarament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hagi anunciat canvis imminents destinats a endurir la llei de partits. La tria oficial del Govern espanyol –i del seu satèl·lit titella de Gasteiz– és, ara com ara, avançar per un camí radicalment diferent al que reclamen els valedors internacionals de l’estatègia de l’esquerra abertzale.

La política d’aliança entre els dos partits imperialistes majoritaris espanyols pel que fa al País Basc, en què el PSOE sempre va a remolc del PP, sobretot després del fracàs de la darrera treva i negociació amb ETA, no se salda, però, sense costos per al PSE governant a Euskadi. El darrer, la dimissió a finals de març del que era viceconseller de Política Lingüística, Ramón Etxezarreta, antic col·laborador de l’alcalde socialista de Donosti, Odón Elorza, quan no portava ni un any al càrrec. Etxezarreta, persona respectada en el món de l’euskera i membre del sector basquista del PSE, en dimitir, va dir que ho feia per “no encaixar en l’equip i estil de direcció de la Conselleria de Cultura”. El diari “Deia”, proper al PNB, ha explicat els seus repetits enfrontaments amb Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, l’home fort de la conselleria, que és a càrrec de Blanca Urgell, precisament sobre l’orientació de la política lingüística. Antonio Rivera passa per ser un ferotge antinacionalista. Segons diu Javi Núñez, en la crònica a “Deia”, “una altra de les característiques d’Antonio Rivera és la seva oposició visceral a l’euskera”. Una baixa més que significativa del rumb que manté impertorbable el govern de Patxi López, al servei de l’imperialisme espanyol més ranci i obtús.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana, el 6 d’abril del 2010)

(La foto, de la marxa convocada aquest Aberri Eguna per Independentistak, amb el suport d’Eusko Alkartasuna, en arribar al pont de Santiago, l’he baixat de “Gara”)

Read Full Post »

elena-salgado2

Després d’uns dies de tenir-lo descuidat, torno al bloc amb una miscel·lània de temes, alguns dels quals espero anar desenvolupant més endavant.

Finançament  i espoli fiscal

Ha sigut aquests dies la qüestió dominant als mitjans. Reconec que, tan bon punt Mas i Zapatero van negociar pel seu compte la primera gran ribotada al projecte de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i, amb dedicació especial, al capítol del finançament, vaig deixar d’interessar-m’hi. Després han vingut mesos i mesos de marejar la perdiu, d’una tabarra insuportable fins i tot per als més recalcitrans en això d’interessar-nos per la política. Finalment, l’apoteosi d’uns i altres, amb la nova fórmula de finançament autonòmic (és a dir, d’espoli fiscal), com si els catalans administrats per la Generalitat de dalt haguéssim guanyat la guerra quan només hem fet que perdre una altra batalla.

Una primera constatació: tot el temps esmerçat en aquesta llarguíssima escaramussa, perduda d’entrada perquè les regles les marca l’imperi, per molt que alguns es resisteixin a reconèixer-ho, és un temps malaguanyat que hauríem pogut aprofitar en la feina de construir i consolidar una estratègia nacional de futur. De cara a la independència, no perquè l’arbre de la ideologia ens tapi el bosc de la crua realitat, sinó, ben al contrari, perquè l’arbre del realisme a curt termini no ens tapi la visió del bosc per on hem de començar a avançar com més aviat millor. Certament que no en sabem els camins que sovint haurem de triar a les palpentes. Però sí que sabem ja una cosa certa: que la via autonomista i constitucional espanyola és un camí sense sortida perquè ja l’hem recorregut una i altra vegada, si et plau per força,.

Els pedaços, com la reforma del finançament que ara se’ns ven com si fos una gran victòria, poden servir per anar fent, per anar tapant forats sense poder aturar la gran via d’aigua de l’espoli fiscal que ens enfonsa sense remei. Fins i tot val la pena dedicar-hi un temps –no massa, no fos cas que acabéssim marejats i amb el rumb definitivament perdut– a analitzar-la, per saber de quin mal se’ns vol fer morir una vegada més. I per tornar a comprovar fins quin punt el gran mal de la política catalana, empeltada en l’espanyola –l’obscurantisme i la falta d’ambicions de futur per al país– ens manté envescats en les trampes de sempre. I hi ha qui encara pretén que en donem les gràcies als qui ens les han parat.

Després de tot el que n’he escoltat i llegit aquests dies, aclaparat per xifres i conceptes dels quals el millor que es pot dir és que són confusos i objecte de mútiples i contradictòries interpretacions –com ho eren, pel que ara s’ha confirmat, els textos estatutaris pactats per Mas i Zapatero, i refrendats, després de més i més ribotades dels diputats espanyols, en referèndum pels catalans i catalanes administrats per la Generalitat de dalt–, recomano aquests enllaços que m’han ofert alguna llum entre tanta boira plana i persistent que s’ha escampat pel nostre país amb l’inestimable ajut de la majoria dels mitjans de comunicació:

–Vilaweb ha fet un bon seguiment de la qüestió, amb una sèrie d’entrevistes a gent que hi té una posició crítica, i que podeu trobar a VilawebTV. http://www.vilaweb.tv/?seccio=canals&canal=69

–La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que crec que encara és membre del corrent Esquerra Independentista a ERC, en fa un seguiment al seu bloc, El llegeixo amb molt d’interès per la seva solidesa acadèmica i, alhora, pel seu compromís amb el país. Em va servir i satisfer especialment el seu l’article  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139450 i l’entrevista que li van fer a VilawevTV. Caldrà posar el seu bloc entre els preferits, perquè ens n’anuncia una anàlisi més a fons.

–El periodista Antonio Galeote ha dit coses força interessants i contundents al respecte en les seves col·laboracions a l’e-notícies.cat

Sentit i llegit tot plegat, a mi em queda un dubte decisiu per al qual, ara com ara, no he trobat resposta concreta (potser és que ningú no la té encara): ¿com queden les virolles de l’espoli fiscal, després d’aquest exercici d’enginyeria econòmica que és el nou pacte del finançament? Estic segur que el conseller Antoni Castells, expert en la qüestió, en deu tenir alguna idea. Seria bo que, ara o quan –per mor de les exigències del guió– hagi de deixar el càrrec, ens en doni els seus números.

Aquesta, per mi, segueix essent la clau: quant ens costa als catalans seguir sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya. Ja sé que no és només qüestió de calers –que també–, sinó de tenir el dret a governar-nos sense dependre de ningú altre que de nosaltres mateixos. Però diners són diners, i l’espoli econòmic és un dels denominadors comuns de qualsevol colonialisme. Potser per això, ara se’n parla tan poc.

Estrasburg, contra l’esquerra abertzale

Ja en vaig parlar quan vaig tenir la primera notícia de les sentències sobre Herri Batasuna i Batasuna, Herritarren Zerrenda i AuB i plataformes. Després, he intentat malgirbar un article que se’m resisteix. Aquí en teniu algunes idees que espero acabar de relligar aviat:

–Contra la Llei de Partits malgrat el Tribunal d’Estrasburg. Una llei radicalment antidemocràtica.

–La sentència ha decebut els qui esperàvem una resolució més equitativa, que contribuís a la pau.

–La llei de partits posa tots els ous en un mateix cistell: la via militar. Contradiu, entre d’altres, la sentència a favor dels kurds.

–Renuncia a resoldre un conflicte nacional, precisament perquè és nacional. El Tribunal no ha estat capaç de posar els drets inividuals i col·lectius per sobre dels drets dels Estats.

–El Tribunal d’Estrasburg no només dóna suport al Govern del Regne d’Espanya en la il·legalització de l’esquerra abertzale sinó que –avalant l’exclusió política d’aquesta– ratifica les tupinades electorals que han permès canviar la correlació de forces al Parlament de Gasteiz i al d’Iruñea, així com a totes les institucions regulades pel dret a elegir i ser elegits al País Basc, al Regne d’Espanya, i fins i tot a la Unió Europea. Sembla que al Tribunal no li interessen gens ni mica els bascos, el poble basc (o els “ciutadans bascos”, com li agrada dir al lehendakari Patxi López, que va evitar l’expressió “poble basc” en prendre possessió).

–És una sentència contra la realitat. Certament la realitat són les morts per ETA, els atemptats contra els electes socialistes i populars… la lògica militar. Però també els més de vuit-cents empresonats, els exiliats, els torturats i assassinats de l’esquerra abertzale, mostra de l’arrel política del conflicte armat.

–Pel que sembla, el Tribunal d’Estrasburg aposta pel manteniment de la mateixa lògica militar per resoldre aquest conflicte d’arrel política. I, a més a més, estronca precisament la via política per resoldre’l, només preocupat per salvaguardar la legalitat vigent al Regne d’Espanya.

–És una sentència a favor del govern recolzat en els partits imperialistes espanyols al País Basc, que –com es va veient tant amb el pacte PSE-PP, com amb l’obra de govern del PSE– té com a primer i obsessiu objectiu enderrocar tot el poc que va fer el nacionalisme basc, fins i tot quan governava amb els socialistes, a la comunitat autònoma d’Esukadi. I també evitar que el nacionalisme basc avanci i es consolidi a Navarra.

Projecte de Llei de llengües a l’Aragó

Finalment el PSOE d’Aragó, governant a la comunitat autònoma juntament amb el Partido Aragonés Regionalista (PAR), ha presentat el seu projecte de Llei de llengües a les Corts aragoneses. Aquí podeu descarregar-vos el text complet. Res d’oficialitat ni per al català ni per a l’aragonès: només l’espanyol seguirà sent llengua oficial a l’Aragó, si el projecte prospera. Tot i això, el soci del PSOE al govern d’Aragó, el PAR, ja l’ha rebutjat: no vol ni sentir a parlar que el català i l’aragonès siguin ni tan sols considerades com a “llengües pròpies” de l’Aragó, segons diu el seu portaveu a les Corts Aragoneses, Javier Allué, en aquesta entrevista.

Projecte de Llei de l’Aran

A diferència del que fan els imperialistes espanyols amb el català a l’Aragó, l’Estatut de Catalunya a l’article 6.5, reconeix l’occità com a llengua oficial a Catalunya. “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran –diu l’Estatut–, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística”. L’occità és, doncs, llengua oficial a la Vall d’Aran, l’unic territori europeu on se li reconeix l’oficialitat. El projecte de llei de règim especial de l’Aran, presentat el passat 13 de juny a la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya per acord unànime dels tres partits aranesos, en concreta alguns aspectes. Aquí podeu trobar un resum del projecte de Llei, no solament interessant pel que fa a la qüestió lingüística sinó també per com es concreten les aspiracions nacionals de l’Aran.


Read Full Post »

internacionalista19

COMUNICAT DE PREMSA SOBRE LES EVIDÈNCIES DE FRAU A LES ELECCIONS EUROPEES
>> Comunicat d’Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles
Dimarts 9 de juny de 2009
Els propers dies emetrem un nou comunicat, fent una avaluació mes detallada del procés polític – electoral que hem viscut i dels seus resultats, així com de les  iniciatives que emprendrem de cara al futur. Però davant la urgència de donar resposta immediata al que sembla ja un frau en tota regla, la dimensió del qual estem avaluant, volem fer públic el següent:
 
1.El Ministeri de l’Interior, amb l’acompanyament polític i mediàtic dels servidors del règim monàrquic – espanyol, no satisfets amb la brutal campanya de criminalització a la qual van sotmetre la nostra candidatura durant tot el procés electoral, i davant la sospita que fins i tot després d’aquesta campanya els resultats electorals serien més que significatius, han impulsat un frau en tota regla, l’impacte de la qual estem investigant. És per això que demanem la col·laboració de totes les persones que, siguin simpatitzants o no d’II-SP, consideren que cal respectar les normes democràtiques bàsiques.
2.Ja tenim moltes dades concretes que confirmen aquest frau. A més de les irregularitats detectades el mateix dia de la votació, algunes ja denunciades davant la Junta Electoral Central, han aparegut qüestions absolutament escandaloses com les atribucions de vots d’II-SP en 24 localitats d’Euskal Herria a altres llistes, especialment de l’extrema dreta espanyola. Irregularitats semblants s’estan detectant als Països Catalans, a Andalusia o a Castella. Tampoc sembla que hagi explicació lògica alguna per a l’augment espectacular de vots en blanc i nuls pel que fa a les eleccions europees de 2004, exactament 57.000 vots nuls i 125.000 vots en blanc. Això és especialment sospitós quan el percentatge de participació va ser similar i cap organització política amb incidència significativa va demanar el vot en blanc o el vot nul.
3.Fem una crida perquè demà dimecres (en algunes juntes electorals serà a les vuit del matí) els representants provincials de la candidatura d’II-SP, acompanyats d’apoderats, acudeixin als recomptes provincials i en s’investigui especialment les següents qüestions:
-Que el número de vots obtinguts coincideixi amb el numero de vots atribuïts a les actes electorals.
-Que el número de vots en blanc (que la llei permet que siguin destruïts a cada taula) que consten a les actes coincideixin amb els que apareixen en el recompte provincial.
-Pel que fa als vots nuls, hem de revisar-los d’un en un a tots els llocs que sigui possible, quantificar els que corresponen a II-SP i sol·licitar que es comptin com a vots vàlids per la nostra candidatura. Si això no s’aconsegueix cal impugnar el resultat perquè vagi a la Junta Electoral Central i impedir per aquesta via que aquests vots siguin destruïts (aquesta és, òbviament, la seva intenció.
4.Quan tinguem tota la informació estarem en condicions de valorar la possibilitat, que a hores d’ara no descartem, d’impugnar les eleccions europees en el conjunt de l’Estat Espanyol. En qualsevol cas tenim ja elements més que suficients per denunciar-les políticament.
5.Reiterem la petició que ens envieu informació al nostre correu (eleccioneseuropa2009@gmail.com) de totes aquelles irregularitats que hàgiu pogut detectar, incloent les que us semblin de menor importància. Cal que detalleu lloc, col·legi, taula electoral i hora dels fets, així com si ja s’ha posat algun tipus de denúncia o no (si ho heu fet, envieu-nos també còpia de la denúncia).
La lluita pel canvi polític i social continua, i cada vegada amb més força.

Cada vegada són més el indicis de frau i desori en la comptabilització dels resultats de les eleccions europees al Regne d’Espanya. N’han fet sengles cròniques que val la pena llegir el diari Gara, proper a l’esquerra abertzale, i el diari digital català Vilaweb. A l’espera de conèixer l’abast, i l’eficàcia –que em temo que serà nul·la–, de la denúncia, concretada amb dades més fiables en les impugnacions durant el recompte de vots i, si de cas, davant la Junta Electoral Central, val la pena difondre àmpliament el comunicat de premsa d’Iniciativa Internacionalista.

COMUNICAT DE PREMSA SOBRE LES EVIDÈNCIES DE FRAU A LES ELECCIONS EUROPEES

>> Comunicat d’Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles

Dimarts 9 de juny de 2009

 

Els propers dies emetrem un nou comunicat, fent una avaluació mes detallada del procés polític – electoral que hem viscut i dels seus resultats, així com de les  iniciatives que emprendrem de cara al futur. Però davant la urgència de donar resposta immediata al que sembla ja un frau en tota regla, la dimensió del qual estem avaluant, volem fer públic el següent:

 

1.El Ministeri de l’Interior, amb l’acompanyament polític i mediàtic dels servidors del règim monàrquic – espanyol, no satisfets amb la brutal campanya de criminalització a la qual van sotmetre la nostra candidatura durant tot el procés electoral, i davant la sospita que fins i tot després d’aquesta campanya els resultats electorals serien més que significatius, han impulsat un frau en tota regla, l’impacte de la qual estem investigant. És per això que demanem la col·laboració de totes les persones que, siguin simpatitzants o no d’II-SP, consideren que cal respectar les normes democràtiques bàsiques.

 

2.Ja tenim moltes dades concretes que confirmen aquest frau. A més de les irregularitats detectades el mateix dia de la votació, algunes ja denunciades davant la Junta Electoral Central, han aparegut qüestions absolutament escandaloses com les atribucions de vots d’II-SP en 24 localitats d’Euskal Herria a altres llistes, especialment de l’extrema dreta espanyola. Irregularitats semblants s’estan detectant als Països Catalans, a Andalusia o a Castella. Tampoc sembla que hagi explicació lògica alguna per a l’augment espectacular de vots en blanc i nuls pel que fa a les eleccions europees de 2004, exactament 57.000 vots nuls i 125.000 vots en blanc. Això és especialment sospitós quan el percentatge de participació va ser similar i cap organització política amb incidència significativa va demanar el vot en blanc o el vot nul.

 

3.Fem una crida perquè demà dimecres (en algunes juntes electorals serà a les vuit del matí) els representants provincials de la candidatura d’II-SP, acompanyats d’apoderats, acudeixin als recomptes provincials i en s’investigui especialment les següents qüestions:

-Que el número de vots obtinguts coincideixi amb el numero de vots atribuïts a les actes electorals.

-Que el número de vots en blanc (que la llei permet que siguin destruïts a cada taula) que consten a les actes coincideixin amb els que apareixen en el recompte provincial.

-Pel que fa als vots nuls, hem de revisar-los d’un en un a tots els llocs que sigui possible, quantificar els que corresponen a II-SP i sol·licitar que es comptin com a vots vàlids per la nostra candidatura. Si això no s’aconsegueix cal impugnar el resultat perquè vagi a la Junta Electoral Central i impedir per aquesta via que aquests vots siguin destruïts (aquesta és, òbviament, la seva intenció.

 

4.Quan tinguem tota la informació estarem en condicions de valorar la possibilitat, que a hores d’ara no descartem, d’impugnar les eleccions europees en el conjunt de l’Estat Espanyol. En qualsevol cas tenim ja elements més que suficients per denunciar-les políticament.

 

5.Reiterem la petició que ens envieu informació al nostre correu (eleccioneseuropa2009@gmail.com) de totes aquelles irregularitats que hàgiu pogut detectar, incloent les que us semblin de menor importància. Cal que detalleu lloc, col·legi, taula electoral i hora dels fets, així com si ja s’ha posat algun tipus de denúncia o no (si ho heu fet, envieu-nos també còpia de la denúncia).

 

La lluita pel canvi polític i social continua, i cada vegada amb més força.

 

Read Full Post »

europa_euskadi

Les eleccions d’aquest diumenge al Parlament Europeu, des de la perspectiva dels resultats al País Basc, permeten treure ja algunes conclusions en una primera lectura. Aquestes són les meves:

 

1. A la comunitat autónoma basca (Euskadi), el PNB segueix essent el primer partit (28,54% dels vots). 

 

2. Els vots sobiranistes (50,08%)  superen de cinc punts els espanyolistes (45,07). Fins i tot si, a aquests, els afegim els federalistes d’Esker Batua (1,81%), encara els sobiranistes tenen un avantatge  de més de tres punts. Això, en unes eleccions que s’han caracteritzat per la bipolarització de la campanya, i amb la dificultat afegida de la circumscripció única espanyola.

 

3. Aquest balanç és possible gràcies al pes del vot a Iniciativa Internacionalista que, tot i haver fracassat en l’objectiu d’aconseguir un escó a l’eurocambra, ha incrementat el vot de l’esquerra abertzale (115.300 vots) a la comunitat autònoma basca respecte dels vots nuls aconseguits en les darreres autonòmiques (100.900 vots), tot i haver estat molt menor la participació.

 

4. En canvi a Navarra, el PNB segueix essent una força purament testimonial (1,8%), només potenciada en d’altres eleccions pel fet d’haver-se integrat en la coalició Nafarroa Bai. Mentre que Iniciativa Internacionalista és la tercera força política navarresa, amb l’11,4% dels vots, i Aralar-EA n’obtenen el 6,9%. Enfront de l’àmplia majoria del vot espanyolista (70,13%), al qual es pot afegir el 3,35% dels federalistes d’IUN, els sobiranistes –àmpliament representats per forces que es defineixen com a independentistes– sumen el 20,1%. Unes dades que, no per sabudes, val la pena remarcar, perquè donen la justa mesura de la consciència de pertinença a un mateix poble basc per part de la població d’aquest territori històric, que l’independentisme basc considera bressol de la seva nació. Tenint en compte que la qüestió navarresa va ser un dels principals obstacles –l’altre va ser la inclusió expressa del dret de secessió, en parlar del dret a decidir– a l’hora de concretar els acords de Loiola durant la darrera treva d’ETA, l’esquerra abertzale faria bé de no oblidar aquestes dades electorals en una futura negociació. 

 

5. A la República Francesa, els resultats pel que fa a la circumscripció del Sud-Oest (a diferència del Regne d’Espanya, a la jacobina República Francesa hi ha hagut, en aquesta ocasió, set circumscripcions electorals), i cenyint-nos només al Departament dels Pirineus Atlàntics, l’únic on el vot abertzale és significatiu, resulten força interessants. El PNB, que anava sol, ha obtingut només vots testimonials (ni tan sols surt en el llistat que he consultat a l’hora de fer aquest article, al web del diari Libération), després de la crisi recent que va portar a la dimissió de la presidenta del partit al País Basc del Nord. La candidatura defensada per Batasuna –que és legal a la República Francesa–, Euskal Herrian Alde, només ha aconseguit el 2,7% dels vots. Mentre que Abertzaleen Batasuna –l’altra força de l’esquerra abertzale al País Basc del Nord, que fa candidatura amb Batasuna i EA en altres eleccions– aquesta vegada podrà vantar-se de no haver-se equivocat en donar suport, com va fer els anteriors comicis europeus, a la candidatura dels Verds que, amb el nom d’Europe Ecologie i encapçalada per José Bové a la circumscumscripció del Sud-Oest, ha aconseguit el 14,57% dels vots al departament dels Pirineus Atlàntics. Un suport que, com ja va passar en l’anterior Parlament Europeu, Abertzaleen Batasuna sens dubte farà valer a l’hora de defensar els interessos bascos a l’eurocambra. No en debades, durant el darrer procés de pau, l’occità Gérard Onesta, diputat dels Verds i vicepresident de la cambra europea, va tenir un paper rellevant en la solidaritat amb el País Basc i a favor d’una sortida negociada al conflicte.

 

De ben segur que totes aquestes consideracions –i d’altres que se m’escapen– hauran de tenir el seu pes a l’hora d’abordar, cadascun dels partits, la seva estratègia de futur, si no volen regir-se per allò tan prosaic de “qui dia passa, anys empeny”. Si de debò volen una pau sòlida, cadascun d’ells hauran de treure’n les seves conclusions. Dels quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, el sobiranisme basc és majoritari als tres de la comunitat autònoma basca, i minoritari –però gens menyspreable– a la foral de Navarra. Als tres sota sobirania de la República Francesa, l’independentisme d’esquerres s’està consolidant cada vegada més i ja no és vist com un sector marginal per d’altres forces polítiques, que compten amb ell com a suport electoral. Els imperialistes d’un i altre costat de la frontera farien bé de reflexionar-hi. I les institucions europees, de contemplar-ho en les seves polítiques, perquè –com va quedar palès en el darrer procés de pau–, el conflicte basc –com tants d’altres conflictes nacionals, com ara el que patim els catalans– també és europeu.

 

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 8 de juny del 2009)

Read Full Post »

octa_actefinal

Tot i les crítiques rebudes darrerament per Catalunya Ràdio, i en concret pel programa El Matí, avui ha desmostrat que és menys depenent del que sembla dels interessos del poder polític. Neus Bonet, en plena campanya electoral per a les europees, ha entrevistat –juntament amb el corresponsal de Catalunya Ràdio a Euskadi, Daniel Gómez–  Arnaldo Otegi sobre el suport de l’esquerra abertzale a la candidatura Iniciativa Independentista i l’estratègia del futur per resoldre el conflicte que el Regne d’Espanya i la República Francesa tenen amb el poble basc. Un exemple per a TV3, que ignora Iniciativa Internacionalista en aquesta campanya i, des de fa molt de temps, no ofereix entrevistes a fons amb dirigents de l’esquerra abertzale basca –i tampoc de l’independentisme català sense representació parlamentària– ni els convida als debats polítics sobre el País Basc, tot i que el mateix Otegi va ser convidat per l’actual directora de TV3, Mònica Terribas, a la “Nit el Dia”, quan ella dirigia el programa. Podeu trobar l’entrevista aquí.

 

Per divendres vinent, a les 8 del vespre, hi ha convocat a la plaça del Diamant del barri de Gràcia, a Barcelona, l’acte central de la campanya d’Iniciativa Internacionalista als Països Catalans. Una bona ocasió per escoltar –entre d’altres intervencions, com la del primer català en la llista, Josep Garganté– l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez, que amb Arnaldo Otegi encapçala dins l’esquerra abertzale l’estratègia per construir un pol sobiranista a partir del qual plantejar amb més eficàcia un nou procés de pau.

Read Full Post »

Older Posts »