Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Tres lectures per temps d’emprenyamenta (sisplau digueu-ne crisi) 1

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

La responsabilitat del PNB

Mentre a la comunitat autònoma basca els partits que van poder presentar-se a les eleccions de l’1 de març s’emboliquen en polèmiques sobre qui ha d’encapçalar el govern i fan la trista imatge que l’únic que els interessa és ocupar o mantenir espais de poder, s’imposen algunes reflexions de per què s’ha arribat a aquesta situació.

 

El PNB i la resta dels partits del tripartit basc, juntament amb Aralar, han condemnat reiteradament la Llei espanyola de partits que exclou del dret d’associació, reunió i expressió milers de bascos i basques, als quals es priva també de la llibertat d’elegir i ser elegits pels seus compatriotes. La majoria del Parlament basc -com he recordat reiteradament– es va manifestar al seu dia contra aquesta llei. Però aquests partits no han renunciat en cap ocasió al joc que se’ls imposava des de la capital de la metròpoli i el tripartit basc ha obeït sense objeccions les ordres que li venien des de Madrid per aplicar una llei que, teòricament, rebutjava. L’ertzaintza ha actuat de braç executor de la segregació imposada a l’esquerra abertzale.

 

Fins i tot el Govern basc, com recordava a Tribuna Catalana l’escriptor Cesc Serrahima, durant la jornada electoral va ocultar les xifres del vot nul en la web on s’anaven recollint puntualment els resultats electorals. Per conèixer-les calia anar a altres mitjans, com el diari Gara, que en feia el seguiment. La majoria d’aquests vots, més de cent mil, corresponien a la candidatura il·legalitzada de l’esquerra abertzale.

 

Aquesta oberta contradicció entre el que el tripartit basc ha defensat oficialment i el que en realitat ha fet respecte de la llei de partits passa ara factura al PNB en forma de resultats electorals. Tot i haver estar el vencedor en vots i escons, li falta la majoria absoluta al Parlament, mancat del suport d’aquells que n’han estat exclosos. I el PSE, espanyol com el que més, brandant la consigna del canvi –cap a on?–, no renuncia sinó que dóna per descomptat que utilitzarà els vots de l’espanyolisme més tronat del PP i el partit de Rosa Díez per desbancar el PNB de la lehendekaritza.

 

Arribats fins a aquest punt, al PNB i la resta de partits bascos que no accepten l’antidemocràtica llei de partits se’ls planteja ara una alternativa que segurament haurien fet bé de considerar d’inici, quan va començar la política d’exclusió: articular una oposició efectiva contra aquesta llei que impedeix que el Parlament basc –i altres institucions com molts ajuntament, les Juntes Generals d’Àlaba, Biskaia i Guipúscoa, i el Parlament foral navarrès– sigui realment representatiu. No sembla que sigui aquesta, encara, l’estratègia del PNB i la resta de partits bascos no nacionalistes espanyols, envescats en la legalitat espanyola. Perquè segueix encara intacta aquella política que va portar també el PNB a no oposar-se frontalment a la legalitat espanyola que va impedir culminar la iniciativa d’Ibarretxe i el tripartit sobre la consulta per una sortida pacífica al conflicte basc. Una iniciativa que comptava llavors amb la majoria de vots al Parlament de Gasteiz.

 

La realitat, però, és molt tossuda. I els partits bascos que defensen, d’una o altra manera, que el País Basc ha de recuperar la seva sobirania només tenen una sortida si volen avançar per aquest camí, la d’unir forces per afrontar l’ofensiva de l’imperialisme espanyol. Per fer-ho, certament, caldrà treure ETA de l’estratègia de violència política en què està enrocada des del trencament de la treva, un dels principals obstacles per aquesta unitat. Una violència que només fa que incrementar el sofriment dels més febles. En pura lògica, si Patxi López i el PSE segueixen la via triada per desallotjar el PNB de la lehendekaritza, amb suport de PP i UPyD, el Govern de la monarquia seguirà sumant obstacles en el camí cap a la sobirania i la pau. Els seus aliats al Parlament autonòmic no li permetran fer una altra cosa.

 

Aquesta és la lògica avui. Però la política basca és una capsa de sorpreses i les negociacions només han començat. Pot ser que ni el PNB ni el PSE hagin fet servir encara totes les seves cartes. Els interessos d’uns i altres poden fer-los obrir camins encara no esbrossats.

Humbert Roma, periodista

NOTA A AFEGIR

Havent escrit l’article, conec la informació segons la qual Patxi López no necessitarà el vot del partit de Rosa Díez a la investidura, perquè el PSE obté un escó més (que perd EA) amb els vots emesos a l’estranger. Com que no canvia, en res, el sentit del que hi dic, prefereixo no esmenar-lo. En definitiva, en cap moment el PSE ha dit que rebutjaria el vot d’UPyD si l’hagués necessitat. Ara ho té, però, més fàcil, perquè els ultres de la UPyD encara podien haver-li posat condicions difícils d’acceptar, com ara comprometre’s a revisar a la baixa el concert econòmic com proposaven els de Rosa Díez en el seu programa electoral.

 

Publicat a Tribuna Catalana el 6 de març del 2009

Read Full Post »

“Diumenge a les 5”, els presos i la pau irlandesa, amb la revista “Sàpiens”

Amb el número d’aquest mes de la revista “Sàpiens”, i afegint poc més d’un euro al preu habitual de la revista, es pot adquirir el documental “Diumenge a les 5”. El vaig comentar en aquest bloc quan es va presentar a Barcelona, arran de la seva emissió per TV3 i la televisió pública basca en el desè aniversari dels acords de pau per a Irlanda del Nord. El fet que el nostre fill Marc en sigui un dels guionistes –d’altra banda, és producció de la cooperativa d’audiovisuals “Batatabat”, de la qual ell és soci– no crec que em tregui raons per recomanar-ne efusivament l’adquisició i la visió, sense dependre de les vel·leïtats dels programadors de TV3.

 

“Diumenge a les 5” és una lliçó sobre la importància del paper dels presos en la resolució dels conflictes armats i la consecució d’una pau que es vol duradora i justa. Les reflexions d’un expresoner republicà i d’un altre unionista donen moltes pautes sobre la importància d’encertar-la en el tractament de la qüestió dels presos si es vol convertir un dels principals problemes de tot procés de pau en un actiu més que contribueixi a aconseguir-la, com va passar a Irlanda. Exactament al contrari del que va fer el Govern espanyol en el darrer procés, fracassat, de negociaciacions per la pau al País Basc.

Read Full Post »

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

 

Els organitzadors de la campanya “Sí al procés de pau“, en suport al retorn al procés de pau al País Basc, organitzen dos passis del documental “Sunday at 5″, coproduït per Batabat, TV3 i EITB, sobre el procés de pau a Irlanda del Nord de la mà de dos expresos, un republicà i l’altre unionista. A banda l’interès del documental –que passarà TV3 properament, cal destacar la participació dels protagonistes irlandesos en els actes.

 

AQUESTA ÉS LA CONVOCATÒRIA

 

Companyes i companys,

 

Després d’unes setmanes de treball amb els periodistes de Batabat, la setmana vinent

(amb el motiu del 10è aniversari dels històrics acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord),

la productora Batabat i ‘Si al procés’ organitzarem conjuntament dos actes de presentació del documental

‘Sunday at 5’ –que s’emetrà a TV3- amb el seus protagonistes.

 

L’agenda d’actes queda així. Calen acompanyats, difusió i molta gent. Ja ho anem parlant.

 

EL DOCUMENTAL “DIUMENGE A LES 5”

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

Presentació del documental i debat sobre el paper dels presos en el procés

 

Presentacions amb:

Seamus KELLY, expres de l’IRA

William McQuiston, expres de l’IDA

Gemma Calvet, advocada i assessora del documental

Oriol Cortacans i Joan Lòpez, guionista i realitzadors

 

[AGENDA D’ACTES]

DIMECRES 9

11.30 Col·legi de Periodistes. Roda de premsa

19.30 CCCB · Aula 1 · Presentació del documental

 

DIJOUS 10

12.00 Aula Magna · Facultat de Ciències de la Comunicació · UAB

Amb el suport de l’Observatori sobre la Cobertura Informativa dels Conflictes

18.00 Trobada de treball interna de ‘Si al procés de pau’ amb tots dos expresos

 

Us demanem la màxima difusió (als quatre vents).

 

Gràcies sense treva.

Read Full Post »