Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Parlant de periodisme incòmode al vermut-tertúlia del Casal Panxampla, a Tortosa

Ahir dissabte va ser per mi una jornada particular: vaig anar, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, a Tortosa (Baix Ebre). Ens hi havien convidat des del Casal Popular Panxampla per participar en una nova fórmula de conversa a moltes bandes que han inaugurat fa tres mesos: el vermut-tertúlia. En aquest cas, per parlar sobre la crisi del periodisme i el dret a la informació, amb especial referència al periodisme arrelat al territori.

Va ser una fructuosa trobada de periodistes vells –l’Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita a la UAB i presidenta del Col·legi de Periodistes a les Terres de l’Ebre, a qui retrobava després de molt de temps de no veure’ns, i jo mateix–; joves –entre ells, la Roser Royo, a l’atur des que “El Punt/Avui” va aprimar la plantilla ebrenca dels vuit professionals que havia arribat a tenir a l’única persona que ara hi treballa, i des de casa, com ella mateixa va explicar, i l’Oriol Gracià –ara a la revista “Sàpiens”, que era qui coordinava el debat–, i gent dels moviments socials i del país, sobretot de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), com l’incombustible Manolo Tomàs, que no hi podia faltar.

De la primera sensació de catàstrofe a què ens podien induir les xifres i les experiències personals –tancament de mitjans; reducció i precarització de pantilles, feina i sous, amb la repercussió que això té en la invisibilització del territori i les seves gents en els mitjans–, en va emergir una alenada d’aire fresc que em va reviscolar –i espero que també a tots els participants– per molts de dies. Dues companyes periodistes ens van explicar com estan aconseguint reeixir amb la seva experiència a internet i el seu portal cultural “Surt de casa”; la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va detallar la seva nova estratègia de comunicació, amb una potent base d’adreces –milers i ben catalogades,en funció dels interessos dels receptors i els propis: en dono fe de l’activitat al twitter on rebo informació seva sistemàtica i sempre interessant–; l’Amparo, a banda les seves reflexions compartides per mi sobre la pèrdua del “qui” en les informacions dels mitjans autoanomenats “de referència” –la deshumanització, que en diu ella i que es reflecteix de forma descarada als titulars– que dilueixen les persones i les responsabilitats, els protagonistes de la notícia que en dèiem abans, en ens abstractes –com ara “els mercats”, “els agents socials”…– en lloc de parlar de l’Emilio Botín i d’altres lladregots d’alta volada que prenen decisions que afecten a la bona gent, va parlar també dels seus treballs a la UAB. Una feina apassionant de posar en forma de mapa, sobre el territori, la realitat informativa del país, que fan al Laboratori de comunicació pública.

Per la meva banda, havia preparat uns apunts dels quals només en vaig usar la primera frase, treta del títol d’un debat que el Grup Barnils va organitzar a Girona el desembre del 2007: “Periodisme reverencial versus periodisme incòmode”. Després, arran d’una intervenció d’algú que crec que té relació amb la PDE i que va parlar de l’experiència que s’està vivint als Estats Units d’Amèrica, de recapta de mecenatge per a reportatges concrets, amb recollida de diners mitjançant internet, vaig explicar l’esplèndida experiència que estem vivint amb la nostra segona edició de l’Anuari de silencis mediàtics (corresponents a l’any 2011 i que preparem per treure el maig vinent des de mèdia.cat). Una experiència que em fa confiar una altra vegada, i molt, tant en la professió i els seus professionals com en el país i la nostra bona gent. No ho he explicat en aquest bloc, però, gràcies al micromecenatge a través d’internet hem aconseguit duplicar el pressupost que teníem previst de recapta de diners de particulars. de 3.200 euros inicials als 6.350 amb què l’hem saldat, acomplerts els quaranta dies de termini que ens havíem donat. Amb aportacions de 264 mecenes, amb un esglaonat que va des dels cinc euros fins als quatre-cents, segons les “recompenses” a què donen dret.

Quan vaig començar a llegir els temes silenciats el 2011 que havíem recollit al primer Anuari, ja publicat, creia que amb els primers exemples n’hi hauria prou i temia fer-me pesat. La gent en volia saber més i em van fer llegir la totalitat de la llista del dotze temes seleccionats llavors (enguany en seran quinze, gràcies a la generositat dels mecenes). El país, la nostra bona gent catalana, és viu i vol un periodisme crític, incòmode i proper a la ciutadania. I a cada cantonada –barris, pobles, grups socials…– hi ha gent extraordinària, com el Josep Maria Sabaté i Ibáñez, ànima de la trobada, amb qui la vam cloure tot dinant, ell –jove–, una parella de jubilats, vells militants del PORE a Nou Barris de Barcelona ara afincats a les Terres de l’Ebre, i jo mateix. jubilat també i vell militant del PTE.

O com els joves companys periodistes Roger Palà i Sergi Picazo i la companya Laia Soldevila, que estan tirant endavant amb dedicació, il·lusió i professionalitat l’Anuari d’enguany. O el Joan Canela que, de València estant, manté el dia a dia de mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, amb tanta dignitat, al servei de la nació sencera i la seva bona gent. Tinc una prfunda convicció que és aquesta joventut la que salvarà al país i la seva bona gent de la desfeta a què ens pretenen abocar els polítics del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra de la gent i a favor de l’imperi i els interessos dels poders econòmics i de dominació, que s’embolcallen amb vergonyant hipocresia, això sí, amb la bandera catalana (i estelada si pot ser…).

(Recomano també, amb entusiasme, el bloc d’una altra companya ebrenca, la Maite Ruiz, i en concret aquest article seu sobre la crisi del periodisme en els territoris catalans on l’Ebre s’aboca al mar)

Read Full Post »

Els catalans (anomenats “nous”) de Veu Pròpia defensen la immersió lingüística

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent: Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària. És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació. És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets. És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants. Per altra banda. denunciem: Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques. Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat. Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

Què és ser valencià

Mentre als territoris administrats per la Generalitat de Catalunya anem ja per la segona (o tercera si comptem Arenys de Munt) onada de consultes sobre la independència, cap altre dels territoris de la nació gran s’hi ha afegit per ara. Hi ha algun intent a les illes, que espero que tiri endavant, i cap –que jo sàpiga– al País Valencià. Com que em considero, com tants d’altres catalans de dalt, un ignorant sobre la realitat del País Valencià –els territoris catalans, ho he dit moltes vegades, vivim d’esquena uns als altres–, celebro que hi hagi aportacions de gent diversa que m’ajudin a reflexionar-hi.

Una d’elles, que encara no he tingut a mà, és la publicació del llibre  “Sud enllà”, on una vintena d’intel·lectuals catalans reflexionen sobre els valencians i les relacions entre els dos països catalans. Ha provocat un cert debat i, quan l’hagi llegit, intentaré fer-ne alguna reflexió pròpia en aquest bloc. Al diari “Levante” hi podeu trobar una notícia i comentaris sobre el llibre, així com les opinions de Martí Domínguez, director de l’excel·lent revista científica “Mètode”, escriptor i professor, que l’ha coordinat.

També s’ha encetat un debat sobre aquest llibre a un fòrum de racó català. El podeu trobar aquí.

L’altra és la campanya que impulsa el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà –un intent de recuperar una de les institucions valencianes dels anys trenta del segle passat– a l’entorn de la pregunta “Què és ser valencià?”. Al web valencianisme.com publiquen una detallada informació de l’acte de presentació que van fer el 26 de febrer al Club Diario Levante de València. I al bloc de la campanya hi han penjat dos vídeos d’opinió i diverses intervencions en àudio que val molt la pena veure i escoltar amb deteniment:

http://queesservalencia.blogspot.com/2010/02/audio-intervencions-al-debat.html

http://queesservalencia.blogspot.com/2010/02/carles-chovi.html

http://queesservalencia.blogspot.com/2010/02/video-abelard-saragossa.html

Us convido a escoltar-los i, si us hi veieu amb cor, dir-hi la vostra.

Read Full Post »

L’estada d’Otamendi als Països Catalans esdevé una denúncia frontal contra la tortura

Antonio Franco –que era director d'”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d'”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Read Full Post »

Del 18 al 22 de gener, setmana solidària amb “Egunkaria” als Països Catalans

Per la setmana del 18 al 22 de gener, s’estan preparant diversos actes arreu dels Països Catalans en solidaritat amb els cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, que són jutjats a l’Audència Nacional espanyola a Madrid. El proper dimarts, 12 de gener, és previst reprendre el judici que va començar el 15 de desembre. Aquí podeu trobar totes les referències que he fet al cas Egunkaria en aquest bloc.

He rebut del grup català de suport a “Egunkaria” aquest text per difondre la convocatòria. Més endavant es concretaran els actes previstos.

Egunkaria Lliure

18-22 de gener | Setmana de solidaritat des dels Països Catalans

Benvolgudes i benvolguts,

com sabreu des del passat 15 de desembre prossegueix el judici a cinc responsables del diari Euskaldunon Egunkaria, clausurat ara fa 7 anys, als qui se’ls demana penes de presó d’entre 14 i 26 anys. El judici es reprendrà el proper 12 de gener i seguirà els dies 25, 26 i 27. No és clar quan acabarà.

Amb aquest rerefons d’excepció, que continua l’atac a la llibertat d’expressió i informació que es va cometre el febrer de 2003, el director del diari Martxelo Otamendi realitzarà una gira pels Països Catalans entre el 18 i el 22 de gener. Esperem podem comptar un cop més amb el vostre suport solidari.

Us trametem la previsió confirmada dels principals actes i us demanem que esteu amatents a la convocatòria. També us trametem, un cop més, les dues informacions més recents respecte a l’evolució del cas.

Gràcies avançades, un cop més.

Per la llibertat d’expressió, Egunkaria lliure.

I adjunten dos dels textos referits al judici de més interès publicats recentment. Aquí els teniu:

García (Asociación Profesional de la Magistratura) dice que prácticamente ninguna de las resoluciones del caso Egunkaria le ha dejado satisfecho como jurista

Afirma que medidas como la del cierre del periódico “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”

BILBAO, 2 Ene. (EUROPA PRESS) –

El portavoz de la Asociación Profesional de la Magistratura (APM), Antonio García, afirmó hoy haber leído prácticamente todas las resoluciones que se han dictado en el ‘caso Egunkaria’ y “prácticamente ninguna” de ellas le ha dejado “satisfecho como jurista”. “Desde luego, los razonamientos que en esas resoluciones incorporaban, a mí desde el derecho no me han convencido”, indicó.

En declaraciones a Radio Euskadi, recogidas por Europa Press, García reconoció que el ‘caso Egunkaria’, -en el que están imputados por integración en ETA los directivos del periódico euskaldun clausurado en 2003, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Joan Mari Torrealdai y Xabier Oleaga-, es un caso “extraordinariamente particular y especialísimo para cualquiera, no sólo para el conjunto de la ciudadanía, sino para inclusive el conjunto de la comunidad de los juristas”.

Dicho esto, precisó que no le han parecido “jurídicamente muy correctas algunas de las decisiones que se han adoptado en ese caso”. Por ello, apuntó que medidas como la que se adoptó en relación con ese periódico -haber cerrado el diario- desde su punto de vista “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”.

No obstante, manifestó que debe acercarse a esas resoluciones con “un extraordinario respeto, reconociendo que han sido dictadas por el tribunal o el órgano jurisdiccional que tenía atribuida la competencia para dictarlas”. “A mí no me han gustado, -insistió- y desde luego vamos a ver qué pasa en el ‘caso Egunkaria’, hay que tener un poco de confianza en el funcionamiento de las instituciones”.

García reconoció que en el ‘caso Egunkaria’ hay elementos que “difícilmente se pueden reparar”. “Una vez que se han cerrado un periódico, se han producido las consecuencias que todos conocemos, y si se acabase constatando que lo que se hizo en ese asunto no fue desde lo jurídico lo más correcto, la verdad es que sí, los daños que se habrían producido serían prácticamente irreparables”, señaló.

Para el jurista, esto no sería bueno pero “siempre cabría pensar si existe algún tipo de acción, de llegar a ocurrir a darse finalmente esa hipótesis, que permita por lo menos desde lo económico reparar los daños que se han producido”.

Preguntado por el hecho de que la fiscalía no haya presentado acusaciones en el ‘caso Egunkaria’, García indicó que el hecho de que  el fiscal “diga que no hay caso, no significa nada”. “El fiscal no constituye en el procedimiento penal español más que una parte acusadora que no ostenta prerrogativas ni privilegios frente a la existencia de alguna otra. Por tanto, el fiscal puede tener un criterio, pero el que tenga el fiscal no tiene porqué ser sacrosanto”, explicó.

———

El Partit Socialista d’Euskadi creu que hi ha pogut haver “una errada de l’Estat de Dret” i nega que s’hagi anat “contra el poble basc”

19 de desembre de 2009

El portaveu parlamentari del Partit Socialista d’Euskadi (PSE-EE), José Antonio Pastor, va considerar ahir que hi ha pogut haver “una fallida de l’Estat de Dret” per la tardança en celebrar-se el judici del cas Egunkaria, però va cridar a “no carregar tintes” perquè, amb aquesta actuació, no s’ha pretès atacar al poble basc i l’eúscar: “això està fora de lloc absolutament”. Pastor ha realitzat aquestes declaracions en la ràdio pública basca (Ràdio Euskadi).

“Jo crec que hi ha hagut, probablement, una fallida de l’Estat de Dret. No pot ser que un judici que pretengui exercir Justícia, trigui gairebé set anys en produir-se, perquè, llavors, la Justícia deixa de ser tal, i això cal reconèixer-lo”, va dir.

– Fiscalia

De totes maneres, al seu entendre, el fet que la Fiscalia hagi demanat l’arxiu del cas demostra que l’Estat de Dret té mecanismes per a corregir els seus errors. “Això és una demostració que, per molt que alguns vulguin permanentment dir una altra cosa, l’Estat de Dret pot tenir excessos, errades, però, té mecanismes de correcció”.

A més, va manifestar que, “fins i tot si hi ha motius per a exigir reparacions per danys causats, també existeix la via per a fer-lo”.

Read Full Post »