Alliberats de l’imperi espanyol, fundadors del Benelux i la Unió Europea

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Read Full Post »

Una molt bona notícia: el Parlament aprova la llei de l’occità de l’Aran

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de l’occità de l’Aran (oficialment, Llei de l’aranès), una molt bona notícia que ha de ser una premonició de com hauran de ser les relacions entre aranesos i catalans en una futura –i esperem que propera– Catalunya independent. Relacions de respecte i igualtat entre els ciutadans i ciutadanes d’ambdues nacions, catalans i occitans, que han d’incloure necessàriament, tal com demanem ara per nosaltres, el reconeixement del dret a l’autodeterminació per als occitans de l‘Aran.

Queda encara molta cosa a fer per desenvolupar la llei aprovada ahir perquè no quedi en mera declaració de principis: presència de l’aranès als mitjans de comunicació públics i privats, reforçar la immersió lingüística en l’occità de l’Aran a l’escola, ús públic de l’occità de l’Aran, atenció en l’occità de l’Aran als serveis públics i comerços, retolació, dret a l’ús de l’occità de l’Aran a la justícia… Gairebé tant com li queda al català a la resta del territori administrat per la Generalitat de dalt, i no diguem ja a la resta dels Països Catalans (ara com ara, des del punt de vista legal està millor l’occità a l’Aran que per exemple el català al País Valencià, la Franja sota administració aragonesa o la Catalunya del Nord i l’Alguer).

I la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant, encara més, l’Estatut que van aprovar les Corts espanyoles –i més retallades que ja anuncia la Defensora del Pueblo, espanyol esclar– és una greu amenaça que no pot deixar tranquils ni occitans de l’Aran ni catalans pel que fa als nostres drets lingüístics. No en debades el Tribunal Constitucional espanyol va posar en el seu punt de mira, com a objectiu principal a torpedinar, les llengües minoritzades al Regne d’Espanya i els drets lingüístics dels catalans i, de retruc, dels occitans de l’Aran sota administració de la Generalitat de dalt.

Com a reconeixement del caràcter històric de la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya, reprodueixo íntegre l’article del president de l’Institut d’Estudis Aranesi, Jèp Montoya, que publica avui el diari “Segre”:

Llei de l’occità, aranès a Aran

JÈP DE MONTOYA president de l’Institut d’Estudis Aranesi

Avui és un dia de festa de culminació d’un procés del qual hem de gaudir-ne tots i hem de congratular-nos i felicitar-nos mútuament. Amb l’aprovació d’aquesta llei s’obren una sèrie de portes que fins fa poc no hauríem pogut imaginar.

Per aquesta llei, la Generalitat i les seves institucions polítiques reconeixen, emparen i respecten la llengua pròpia d’Aran que singularitza el Poble Aranès i reconeix Aran com una realitat dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística.

Es reconeix la unitat de la llengua occitana com a patrimoni que Catalunya, i especialment Aran, comparteixen amb altres territoris europeus i que de forma conjunta han de protegir en la seva unitat. Aran i l’aranès ja ho són, però amb aquesta llei de fet es proclamen en el nexe natural entre Catalunya i Occitània, entre el català i l’occità. Aquesta llei acaba de convertir per la voluntat del màxim exponent democràtic dels pobles català i aranès, Aran com el lloc on s’ha de plantar el far que enllumeni i marqui el camí d’Occitània que tots volem en tots el camps: de la cultura, del respecte per la llengua, amb tota la força i garantia de la Catalunya amiga, del seu orgull sa per la seva història, per la seva identitat, per la seva idiosincràsia i per la seva forma d’entendre la vida.

A Catalunya i a Aran el nou Institut d’Estudis Aranesi que fem renéixer amb aquesta llei i que hem de desenvolupar en el termini d’un any, ha d’ésser una institució independent de les administracions públiques, ha d’assolir plenament el caràcter acadèmic, com ho entenem a Catalunya, i ha de tenir l’autoritat lingüística per fixar els convencionalismes d’ús de l’aranès d’acord amb la consideració de varietat lingüística del tronc occità comú, així com tenir l’autoritat per a l’assessorament que, en matèria de llengua, li sigui sol·licitat. Al meu parer, el GLO (Grup de Lingüística Occitana de la Generalitat de Catalunya), a més d’altres lingüistes de prestigi de tot el territori, han de quedar com una secció més dins del nou Institut. L’aranès i l’occità general s’han de treballar de forma paral·lela i complementària. El traductor català-occità general-aranès de què disposem a la xarxa n’és un exemple. El vocabulari de les noves tecnologies, un altre… Amb un Institut d’Estudis Aranesi fort i compenetrat estem donant el gran salt cultural i lingüístic, acadèmic i de qualitat, potenciant al mateix temps l’aranès, varietat pròpia d’Aran i a la qual de forma més directa estem protegint perquè és dins de la nostra Administració, i l’occità general que s’ha d’anar bastint com a llengua d’intercomprensió entre tots els territoris d’Occitània.

A les publicacions oficials, les lleis del Parlament s’han de publicar també en aranès. La versió aranesa té caràcter oficial.

Els documents públics i privats redactats en aranès són vàlids, la llengua pròpia d’Aran.

A l’Administració de Justícia, les actuacions judicials orals i escrites fetes a Aran en aranès són vàlides, sense necessitat de traducció. El coneixement de l’aranès es valora com a mèrit per a la provisió de places de personal judicial i de personal al servei de l’Administració de Justícia a Aran.

Als registres públics són vàlids els assentaments registrals fets en occità, tot considerant la varietat aranesa de la llengua.

En onomàstica, els topònims d’Aran tenen com a única forma oficial l’aranesa i els ciutadans tenen dret a utilitzar la forma normativament correcta en aranès de llurs noms i cognoms.

A l’ensenyament, l’aranès com a llengua pròpia d’Aran és la llengua vehicular i d’aprenentatge habitual als centres educatius d’Aran.

El Govern ha de dur a terme actuacions de foment de la incorporació dels estudis filològics de l’occità en universitats i centres d’ensenyament superior de Catalunya.

La llengua occitana, denominada aranès a Aran, ha d’ésser present en l’oferta educativa a Catalunya.

Respecte als mitjans de radiodifusió i televisió, el Govern ha de produir, a través dels seus mitjans de comunicació audiovisual, programes radiofònics i televisius en aranès per a Aran, ha de fer tècnicament possible la presència de l’aranès dins la programació distribuïda per a Catalunya i ha de fomentar la col·laboració amb els mitjans de comunicació en occità de fora de Catalunya. També ha de promoure, per mitjà de l’Administració general de l’Estat, la formulació de convenis internacionals per facilitar la recepció directa a Catalunya, especialment a Aran, de les emissions de ràdio i televisió en occità d’altres ter-ritoris així com perquè els prestadors dels serveis públics de comunicació audiovisual puguin emetre als territoris de llengua occitana

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de fomentar la producció de premsa i publicacions periòdiques redactades en llengua occitana atenent la varietat aranesa, i la seva difusió a Aran i a la resta de Catalunya.

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de protegir la llengua pròpia d’Aran en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement.

La Generalitat, el Conselh Generau i els ens locals d’Aran han de fomentar que l’aranès i la cultura occitana siguin presents en els equipaments culturals, particularment a les biblioteques, les videoteques, els museus i els centres culturals que en depenen. A Aran. Al meu parer, Aran ha d’ésser la seu del gran Centre d’Interpretació d’Occitània. Ha d’ésser així i no es pot entendre d’una altra manera.

Felicitem-nos tots plegats per haver aconseguit aquesta fita i des d’aquest moment restem a disposició, des del compromís i responsabilitat que ens correspon per desplegar el punts que aquest mandat parlamentari ens obliga. La primera part de la feina està feta.

Vagi des d’aquí el més gran dels agraïments a tots els que han intervingut per aconseguir aquesta realitat, aquesta gran llei que ens reconeix i ens situa les persones, el territori i la llengua de forma compromesa i ferma a Europa i al Món.

Des d’aquí vull pensar en tota la Comissió de Cultura del Parlament, en la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, en el Conselh Generau d’ Aran, en tots els diputats del Parlament i en particular en la senyora Carme Vidal, que ha mostrat un interès més que especial per conèixer la meva visió de les coses, i en el grup parlamentari de CiU, que tot i estar a l’oposició ha donat una imatge de maduresa política i de sentit de país cap a Catalu-nya i cap a Aran votant a favor d’un projecte de llei gestat des del Govern, en els diferents compareixents al davant de la Comissió de Cultura i en tantes i tantes persones físiques i jurídiques, amb noms i cognoms, o institucions, que ens han portat a poder viure aquests moments de reconeixement i de joia.

Moltes gràcies a tots!

(La imatge l’he enllaçat del web del Conselh Generau d’Aran)

Read Full Post »

El futur polític i nacional de la Vall d’Aran

La tramitació del projecte de Llei de vegueries al Parlament de Catalunya està resultant una cursa de despropòsits. I el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, que ha tingut la responsabilitat de preparar-la, en pot sortit força tocat, i amb ell el seu partit, ERC, que acumula, amb aquest, un nou fracàs en la seva gestió al govern tripartit.

En lloc d’apaivagar els greuges territorials amb una estructura respectuosa de les realitats i aspiracions de les poblacions que pretén agrupar, el nou projecte de llei ha despertat múltiples oposicions. Algunes, tan irracionals i contràries a la mateixa concepció de la nova estructura territorial que preveu l’Estatut, com la que lideren l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, i alguns prohoms de la ciutat, que menyspreen la llarga tradició contrària a la divisió provincial. Una tradició que, en les darreries del franquisme, va portar fins i tot a substituir en la consciència popular el terme “Terres de Lleida” per un altre anticentralista que evitava la capitalitat de Lleida tot fixant el concepte ja força arrelat de Terres de Ponent. D’altres, tan dignes d’atenció com la que denuncia la falta de respecte del projecte de Llei de vegueries per a una autonomia més àmplia i diferenciada que reclamen la Vall d’Aran i els seus representants.

Aquest darrer em sembla el més rellevant i significatiu dels conflictes desencadenats pel projecte de Llei. N’he parlat algunes vegades en aquest bloc, mentre la conselleria cuinava el text. Tot i que els mitjans de comunicació catalans no hi han dedicat l’atenció que es mereix, l’actual enfrontament de les institucions de la Vall d’Aran amb les de la Catalunya estricta amenaça d’esdevenir en el futur un motiu d’enfrontaments identitaris. I pot desembocar en un autèntic conflicte nacional entre una Catalunya que ja albira la seva independència, si més no en el territori administrat per la Generalitat de dalt –la resta dels Països Catalans em temo que hauran d’esperar, atesa la seva feble consciència nacional– i un dels territoris occitans com és la Vall d’Aran.

El fet que el síndic d’Aran, Francés Boya, hagi renunciat a intervenir en la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que ha abordat el projecte de Llei, i exigit que no s’equipari la seva amb d’altres intervencions limitades a deu minuts, hauria d’haver encès tots els llums d’alarma. Si no s’havien encès ja quan el partit del mateix síndic, Unitat d’Aran, va advertir que, si el govern tirava endavat el projecte, trencaria el seu pacte polític amb el PSC. Boya, que és diputat al Parlament de Catalunya en les llistes del PSC, no va acatar la disciplina de vot i es va abstenir quan el ple va votar l’acceptació a tràmit del projecte de Llei.

Acte a Òmnium Cultural

Tinc la impressió que els catalans i catalanes vivim d’esquena a la realitat i les aspiracions de la Vall d’Aran. Per això, em sembla una molt bona iniciativa la d’Òmnium Cultural convocant un acte sobre la llei de l’occità de l’Aran, la setmana vinent, a la seva seu de Barcelona. Pot ser una bona ocasió per parlar no solament de la llengua sinó també de les aspiracions identitàries –i, doncs, nacionals– araneses.

Aquesta és la convocatòria:

INVITACIÓ A TOTS ELS SOCIS I SIMPATITZANTS DEL CAOC (Centre d’Agremanament Occitano Català)

DEBAT A L’ÒMNIUM CULTURAL

El dimarts 6 d’abril a les 7 de la tarda, a la sala d’actes d’Òmnium
Cultural (Diputació 276, 08009 BARCELONA)

Sobre la llei de l’occità oficial a Catalunya, dit aranès a la Vall d’Aran

Hi participaran les següents entitats :

–Institut d’Estudis Catalans. Joan Solà (vicepresident)

–Òmnium Cultural. Muriel Casals (presidenta)

–Plataforma per la Llengua. Martí Gasull

–CIEMEN. Aureli Argemí (president)

–Llengua Nacional. Ramon Sangles (president)

–Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC). Enric Garriga
(president)

Amb aquest acte volem denunciar la desviació equivocada que es vol donar a
aquesta llei que es titula erròniament com a “Llei de l’aranès” a Catalunya.
La llei catalana de l’occità ben aplicada serà el més gran suport
institucional que tindrà la llengua occitana i també el millor escut legal
per salvar l’aranès, el més petit dialecte de l’occità.

Aquest projecte de llei està en procés de debat al Parlament.

Defensen el canvi de nom de la llei :

-CARME VIDAL, Diputada de CDC al Parlament de Catalunya

-Ma. ÀNGELS CABASÉS, Diputada d’ERC al Parlament de Catalunya

-FRANCESC PANÉ, Diputat d’ICV-EUIA al Parlament de Catalunya

L’Observatori crític dels mitjans media.cat ha dedicat recentment una de les seves cròniques a la presència de l’occità als mitjans de comunicació que podeu trobar aquí.

(A la foto, que he baixat de Viure als Pirineus, el síndic Francés Boya, en la inauguració del monument a la llengua i la cultura de l’Aran, el 12 d’octubre del 2008)

Read Full Post »

“Anar-se’n tranquil·lament”

Amb aquest títol publicava el suplement que el diari lleidatà “Segre” dedica cada setmana a la comarca de la Noguera un article d’Aitor Carrera Baiget, el dissabte passat, 27 de febrer. He d’agrair al desgavell de la distribució de “Segre” haver descobert els articles d’Aitor Carrera i poder-los llegir quan compro el diari a Alcoletge els caps de setmana que hi sóc. Com que els encarregats de la distribució de “Segre” no s’han assabentat que Alcoletge és de la comarca del Segrià i no de la Noguera, com deuen pensar pels efectes que veig en la seva distribució, els dissabtes arriba a Alcoletge el suplement de la Noguera i jo puc gaudir dels articles de l’Aitor.

Ara bé, no busqueu l’article –ni res dels contiguts dels suplements comarcals de “Segre”– al web del diari, que no els hi pengen pas. Aquesta beneïda circumstància ha fet que m’hagi vist empès a prendre contacte amb l’Aitor Carrera mitjançant internet, per demanar-li que em fes arribar el seu article per correu electrònic i m’autoritzés a reproduir-lo, citant esclar el lloc i quan va ser publicat per primera vegada, al meu bloc.

L’Aitor Carrera és professor de la Universitat de Lleida –les coses que ignorava d’ell i que he aconseguit saber gràcies a internet– i s’hi va doctorar amb una tesi sobre l’occità de l’Aran. Ara hi fa classe de Llengua i lingüistica occitanes, i n’ha publicat una gramàtica, així com d’altres llibres i textos acadèmics i de divulgació. Els seus articles al suplement de la Noguera al diari “Segre”, però, no tracten massa sovint sobre Occitània sinó sobretot de temes de política catalana que aborda amb una visió que la majoria de les vegades comparteixo, i amb una agudesa d’anàlisi que m’atrapa.

Com que això em va passar amb el seu article del 27 de febrer, el reprodueixo tot seguit i espero que no serà el darrer seu que publicaré en el meu bloc. De vegades és molt millor dir amb paraules que altres ja han dit allò que un mateix pensa i no sap expressar sinó de forma més matussera. Aquest és, doncs, l’article d l’Aitor, ben adequat a les jornades que vivim, en què els voluntaris de la ciutat de Lleida preparen la consulta sobre la nostra independència nacional per al 25 d’abril (a la foto, que he baixat del seu bloc, reunió de la plataforma Lleida decideix).

Anar-se’n tranquil·lament

Els anys t’ensenyen que certs tòpics són mentida. I si no t’ho ensenya l’edat, t’ho ensenyen les enquestes. Ara en fan gairebé per qualsevol cosa, i no deixen de tenir resultats sorprenents, sobretot si fan referència a la situació política d’aquest país en què ens ha tocat viure i a les relacions que manté amb la seua metròpoli. Mirin, per exemple, les dades que han aparegut aquesta setmana en un d’aquests últims sondatges. Què ens havien repetit sempre? Doncs que, si mai arribàvem a la independència (que sembla ser que potser sí), en passaria una de grossa. Que hi hauria violència. Que ens enviarien els tancs. Que hi hauria una hecatòmbe tal que el país cauria en la ruïna, i no sé quantes desgràcies més. Doncs no. Resulta que no. Segons aquesta nova enquesta, el dia que siguem independents, no passarà res de tot això. I per què? Doncs perquè a la resta de l’Estat s’ho prendrien –s’ho prendran– relativament bé. Les dades d’aquest sondeig indiquen que, en cas que ens independitzéssim a través d’un referèndum, un 72% de la població de fora del Principat voldria que Espanya i nosaltres ens poséssim a negociar per evitar la separació. Normal fins a cert punt. Però el més bo de tot no és això. Diu aquesta enquesta que, arribat el cas de la victòria independentista en un referèndum principatí, hi hauria un 52% dels ciutadans d’altres zones peninsulars administrativament espanyoles que diria que s’hauria de respectar la nostra decisió. Convindrem que el percentatge podria ser molt més alt –i segurament ho seria en cas que l’estat no fos l’hispànic–, però també estarem d’acord que, si ens ho diuen uns quants dies abans de veure aquesta enquesta, veient el grau d’intoxicació informativa a què se sotmet habitualment el conjunt de la població estatal, no ho haguéssim endevinat. Doncs esperin-se. Segurament han sentit cinquanta mil vegades certs polítics messetaris dient que la Constitució espanyola està per damunt de qualsevol reivindicació territorial, i proclamant solemnement que la legalitat vigent és inviolable. Doncs l’enquesta és molt clara: si s’ha de triar entre principis democràtics i marc legislatiu actual, el 64% de la població estatal respon que prefereix els principis democràtics. Això voldria dir que si hi hagués un referèndum d’independència en què sortís que sí, el que prevaldria, als ulls de la població d’altres zones de l’estat, seria aquest referèndum i no pas qualsevol constitucioneta feta amb els sabres a sota la taula o qualsevol estatutet d’anar per casa. I encara hi ha d’altres dades. En el marc de les transaccions amb l’Estat per evitar la separació, un 56% acceptarien que es negociés un concert econòmic a l’estil basc. I atenció: fins i tot hi ha un 27% de la població que permetria que el català fos oficial al conjunt de l’Estat espanyol si això servís perquè no marxéssim. La mesura probablement no serviria de res: el català ha de ser normal a casa seua, i no pas a Madrid, a Badajoz o a Guadalajara. Però la dada és molt significativa: si hi ha un percentatge tan alt favorable a aquesta mesura, la independència potser sí que és a tocar.

Read Full Post »

El català no és oficial a l’Aragó. L’occità sí que ho és a Catalunya

Amb pocs dies de diferència, les Corts aragoneses han aprovat la llei de Llengües i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el projecte de llei sobre la llengua occitana a l’Aran. Mentre la primera, aprovada després de molts anys de promeses i un debat crispat, amb l’oposició del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), no reconeix l’oficialitat del català i l’aragonès, la segona, encara en fase de tramitació, sí que la reconeix i desenvolupa per a l’occità de la Vall d’Aran, en aplicació del que ja preveu el nou Estatut d’Autonomia.

Dues posicions significatives de cara al reconeixement de les llengües minoritzades al Regne d’Espanya. El PSOE aragonès –que alguns, i sobretot l’actual president de la comunitat autònoma, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias, no haurien d’oblidar que té, sobretot a la Franja, arrels històriques catalanes– va aconseguir fer aprovar el 16 de desembre passat, amb l’ajut de la Chunta Aragonesista (CHA), una nova llei de llengües que, atès el resultat del debat a les Corts aragoneses, podia haver estat molt més ambiciosa. El seu aliat de govern, el PAR, li va negar el pa i la sal, i va combatre la llei, en aliança amb el PP, amb tots els mitjans possibles, inclosa la propagació de mentides, fal·làcies lingüístiques i aberracions com la pretensió que fossin els parlants de cada poble els qui definissin quina és la llengua que parlen. En canvi, va aconseguir el suport de la CHA, tot i que aquesta formació aragonesista –com també IU– la trobava excessivament curta.

Si el PSOE aragonès hagués estat més ambiciós, la nova llei hauria pogut reconèixer l’oficialitat de les llengües catalana i aragonesa perquè tenia a les Corts la majoria necessària. La servitud de la seva aliança amb el PAR ha planat al llarg de tot el debat i, en definitiva, tampoc no l’ha alliberat de l’afebliment polític que ha suposat la campanya d’aquest partit contra la nova llei. Tant el PP com el PAR ja han dit que, si aconsegueixen canviar les majories a les Corts en les properes autonòmiques no dubtaran d’acabar amb les febles garanties que la nova llei preveu per a les dues llengües minoritzades. (Podeu trobar molta informació sobre el debat de la llei aragonesa de Llengües aquí. I un bon resum de la nova llei, aquí)

En canvi, cal reconèixer al PSC el valor –juntament amb els seus aliats del tripartit i, res no fa suposar el contrari, de CiU durant el tràmit parlamentari– de tirar endavant, amb el projecte de llei presentat el 22 de desembre, les previsions del nou Estatut d’Autonomia sobre l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran, tot i que el text estatutari encara és pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que, personalment, espero ben poca cosa d’aquest Estatut més que retallat per les Corts espanyoles, contra el qual vaig votar des d’una aspiració a la independència del nostre país, no vull deixar de subratllar la diferent perspectiva amb què els dos partits socialistes governants han abordat l’oficialitat d’unes llengües que no són majoritàries en el territori que administren. Sobretot perquè demostra que, malgrat la submissió comuna a la política del govern de la monarquia espanyola, encara hi ha diferències.

I aquestes diferències vénen condicionades, al meu parer, per la diferent cultura política que impregna les dues societats majoritàries en aquests territoris: a Catalunya, la diferència és un valor; a l’Aragó, una nosa. Compte, però, de no fer d’aquesta constatació un principi adquirit per sempre. Tant l’aplicació de la futura llei de l’aranès –que espero que passi millorada el tràmit parlamentari–, en àmbits com els mitjans de comunicació o el judicial, com la redacció definitiva de la que ha de regular la nova organització territorial a Catalunya haurien d’aprofundir al màxim aquesta cultura de respecte a la diferència.

I no sembla que el projecte que s’està preparant respecte a aquesta segona qüestió –responsabilitat, per cert, del republicà alturgellenc Jordi Ausàs– acompleixi les aspiracions dels aranesos. El mateix 22 de desembre, els grups polítics que configuren el Consell General de l’Aran han reiterat la seva oposició a la futura llei territorial si no reconeix a l’Aran el dret d’autogovern i l’autonomia, sense encotillar les institucions pròpies de la Vall en la futura vegueria dels Pirineus. Fins i tot el partit que governa l’Aran, Unitat Aranesa –aliat del PSC–, ha amenaçat de trencar aquesta aliança si els socialistes catalans mantenen el suport a una llei territorial en els termes proposats per la conselleria de Governació.

Com deia mestre Xirinacs, els pobles sotmesos hem de parar compte que, de la nostra banda, no en sotmetem d’altres quan aconseguim les nostres llibertats. El cas de l’Aran pot resultar un bon exercici al respecte.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 23 de desembre del 2009)

(La foto, de la manifestació en defensa de l’occità, el 24 d’octubre passat a Carcassona, l’he baixat de Vilaweb)

Read Full Post »

Conferència sobre els pobles i cultures dels Pirineus, a Barcelona

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels

Pirineus

Aportacions al patrimoni cultural

d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions

vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.

A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega.

A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat

i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

Jo no sé com

Però un vent de profecia

Corre per eixos móns

D’ací i d’allà;

Jo no sé quan

Però vindrà un dia

En que els Pirineus regnaran

Joan Maragall

Read Full Post »

Miscel·lània: Finançament, Estrasburg, Llei de llengües de l’Aragó, Llei de l’Aran…

Després d’uns dies de tenir-lo descuidat, torno al bloc amb una miscel·lània de temes, alguns dels quals espero anar desenvolupant més endavant.

Finançament  i espoli fiscal

Ha sigut aquests dies la qüestió dominant als mitjans. Reconec que, tan bon punt Mas i Zapatero van negociar pel seu compte la primera gran ribotada al projecte de reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i, amb dedicació especial, al capítol del finançament, vaig deixar d’interessar-m’hi. Després han vingut mesos i mesos de marejar la perdiu, d’una tabarra insuportable fins i tot per als més recalcitrans en això d’interessar-nos per la política. Finalment, l’apoteosi d’uns i altres, amb la nova fórmula de finançament autonòmic (és a dir, d’espoli fiscal), com si els catalans administrats per la Generalitat de dalt haguéssim guanyat la guerra quan només hem fet que perdre una altra batalla.

Una primera constatació: tot el temps esmerçat en aquesta llarguíssima escaramussa, perduda d’entrada perquè les regles les marca l’imperi, per molt que alguns es resisteixin a reconèixer-ho, és un temps malaguanyat que hauríem pogut aprofitar en la feina de construir i consolidar una estratègia nacional de futur. De cara a la independència, no perquè l’arbre de la ideologia ens tapi el bosc de la crua realitat, sinó, ben al contrari, perquè l’arbre del realisme a curt termini no ens tapi la visió del bosc per on hem de començar a avançar com més aviat millor. Certament que no en sabem els camins que sovint haurem de triar a les palpentes. Però sí que sabem ja una cosa certa: que la via autonomista i constitucional espanyola és un camí sense sortida perquè ja l’hem recorregut una i altra vegada, si et plau per força,.

Els pedaços, com la reforma del finançament que ara se’ns ven com si fos una gran victòria, poden servir per anar fent, per anar tapant forats sense poder aturar la gran via d’aigua de l’espoli fiscal que ens enfonsa sense remei. Fins i tot val la pena dedicar-hi un temps –no massa, no fos cas que acabéssim marejats i amb el rumb definitivament perdut– a analitzar-la, per saber de quin mal se’ns vol fer morir una vegada més. I per tornar a comprovar fins quin punt el gran mal de la política catalana, empeltada en l’espanyola –l’obscurantisme i la falta d’ambicions de futur per al país– ens manté envescats en les trampes de sempre. I hi ha qui encara pretén que en donem les gràcies als qui ens les han parat.

Després de tot el que n’he escoltat i llegit aquests dies, aclaparat per xifres i conceptes dels quals el millor que es pot dir és que són confusos i objecte de mútiples i contradictòries interpretacions –com ho eren, pel que ara s’ha confirmat, els textos estatutaris pactats per Mas i Zapatero, i refrendats, després de més i més ribotades dels diputats espanyols, en referèndum pels catalans i catalanes administrats per la Generalitat de dalt–, recomano aquests enllaços que m’han ofert alguna llum entre tanta boira plana i persistent que s’ha escampat pel nostre país amb l’inestimable ajut de la majoria dels mitjans de comunicació:

–Vilaweb ha fet un bon seguiment de la qüestió, amb una sèrie d’entrevistes a gent que hi té una posició crítica, i que podeu trobar a VilawebTV. http://www.vilaweb.tv/?seccio=canals&canal=69

–La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que crec que encara és membre del corrent Esquerra Independentista a ERC, en fa un seguiment al seu bloc, El llegeixo amb molt d’interès per la seva solidesa acadèmica i, alhora, pel seu compromís amb el país. Em va servir i satisfer especialment el seu l’article  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139450 i l’entrevista que li van fer a VilawevTV. Caldrà posar el seu bloc entre els preferits, perquè ens n’anuncia una anàlisi més a fons.

–El periodista Antonio Galeote ha dit coses força interessants i contundents al respecte en les seves col·laboracions a l’e-notícies.cat

Sentit i llegit tot plegat, a mi em queda un dubte decisiu per al qual, ara com ara, no he trobat resposta concreta (potser és que ningú no la té encara): ¿com queden les virolles de l’espoli fiscal, després d’aquest exercici d’enginyeria econòmica que és el nou pacte del finançament? Estic segur que el conseller Antoni Castells, expert en la qüestió, en deu tenir alguna idea. Seria bo que, ara o quan –per mor de les exigències del guió– hagi de deixar el càrrec, ens en doni els seus números.

Aquesta, per mi, segueix essent la clau: quant ens costa als catalans seguir sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya. Ja sé que no és només qüestió de calers –que també–, sinó de tenir el dret a governar-nos sense dependre de ningú altre que de nosaltres mateixos. Però diners són diners, i l’espoli econòmic és un dels denominadors comuns de qualsevol colonialisme. Potser per això, ara se’n parla tan poc.

Estrasburg, contra l’esquerra abertzale

Ja en vaig parlar quan vaig tenir la primera notícia de les sentències sobre Herri Batasuna i Batasuna, Herritarren Zerrenda i AuB i plataformes. Després, he intentat malgirbar un article que se’m resisteix. Aquí en teniu algunes idees que espero acabar de relligar aviat:

–Contra la Llei de Partits malgrat el Tribunal d’Estrasburg. Una llei radicalment antidemocràtica.

–La sentència ha decebut els qui esperàvem una resolució més equitativa, que contribuís a la pau.

–La llei de partits posa tots els ous en un mateix cistell: la via militar. Contradiu, entre d’altres, la sentència a favor dels kurds.

–Renuncia a resoldre un conflicte nacional, precisament perquè és nacional. El Tribunal no ha estat capaç de posar els drets inividuals i col·lectius per sobre dels drets dels Estats.

–El Tribunal d’Estrasburg no només dóna suport al Govern del Regne d’Espanya en la il·legalització de l’esquerra abertzale sinó que –avalant l’exclusió política d’aquesta– ratifica les tupinades electorals que han permès canviar la correlació de forces al Parlament de Gasteiz i al d’Iruñea, així com a totes les institucions regulades pel dret a elegir i ser elegits al País Basc, al Regne d’Espanya, i fins i tot a la Unió Europea. Sembla que al Tribunal no li interessen gens ni mica els bascos, el poble basc (o els “ciutadans bascos”, com li agrada dir al lehendakari Patxi López, que va evitar l’expressió “poble basc” en prendre possessió).

–És una sentència contra la realitat. Certament la realitat són les morts per ETA, els atemptats contra els electes socialistes i populars… la lògica militar. Però també els més de vuit-cents empresonats, els exiliats, els torturats i assassinats de l’esquerra abertzale, mostra de l’arrel política del conflicte armat.

–Pel que sembla, el Tribunal d’Estrasburg aposta pel manteniment de la mateixa lògica militar per resoldre aquest conflicte d’arrel política. I, a més a més, estronca precisament la via política per resoldre’l, només preocupat per salvaguardar la legalitat vigent al Regne d’Espanya.

–És una sentència a favor del govern recolzat en els partits imperialistes espanyols al País Basc, que –com es va veient tant amb el pacte PSE-PP, com amb l’obra de govern del PSE– té com a primer i obsessiu objectiu enderrocar tot el poc que va fer el nacionalisme basc, fins i tot quan governava amb els socialistes, a la comunitat autònoma d’Esukadi. I també evitar que el nacionalisme basc avanci i es consolidi a Navarra.

Projecte de Llei de llengües a l’Aragó

Finalment el PSOE d’Aragó, governant a la comunitat autònoma juntament amb el Partido Aragonés Regionalista (PAR), ha presentat el seu projecte de Llei de llengües a les Corts aragoneses. Aquí podeu descarregar-vos el text complet. Res d’oficialitat ni per al català ni per a l’aragonès: només l’espanyol seguirà sent llengua oficial a l’Aragó, si el projecte prospera. Tot i això, el soci del PSOE al govern d’Aragó, el PAR, ja l’ha rebutjat: no vol ni sentir a parlar que el català i l’aragonès siguin ni tan sols considerades com a “llengües pròpies” de l’Aragó, segons diu el seu portaveu a les Corts Aragoneses, Javier Allué, en aquesta entrevista.

Projecte de Llei de l’Aran

A diferència del que fan els imperialistes espanyols amb el català a l’Aragó, l’Estatut de Catalunya a l’article 6.5, reconeix l’occità com a llengua oficial a Catalunya. “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran –diu l’Estatut–, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística”. L’occità és, doncs, llengua oficial a la Vall d’Aran, l’unic territori europeu on se li reconeix l’oficialitat. El projecte de llei de règim especial de l’Aran, presentat el passat 13 de juny a la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya per acord unànime dels tres partits aranesos, en concreta alguns aspectes. Aquí podeu trobar un resum del projecte de Llei, no solament interessant pel que fa a la qüestió lingüística sinó també per com es concreten les aspiracions nacionals de l’Aran.

Read Full Post »

¿Quina és la llengua “habitual” d’un nen amazic a Catalunya?

Una recent sentència del Tribunal Suprem ratifica la imposició a la Generalitat de Catalunya del deure de preveure que, en els fulls de preinscripció escolar, hi hagi una casella on els pares indiquin quina és la llengua habitual dels nens i nenes. I això ha estat interpretat com una victòria per als qui van plantejar judicialment aquesta demanda.

 

Com que, en els seus deliris imperialistes, els demandants, encapçalats per Àlex Vidal-Quadras, deuen pensar que al món només hi ha un idioma –l’espanyol– i tota la resta són llengües de segona divisió, no han tingut en compte que al nostre país s’hi parlen, pel cap baix, unes 300 llengües forasteres a més a més de l’espanyol. Alguna d’elles, com el gallec, la van portar massivament les primeres immigracions del segle XX, fins tal punt que hi va arribar a haver professions, com la de tramviaire o afilador, on els gallecs eren àmpliament representats. Això, per no parlar d’una llengua, com l’occità de l’Aran, que ara és oficial en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya i que és la llengua habitual de molts aranesos que viuen fora de la Vall.

 

¿Quina serà la llengua que s’haurà d’inscriure com a “habitual” en el cas dels fills de famílies que tenen aquestes llengües com a familars, o les que parlen entre els seus membres en amazic, xinès, àrab, búlgar, tàmil, fula, wòlof, quètxua… i aixì fins a més de 300?

 

I encara una altra: ¿Quina llengua “habitual” hauran de posar els pares de la nostra néta Zaïra –el nostre fill Marc, català, i la nord-americana Nia–, que com tants d’altres pares del nostre país no tenen, els dos, la mateixa llengua d’origen? ¿Quina serà, quan la Zaïra sàpiga parlar, la seva llengua habitual si la mare i la família d’Amèrica li parlen habitualment en anglès –tot i que la Nia quan portava menys d’un any a Catalunya ja parlava un català força correcte, la seva llengua “habitual” amb la filleta és, naturalment, l’anglès, només faltaria!–, i el pare i la família d’aquí ho fem normalment en català?  Només cal pensar en la multitud de fills de pares i mares, castellanoparlant l’un i catalanoparlant l’altre, que viuen a Catalunya i es dirigeixen sovint als seus fills cadascú en la seva llengua amb tota naturalitat.

 

Vaja un problema que se’ls gira als del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya si volen complir la sentència del Suprem. Per cobrir totes les casuístiques que se’ls presentin, hauran de preveure uns fulls d’inscripció que més aviat semblaran una bíblia, de tantes pàgines com tindran. I si, d’això, es vol deduir que a cada alumne se li ha de donar l’ensenyament en la seva “llengua habitual”, com sembla que pretenen els qui van presentar la denúncia als jutjats, no hi haurà espai a les escoles del nostre país per encabir-hi tantes línies d’aprenentatge, ni persones prou preparades per fer-hi de mestres. 

 

A banda que, en moltes escoles, a les fitxes individuals de l’alumnat ja s’hi recull quina és la llengua familiar, per tal d’abordar millor la immersió lingüística i l’acolliment dels alumnes la llengua d’origen dels quals no és el català. Fins i tot la Generalitat de Catalunya té iniciada una col·lecció excepcional, destinada als docents, amb estudis comparatius entre les gramàtiques de diverses llengües i la catalana, per facilitar la feina educativa d’immersió lingüística.

És clar que els legisladors catalans ja es van cobrir de glòria quan van preveure, en la Llei de Política Lingüística, que els nens tenen “el dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà”. Com si en el nostre país no s’hi parlessin, des de fa molt de temps, d’altres llengües i tot quedés reduït a l’abominable dicotomia que ens imposa l’imperialisme espanyol.

 

Una versió d’aquest article, prescindint de les referències familiars, la va publicar el web Tribuna Catalana el 30 de desembre.

Read Full Post »

Occitània a Barcelona

Per si els catalans sota l’administració de la Generalitat de Catalunya haguéssim oblidat que compartim aquesta administració –i ho fem amb relativa dignitat, cal reconèixer-ho, i que no s’espatilli– amb els habitants d’un territori de la nació occitana, el Cercle d’Agermanament Catalano-Occità ens informa que demà comença a l’Ateneu Barcelonès de Barcelona el Curs 2008-2009 d’occità (nivell A2), amb dues conferències sobre literatura occitana a Catalunya. L’acte té especial interès perquè s’hi presentaran les edicions en occità que es publiquen en el territori administrat per la Generalitat de dalt, que en deia en Ramon Barnils, i a la Catalunya del Nord.

Pot ser també una bona ocasió perquè el representant de la Generalitat de dalt que hi participi expliqui el projecte de vegueries, que pretén incloure la Vall d’Aran en una futura vegueria del Pirineu, amb l’oposició unànime dels partits de l’Aran i de la seva institució pròpia, el Conselh Generau d’Aran, que reivindiquen que l’Aran “non sigue includit en cap de division territoriau que non sigue eth madeish”. Si prospera el projecte de la Generalitat de dalt, sense consultar-ho als occitans aranesos, pot resultar una forma com una altra d’espatllar allò que la mateixa Generalitat de dalt fins ara anava fent relativament bé. Tenint en compte que el conseller responsable de tirar endavant el projecte, Jordi Ausàs, és un independentista d’ERC –i pirinenc de la Seu d’Urgell, cal no oblidar-ho–, de ben segur que algú li ho preguntarà al seu company de partit, l‘eivissenc Bernat Joan, que té previst intervenir en l’acte de demà. Ja es veurà què hi diu.

 

Aquesta és la convocatòria de l’acte, com ens l’ha tramesa el número 41 del Butlletí infoMigjorn.

 

 ACTE DE PRESENTACIÓ DEL CURS 2008-2009 D’OCCITÀ (NIVELL A2) I CONFERÈNCIES SOBRE LITERATURA OCCITANA A CATALUNYA dimarts 18 de novembre de 2008     

Els actes tindran lloc el dia 18 de novembre a les 19 h a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda, 6, Barcelona) i seran presidits pel secretari de Política Lingüística, Bernat Joan. L’acte de presentació del curs d’occità es farà en primer lloc i el presidirà conjuntament amb el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, el president del CAOC, Enric Garriga Trullols.

Conferències: 
Joan Claudi Foret: La literatura occitana, qualitat i significació
Jaume Figueras: La literatura occitana a Catalunya

Intervencions:
Carme Renedo, subdirectora General de Biblioteques
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes
Bernat Joan, secretari de Politica Lingüistica       

Presentació de les edicions en occità:
Conselh Generau d’Aran
Pagès Editors, Lluís Pagès
Trabucaire, M. Àngels Falquès
Llibres de l’Índex, Josep M. Orteu
Galerada, Joan Maluquer
Institut d’Estudis Ilerdencs, M. Teresa Fontanet

També es presentarà un opuscle divulgatiu del fet occità i de la seva literatura

Font: CAOC – Cercle d’Agermanament Occitano Català
Hotel d’Entitats. Providència, 42
08024 BARCELONA
Telf. 93.284.36.34
Fax 93.213.76.48
www.caoc.cat

Read Full Post »

Guerra i autodeterminació a Geòrgia i Ossètia

No em considero expert en política internacional i sé que el que escriuré sobre l’actual conflicte armat que enfronta Geòrgia i la Federació Russa per l’estatus polític d’Ossètia del Sud, sota sobirania georgiana, pot ser objecte de moltes matisacions i contradiccions dels qui coneixen amb més detall el polvorí caucàsic. No obstant això, hi ha algunes intuïcions personals que vull anotar en aquest bloc:

 

1) La necessitat que els conflictes de sobiranies territorials es resolguin mitjançant referèndums d’autodeterminació i no per enfrontaments armats. Si els ciutadans i ciutadanes d’Ossètia del Sud, i d’Abkhàzia –també sota sobirania georgiana– volen independitzar-se o unir-se a un altre Estat ho han de poder decidir lliurement. Però això, que en aquest cas interessa a la Federació Russa i per aquesta raó hi ha intervingut militarment, també ha de ser vàlid per a Txetxènia, on les tropes russes han ofegat a sang i foc les ànsies independentistes sense respectar el govern elegit pels txexens.

 

2) L’error que suposa que la desfeta de vells imperis –com el sovètic, hereu del rus– no vagi acompanyada de la reformulació de fronteres estatals d’acord amb la voluntat dels ciutadans dels diversos territoris. Pel que sé, les fronteres georgianes dins la vella Unió Soviètica corresponien a consideracions polítiques del poder soviètic sobreposades a les nacionals georgianes i ossèties, i en aquest sentit eren artificials. Com ho són, per exemple, d’altres sorgides del desmembrament de l’antic imperi austrohongarès després de la primera guerra mundial o les mateixes fronteres poloneses, que –segons els interessos dels vencedors– han anat variant al final de cada guerra.

 

3) El fet, del qual hem d’aprendre tots els pobles, que sovint les nacions que accedeixen a la independència acostumen a oprimir d’altres pobles que són incorporats al nou Estat sense que els hagin consultat sobre la seva voluntat de tenir o no Estat propi, només com a resultat dels pactes postcolonials. És el cas, per exemple, dels amazigs a diversos estats àrabs independents del nord d’Àfrica, o el dels kurds al Pròxim Orient. Els catalans hem de ser conscients d’això, perquè –tot i ser un poble oprimit per d’altres nacions– tenim sota l’administració de la Generalitat un territori no català, com és la Vall d’Aran, de nació i llengua occitana. L’accés de Catalunya a la independència hauria de comportar també el reconeixement del dret d’autodeterminació als occitans de l’Aran.

 

4) Tot i ser objecte de possibles millores de formulació, cal recordar com l’article 4 del projecte d’Estatut de Núria, del 1931, que va ser el refrendat pels catalans del Principat de Catalunya i després va ser retallat per les Corts de la República Espanyola, preveia resoldre el problema d’aquells territoris els ciutadans dels quals volguessin canviar de dependència i agregar-se al territori depenent de la Generalitat de Catalunya, com és el cas de la Franja:

ARTICLE 4

Per a agregar altres territoris al de Catalunya caldrà:

a) Que ho demanin les tres quartes parts dels municipis del territori que es tracti d’agregar.

b) Que ho acordin els habitants d’aquell territori per plebiscit dintre els termes municipals respectius en forma d’eleccions generals.

c) Que ho aprovi el Parlament de Catalunya i el Parlament de la República.

 

Potser no és la millor formulació, però representa la voluntat del poble de Catalunya de resoldre els conflictes per la via democràtica, lluny del recurs a les armes, i el rebuig a tot imperialisme, com expressava també el preàmbul del mateix projecte d’Estatut:

 

Ni el nostre cor ni el nostre pensament estan embrollats per cap aspiració imperialista, ni estem sota l’amenaça de cap enemic secular. Prohibim, doncs, i condemnem, en la nostra Constitució, les guerres ofensives, i, com a fórmula la més eficaç per a la consagració d’aquest principi, declarem que cap ciutadà no podrà ésser compel·lit a prestar el servei militar part d’allà de les fronteres de la pàtria.

Read Full Post »