Absurd democràtic: Un Parlament en vies de dissolució insta a un Govern que encara està per constituir

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Read Full Post »

Prohibim el burca mentre deixem morir immigrants al Centre d’Internament de Zona Franca

Mentre els grans mitjans de referència –i les partits i institucions que n’acaben sent  font d’informació privilegiada– dediquen hores i hores a discutir sobre el burca i el nicab que porten algunes dones musulmanes que viuen entre nosaltres, i si cal, quan i on prohibir-los que el vesteixin, no veig que els mateixos mitjans, partits i institucions dediquin ni una mil·lèssima part d’aquest temps a allò que està passant al Centre d’internament d’estrangers (CIE) a la Zona Franca de Barcelona. Vegeu què n’explica la coordinadora en solidaritat amb aquests estrangers que hi són privats de drets i llibertat, en un llimb d’al·legalitat, sense garanties ni causa, com no sigui no tenir reconegut el dret a viure en aquest país que els hauríem de reconèixer pel simple fet de ser persones: uns drets la vulneració dels quals sembla que no preocupen gens ni mica, a diferència –segons els qui tant se n’exclamen–  dels de les dones que porten burca o nicab.

Nota per a la roda de premsa del grup de solidaritat amb els internos del Centre d’internament d’estrangers (CIE) en vaga de fam

Divendres 11 de juny de 2010

A les 12 del matí ha començat la roda de premsa que han convocat les persones que han fet seguiment de la vaga de fam. Primer, ha parlat Andrés García, una persona integrant d’aquest grup de solidaritat. Ha afirmat que “la vaga de fam va començar el passat comenzó el passat dilluns, dia 7, perquè una persona de ‘associació Drets i papers per a tots va rebre una trucada en què set interns la van informar que unes 150 persones estaven en vaga de fam”. Aquesta persona ha dit que, mitjançant el seu comunicat, recollien les reivindicacions dels interns i els seus familiars, ja que amb molts d’ells aquest grup manté contacte des del començament de la vaga. Han afirmat que tot el que diuen ho fan perquè els ho han expressat persones que estan o han estat en el CIE o els seus familiars.

En primer lloc han exigit “que acabin les agressions, amenaces i vexacions que estan sofrint els interns al CIE, les quals s’agreugen en el moment que les persones són deportades”. Com a exemple, han afirmat que un policia va dir a un intern que “o puges a l’avió avui o hi pujaràs demà amb tots els ossos del teu cos trencats. En tornar a les dependències policials, un policia li va donar una pallissa”. Aiximateix, ha afirmat que “tot i que ja s’ha interposat alguna denúncia por maltractaments, ens trobem que denunciar és molt complicat perquè la gent té por a denunciar, i perquè persones que han sofert maltractament són deportades amb molta urgència”. Però han anunciat que próximament s’espera poder interposar vàries querelles. També han denunciat que l’assistència mèdica és deficitària i irresponsable, i afirmen que hi ha persones amb malalties cròniques a les quals no se’ls facilita medicació.

També han exigit que s’investiguin fins al final les circumstàncies a l’entorn de la mort de Mohamed, fa tres setmanes, a l’interior del CIE. S’ha anunciat que un jutjat d’instrucció ha admès a tràmit la denúncia presentada per l’associació Drets i papers per a tots.

Pel que fa a la vaga de fam, han afirmat que entre 10 i 15 persones segueixen en vaga de fam. Han dit que “allò que en un principi va ser una vaga de fam d’unes 150 persones s’ha convertit en una protesta de menys persones perquè la policia que custodia el centre i el seu director han amenaçat amb deportacions si es continuava, perquè efectivament han deportat força persones, i perquè han atemorit els interns amb la presència aquesta setmana d’antiavalots amb les porres a la mà”. Han denunciado també que les condicions d’higiene són pèssimes, que viuen amuntegats, fins a sis interns per cel·la, i que no s’avisa els interns, familiars i advocats dels interns del dia i hora que seran

deportats.

En segon lloc, una persona ha llegit un comunicat d’una persona que ha estat al CIE en què afirmava: “La meva experiència al centre d’internament és trista; era en una presó on els guàrdies em cridaven sense cap respecte amb un sentiment de racisme; no tenim assistència mèdica; no els interessa la nostra persona com a ésser humà; la seva única finalitat és només expulsar-te; rebem amenaces de trucar els antiavalots perquè ens intervinguin suposadament per desordre i per denunciar el tracte que rebem”.

Posteriorment, ha intervingut Hector Silveria, subdirector de l’Observatori del sistema penal i els drets humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, que ha indicat que “des de l’Observatori es dóna suport a totes les reivindicacions que s’han anunciat en el comunicat” i que “l’estructura de les deportacions és una barbaritat, ja que no respecta els drets fonamentals de les persones”. També ha demanat que el Defensor del Pueblo visiti el CIE de Zona Franca, i ha anunciat que l’OSPDH se sumarà a la proposta de fer un informe sobre la situació al CIE de Zona Franca.

En quart lloc, ha intervingut Luciana Coconis, integrant de l’Institut de drets humans de Catalunya, que ha manifestat que “la protecció dels drets humans ha d’estar por sobre de qualsevol política migratòria” i ha exigit al govern que investigui tot allò que passa a l’interior dels centres d’internament d’estrangers.

En la darrera intervenció, Marco Aparicio, del Grup d’estrangeria de la Comissió de defensa

i dels drets de la persona del Col·legi d’advocats de Barcelona, a més de donar suport al comunicat presentat, ha dit que, des de la llei d’estrangeria de l’any 2000, s’ha viscut una constant destrucció de drets per a les persones migrants.

Finalment, s’ha anunciat que se seguirà amb molt de compte tot allò que passi a l’interior del CIE, s’ha exigit que es permeti entrar organitzacions socials dins del CIE, i s’han cridat a una manifestació el proper dia 12 a les 6 de la tarda a la Rambla del Raval en suport a la vaga i contra els CIE.

El setmanari “Directa” publicava aquesta informació, el 19 de maig passat, sobre les darreres morts d’immigrants al CIE de Zona Franca:

Setmanari Directa, 19 de maig de 2010, pàgina 8

BARCELONA

LA PRIMERA VÍCTIMA ERA EQUATORIANA I LA POLICIA ASSEGURA QUE “ES VA SUÏCIDAR AMB UNA SAMARRETA”

Segona mort sense testimonis a la presó per estrangers de la Zona Franca

Mohamed Abagui, un noi de 22 anys nascut a Tànger i domiciliat a Sabadell, va morir la matinada del 13 de maig al Centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. El 15 d’abril, va sortir de casa i ja no va tornar. Ningú no va avisar la seva família i, després de moltes hores de recerca als hospitals i a través dels telèfons d’emergència, la seva cosina Gemma el va localitzar en aquest centre de reclusió per persones sense la documentació en regla. Ara, la família es troba amb una manca absoluta d’informació per part de la delegació del govern i la Jefatura Superior de Policia espanyoles, uns organismes que els haurien d’haver procurat “l’atenció necessària” segons consta als protocols d’actuació contemplats en aquests casos.

No només això, sinó que, segons va informar Olga Hernández, presidenta de l’Associació Catalana de Professionals de l’Estrangeria (ACPE), “el consolat del Marroc és qui ha assumit les despeses del sepeli i el trasllat del cadàver fins a la seva ciutat natal”. Hernández va afegir que, segons figura a la jurisprudència del propi Tribunal Suprem espanyol, “la mort d’una persona dins d’un centre d’internament o de qualsevol altre recinte penitenciari ha de suposar una assumpció de responsabilitats per part de l’Estat” i que “s’hauria d’haver garantit que això no passés”.

El jutjat d’instrucció número 2 de Barcelona ha obert un expedient i una investigació pels fets, on ja hi figuren l’informe forense de l’aixecament del cadàver i l’autòpsia, tot i que les familiars amb qui residia no hi han pogut tenir accés perquè no estan personades formalment a la causa. Per aquesta raó i per exigir un aclariment més transparent del cas, l’ACPE i la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV) s’estan plantejant la possibilitat de presentar una denúncia. El president de la FAIV, Hugo Colacho, també es va mostrar indignat per tot el que havia succeït i va exigir el tancament dels centres d’internament d’estrangers, que va qualificar de “petits guantànamos distribuïts per tota Europa i de vergonya per la societat”.

En aquest sentit, la FAIV ha convocat una concentració, el 21 de maig a les 7 de la tarda a les portes de l’Ajuntament de Sabadell. També estan preparant, juntament amb altres entitats i federacions d’immigrants i entitats socials i veïnals catalanes, una marxa a peu des de Sabadell fins al CIE de la Zona Franca pel diumenge 6 de juny, coincidint amb la trobada de caps d’Estat de la Unió Europea, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà que tindrà lloc a Barcelona aquell mateix dia.

L’estranya mort de Jonathan Sizalima

El cas de Mohamed no ha estat el primer. Jonathan Sizalima, un noi equatorià de 20 anys, també va morir en  circumstàncies estranyes el 19 de juny de 2009. Es trobava amb la seva companya a la platja de la Barceloneta, es va aixecar per anar a demanar una cigarreta i ja no va tornar mai més. Agents de la policia espanyola el van retenir perquè no portava la documentació i el van conduir fins el CIE de la Zona Franca. La seva família no el va poder veure aquella mateixa nit perquè l’horari de visites ja havia acabat. L’endemà al matí, el seu pare va rebre una trucada del CIE: li van comunicar que el seu fill havia mort a la cel·la on es trobava tancat.

El director del CIE, Miguel Angel Prieto, també va assegurar que aquest noi s’havia suïcidat “penjant-se d’una samarreta des d’una reixa del sostre”. No els van permetre veure el seu cos fins sis dies després de la mort, quan el fèretre va arribar a Machala, municipi equatorià d’on era originari.  El seu pare, Sergio Augusto Sizalima, mai no s’ha cregut la versió oficial dels fets i pensa que “Jonathan més aviat va ser víctima d’una pallissa policial que es va intentar ocultar amb la versió del suïcidi”.

L’endemà de conèixer la mort del jove, SOS Racisme i l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB van convocar una roda de premsa, on van exigir transparència respecte als Drets Humans, la regulació dels protocols d’actuació i el tancament dels CIE, ja que consideren que “són recintes de privació de llibertat pel simple fet de cometre una falta administrativa”. El 16 de maig a la tarda, una vuitantena de persones convocades per l’assemblea  del col·lectiu TeKedasDondeKieras van participar en una concentració a les portes del recinte policial on va morir Mohamed. Han convocat una nova concentració davant l’edifici pel 6 de juny a les dos quarts de 5 de la tarda.

Trenquen els vidres de la seu del PSC

Paral·lelament a tots aquests fets, un grup de persones equipades amb martells va trencar els vidres de la seu del PSC de Sant Andreu de Palomar, situada al carrer Ramon Batlle. Ho van fer a mitja tarda del 17 de maig, mentre diversos càrrecs del partit es trobaven a l’interior del local. A través d’un comunicat publicat a Indymedia Barcelona, van reivindicar l’acció en “solidaritat amb les persones tancades als CIE” i per assenyalar el govern capitanejat pels socialistes com a “culpable de la mort de Mohamed”

A “Situación de los centros de internamiento para extranjeros en España”, informe tècnic de la Comisión española de ayuda al refugiado (CEAR), de desembre del 2009, hi podeu trobar una exposició molt detallada del que són, que s’hi fa i quins drets es vulneren sistemàticament en aquests centres.

Pel que fa a la qüestió, tan publicitada, de la prohibició de l’ús de la burca i el nicab a espais públics recomano la lectura, entre d’altres, d’aquests dos textos amb els quals em sento força identificat:

Editorial de Vicent Partal a “Vilaweb”: Burca i equilibri.

Articles de Pau Juvillà al seu bloc “De baix cap dalt”: Lleida torna a prohibir i El llumí i la gasolina.

(La foto és del web enfocant.net)

Read Full Post »

De consultes i percentatges. No era un 20, que era un 17,4

He de rectificar, i no m’agrada fer-ho en aquesta ocasió. Resulta que ara sabem que el percentatge de participació a les consultes del 25 d’abril va ser, per al conjunt dels més de dos-cents municipis on s’hi van fer, d’un 17,4%, i no d’un 20% que van dir portaveus de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència la nit de diumenge. Com tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels “meus”. I els “meus”, si més no aquests “meus”, eren tan mentiders com els altres. Heus aquí una vella veritat pròpia de la vella política.

Com els retreia tantes vegades als meus alumnes a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, vaig cometre el pecat de la mandra, el pitjor en què pot caure un periodista. I no vaig tenir prou esma de posar-me a fer el càlcul a què m’empenyia la meva desconfiança innata i apresa –tant a l’escola de periodisme com en tants any de professió– cap a les fonts d’informació (perdó, mestre Dovifat), sobretot si provenen del poder (i aquí ja sembla que algú té més poder que d’altres, en això de les consultes, quan pot manipular les dades fins arribar a fer reproduir com a bo, fins i tot pels enemics, un percentatge increïble). I, el que és més greu, vaig fer oïdes sordes a aquella veueta interior que em deia que no podia ser veritat que la mitjana fos del 20% si a la majoria de les grans ciutats on s’havia votat –i on, doncs, s’acumulava el percentatge més elevat de votants potencials– no s’hi havia arribat. Una veueta que hauria d’haver escoltat, essent jo mateix testimoni que a la ciutat on havia fet de voluntari, Lleida, aquella en què hi havia més veïnatge cridat a votar, només s’havia assolit el 8,2% de participació.

Hi haurà temps de parlar amb més perspectiva d’aquesta anècdota tan negativa per a la confiança que cal generar en la bona gent sobre la nova manera de fer política que haurien de significar les consultes. Intentaré fer-ho més endavant, perquè –com he insistit ja tantes vegades– aquesta és una llarga cursa que ha de fer encara un llarguíssim recorregut. Amb el 17,4% de participació, ningú no pot dir, si no és un cínic o no sap d’on venim, que el 25 d’abril ha estat un fracàs. Al contrari. Per això encara em sembla més curt de gambals aquell –o aquells– que va creure que embolicar la troca i colar uns puntets més de tant per cent de participació a uns periodistes babaus afavoriria el procés, quan no feia sinó contribuir a desprestigiar-lo.

I és que els percentatges encara poden baixar més en les properes consultes, per moltes raons que no crec que calgui explicar. Si no en som conscients, és que no sabem on ens hem posat. Això no vol dir que les coses no es puguin i s’hagin de fer millor encara per augmentar la participació. Esclar que cal fer-ho. Precisament perquè la lluita que va començar la bona gent d’Arenys de Munt, segurament sense ni adonar-se’n, l’hem de preveure molt llarga, no cal tenir pressa (però tampoc adormir-nos amb excuses interessades, com que ara vénen eleccions: que vinguin!). Però l’important ja ha passat: catalans i catalanes hem obert centenars de milers d’escletxes al mur que fins fa poc ens semblava inexpugnable. El que no ens podem permetre ara es tornar-les a tancar o renunciar a obrir-ne moltes d’altres més fins que fem un forat tan gran que hi puguem fugir tota la nació.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 d’abril del 2010)

Com tantes vegades, Vicent Partal ha dit, en el seu article editorial d’ahir a Vilaweb, molt millor el que jo vull dir. Aquí el teniu, sencer:

Allò que va del 20 al 17

Vicent Partal

Diumenge, a Girona, un xic em va aturar i, tot i sabent el meu nom, em va dir que no em podia deixar entrar al recinte de les votacions, si no m’identificava adequadament. El vaig felicitar, avergonyit, per la contundència a complir les regles. Era un de més.

Un de més, excel·lent i perfecte en la seua feina, enmig d’una llarga cadena. A Arenys de Munt recorde la irritació d’un conegut que, tot i ser del poble, no el deixaven votar de cap manera perquè no hi residia i, per tant, no podia acreditar-ho. A Regencós em va tocar de participar en un acte el dia del Madrid-Barça. Vaig mirar si hi havia cap manera de conciliar el futbol amb la política. Es va fer, però sense perdre en cap moment la solemnitat que l’acte reclamava i separant amb claredat l’una cosa de l’altra. A Vic és famosa l’anècdota d’uns periodistes que van demanar a la presidenta d’una mesa que tornara a obrir les portes del col·legi electoral per poder-ho filmar i es van trobar amb una resposta contundent: això és un col·legi electoral, no un circ.

Durant aquests mesos he vist de primera mà mostres constants de rigor i de seriositat en totes les situacions possibles i de tota mena de persones. La gent s’ha cregut que les consultes eren un procés en el qual calia comportar-se amb la màxima solemnitat i amb el màxim rigor. Com si fórem un estat. I ha actuat en conseqüència. Fent les coses ben fetes.

Per això és tan estrany l’episodi de diumenge. Si la xifra de participació era d’un 17% no hi ha cap excusa que puga explicar com és que la coordinadora no ha donat mai aquesta xifra i sempre ha parlat d’un 20% que, en realitat, és la mitjana de les tres tandes. Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. Més tenint en compte que Decidim.cat sí que les va fer públiques.

Del 20% al 17%, hi va la credibilitat del procés, ni més ni menys. Un 17% no és un mal resultat (de fet era el que dies abans Jordi Muñoz havia anunciat com a més probable i normal en aquest vídeo de VilaWeb TV). Allò que seria molt dolent fora que el rigor i la serietat que han demostrat milers de voluntaris no haguera estat correspost com caldria.

PD. Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre. Demanen disculpes als lectors.

(La foto, me l’han fet arribar la gent de Lleida decideix. S’hi veuen alguns d’ells –i jo mateix i altres voluntaris a les meses– i la publico en homenatge a tota la bona gent, desenes de milers de voluntaris i voluntàries, que són els qui fan possibles les consultes i que no es mereixen –com tampoc les persones que van votar– aquesta barrabassada de la Coordinadora)

Read Full Post »

Primer round: cinc d’Egunkaria, absolts

Una bona primera notícia sobre el cas Egunkaria: la Secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola, presidida pel jutge Javier Gómez Bermúdez, ha absolt avui Martxelo Otamendi, que va ser director del diari Egunkaria, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, i ara dirigeix Berria; Iñaki Uria, membre del Consell d’Administració de l’empresa editora del diari, i Txema Auzmendi, secretari del mateix Consell; Joan Mari Torrealdai, president del Consell, i Xabier Oleaga, redactor en cap del diari, dels càrrecs de què estaven acusats i pels quals l’acusació popular els demanava 14 anys de presó a cadascun (dos menys per a Xabier Oleaga): ser membres d’ETA i haver posat el diari al servei de l’organització armada basca.

El fiscal havia retirat les acusacions –que només mantenia l’acusació popular exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia– i la sentència ara pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem. Aquest només és el primer dels dos sumaris en què ha estat dividit el cas Egunkaria: l’anomenat “sumari polític”. Queda encara el “sumari econòmic”, que afecta tres dels acusats –i ara absolts– en el sumari “polític” (Juan Mari Torrealdai, Iñaki Uria i Txema Auzmendi) més uns altres cinc (Joxe Mari Sors, membre del Consell d’dministració, i els administratius Ainoha Albisu; Mikel Sorozabal, Begoña Zubelzu i Fernando Furudarena. Aquest sumari, que encara es manté al tribunal d’excepció espanyol, podria passar a un tribunal ordinari –de Donostia o Tolosa– si perd les connotacions polítiques, derivades del primer sumari, i les acusacions es limiten a suposats delictes econòmics.

En aquests moments d’alegria i celebració per l’absolució de cinc periodistes i directius del diari basc, no puc sinó recordar que a les garjoles del Regne d’Espanya hi ha periodistes, directius i treballadors d’un altre diari –Egin– tancat l’any 1998 per ordre del també jutge d’instrucció de l’Audiència nacional espanyola, Baltasar Garzón, i molts altres bascos i basques l’únic delicte dels quals ha estat defensar la independència del seu país.

(A la foto, que he baixat del diari “Deia”, els cinc d’Egunkaria absolts, davant l’Audiència Nacional espanyola: Txema Auzmendi, Xabier Oleaga, JoanMari Torrealdai, Iñaki Uria i Martxelo Otamendi).

El text complet de la sentència del sumari polític contra Egunkaria el podeu trobar aquí.

La Plataforma catalana de suport a Egunkaria ha tramès aquesta nota amb les frases més significatives de la sentència absolutòria:

GRÀCIES A TOTS PER SET ANYS ININTERROMPUTS DE SOLIDARITAT CONTRA LA LLEI DEL SILENCI.

12: 47 del 12 d’abril: arriba l’absolució…

Martxelo OTAMENDI, absolt

Iñaki URIA, absolt

JoanMari TORREALDAI, absolt

Txema AUZMENDI, absolt

Xabier OLEAGA, absolt

Egunkaria, ABSOLT

…i ara què?

EXTRACTES DE LA SENTÈNCIA

“No se ha acreditado que parte alguna del capital social u otros recursos fueran de procedencia ilícita. Tampoco consta envío o desvío de fondos o activos de clase alguna desde la sociedad editora o el diario a la banda terrorista E.T.A.”

“Sin que conste que haya defendido postulados de la banda terrorista E.T.A., recibido órdenes de ésta o que sus cuadros dirigentes, singularmente los procesados, fueran designados, estuvieran vinculados, colaboraran u obedecieran consignas de la citada banda.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico. (…)La suspensión provisional no tiene cobertura constitucional directa, pues en la Constitución solo se regula el secuestro como injerencia de los poderes públicos en la actividad de publicaciones y otros medios de información, medida que exige una resolución judicial motivada, protegiendo así los derechos relacionados con la libertad de expresión e información (art. 20.5 y 20.2 CE)y prohíbe todo tipo de censura previa.”

“Por lo tanto, el cierre provisional o cautelar de Euskaldunon Egunkaria, único diario que existía en euskera, no tenía habilitación constitucional directa y carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara”

“Esos informes (Guardia civil) fueron propuestos y admitidos con el carácter de prueba pericial de análisis de información o impropiamente llamada de inteligencia. Sin embargo, no tienen tal carácter.”

I per acabar—

“Déjense sin efecto cuantas medidas cautelares personales y reales se hubieren acordado en el procedimiento.”

El Grup de Periodistes Ramon Barnils, del qual sóc membre, ha fet públic aquest comunicat:

Celebrem l’absolució d’un judici que mai s’hauria hagut de celebrar

El Grup de Periodistes Ramon Barnils celebra l’absolució dels cinc directius del diari Egunkaria avui dilluns 12 d’abril.

Com sempre hem manifestat, el procés que va començar amb el tancament del diari el 2003 ha estat una injustícia. La clausura va ser un atac a la llibertat d’expressió i a l’euskera, més encara quan Egunkaria era l’únic rotatiu que existia en llengua basca.

Volem recordar que des del momentque la Justícia espanyola va ordenar tancar el diari, el nostre Grup i molts altres professionals hem denunciat que aquest és un judici que no s’hauria d’haver celebrat mai, perquè Egunkaria mai hauria d’haver estat clausurat ni els seus directius detinguts, torturats ni empresonats.

Celebrem la sentència d’avui, doncs, però no estem plenament contents, ja que el mal que es va fer amb el tancament no es podrà reparar.

Animem els directius d’Egunkaria que han estat absolts a continuar emprenent la tasca a favor de la vitalitat de la llengua basca i de l’exercici lliure del periodisme.

Grup de Periodistes Ramon Barnils
Països Catalans, dilluns 12 d’abril de 2010

Segons informa Vilaweb, ja han començat a alçar-se veus reclamant al Regne d’Espanya reparació pels danys –alguns d’ells irreversibles, com el produït pel tancament del diari– soferts pels processats, accionistes, lectors, treballadors, anunciants… i tota la societat basca per aquest procés engegat ara fa set anys pel jutge d’instrucción Juan del Olmo.

El bloc Juicio a Egunkaria libre! que publica Luistxo Fernández, que va treballar com a periodista a Egunkaria destaca aquests punts de la sentència:

El texto literal de la sentencia del primer juicio de Egunkaria lo he escondido un poco, porque ocupaba mucho en la portada del blog. Pero tras un repaso rapidito, me quedo con unos puntos a destacar, que podrían ser también otros… ya habrá tiempo de comentarlos en el futuro.

Cierre contrario a derecho

El cierre fue injustificado, excesivo y no se atenía a derecho:

El cierre provisional o temporal de Euskaldunon-Egunkaria no tenía habilitación constitucional directa y carecía de norma legal especial y expresa que la autorizara. El artículo 129 del Código Penal pudiera ser una cobertura incierta e insuficiente porque un periódico diario no admite ser considerado como una empresa cualquiera.

Inocencia, inocencia, inocencia

Los acusados son inocentes, y Euskaldunon Egunkaria también

Tampoco se ha acreditado ni directa ni indirectamente que el periódico Euskaldunon Egunkaria haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado, esto último, además, no sería delictivo. Por el contrario, incluso los miembros de la Guardia Civil que comparecieron como peritos reconocieron que no se había investigado si la línea del periódico era o no de apoyo a E.T.A., lo que hace incomprensible la imputación.

Y lo que es más, el mundo del euskera, que algunos colocan en el entorno, o en el entorno del entorno, es inocente.

La estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por E.T.A. conduce, en el proceso penal, a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación.

Acusación sin fundamento

La acusación estaba construída a base de presupuestos tramposos:

Primero se ha decidido cuál es la conclusión, de la que se predica, sin base, que es indiscutible, luego se buscan las señales, vestigios o indicios y, por último se rechaza cualquier sentido o explicación de estos que no apoye la conclusión.

Lo que los agentes de la Guardia Civil citados como peritos presentaron como peritaje, no fue tal cosa, y la sentencia rechaza de plano aquellas intervenciones

En el caso ahora examinado la adecuación a la realidad o no de las conclusiones obtenidas por los funcionarios de la Guardia Civil las ha extraído directamente el Tribunal tras analizar la documentación que obra en la causa, sin que para ello haya sido preciso el auxilio de técnico alguno, pues los referidos informes sólo contienen como conclusión meras inferencias o deducciones de sus autores tras analizar los meritados documentos y piezas de convicción, labor que compete en exclusiva al Tribunal.

Tortura verosimil

Las acusaciones de tortura son creíbles, y en el caso de Xabier Oleaga, es en base a esa declaración como la sentencia justifica una discrepancia de fechas que se dio entre su declaración y datos recabados posteriormente.

En la valoración de las declaraciones de los procesados tiene especial relevancia que las denuncias de estos sobre malos tratos y torturas sufridos durante la detención incomunicada –que fueron relatadas con detalle en la vista oral y antes ante el instructor y objeto de denuncia en los tribunales- son compatibles con lo expuesto en los informes médico-forenses emitidos tras ser reconocidos en el centro de detención.

Read Full Post »

L’estada d’Otamendi als Països Catalans esdevé una denúncia frontal contra la tortura

Antonio Franco –que era director d'”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d'”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Read Full Post »

Tercer informe de media.cat. Tractament informatiu del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a SEAT

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Read Full Post »