Unitat, democràcia i transversalitat

Durant el llarg procés de les consultes sobre la independència de la nació catalana que vam culminar, el 10 d’abril farà un any, a Barcelona, vaig confirmar –de fet, vaig reaprendre perquè h havia ben oblidat– un principi substancial de la democràcia: la unitat és el fonament del totalitarisme. I, per contra, la divergència, les diferències, la confrontació pacífica d’idees i propostes… és la base de la democràcia

L’argument més sobat que vam haver de replicar sovint a les consultes –vingués dels qui volen mantenir el poder a les seves mans o de la bona gent a qui demanàvem que exercisin el seu dret al vot i s’hi negaven– era que estàvem dividint el país. I nosaltres –jo mateix, moltes vegades– els responíem que era això precisament el que volíem: tota consulta democràtica –també les eleccions– divideix la gent, perquè aquesta és la base de la democràcia. I és el vot entre opcions diverses el millor mitjà que hem trobat fins ara els col·lectius humans per no estossinar-nos els uns als altres.

Unitat com a fonament del totalitarisme –profundament arrelat encara (allò de l'”España una, grande y libre”) en l’imaginari col·lectiu– atiada massa sovint per aquells connacionals nostres que volen que, per seguir decidint en nom dels altres , tot sembli que canvia perquè en realitat res no ho faci (esadir, aquells a qui interessa que, com deia el príncep de Salina, “cal que tot canviï si volem que tot quedi igual”, precisament en el context de les guerres per la unitat d’Itàlia).

Res més allunyat de la democràcia que la unitat per sobre de tot. Perquè el fonament de la democràcia és, precisament, la divisió: de poders, d’opcions polítiques, de confrontació d’idees i interessos, de controls diversos i sovint contraposats… i la resolució de les diferències mitjançant el vot i el respecte escrupolós dels drets de les minories per les majories i de les llibertats individuals i col·lectives (d’associació política, sindical, civica…).

Ve a tomb aquesta relexió arran de les reiterades proclamacions d’unitat a cegues que escolto massa sovint provinents de la bona gent que ha abraçat amb entusiasme la causa de l’Assemblea Nacional Catalana. Veient, de lluny i a llambregades, la transmissió de l’acte constituent del palau de Sant Jordi dissabte, vaig ensopegar gairebé per casualitat amb la lectura dels resultats del recompte de vots sobre els Estatuts que regiran l’Assemblea. Vaig quedar garratibat perquè sabia que el debat de les esmenes havia estat tens al si d’algunes assemblees territorials, i això no es corresponia gens ni mica amb l’aclaparadora unanimitat de la votació final. Si no és que, finalment, hagués regit el principi de la unitat a ultrança per sobre de la diversitat. Pocs congressos de partits polítics –que haurien de ser, per lògica política, més cohesionats que no una Assemblea de composició tan diversa– acaben amb votacions de resultats tan monolítics.

Alguns relats que m’arriben sobre com s’ha desenvolupat aquest procés de constitució de l’ANC, del que em vaig distanciar –ara ho veig, a temps, per no haver de reviure vells temps que creia superats, de la meva prehistòria política: allò que ja he explicat del marxisme-leninisme/maoisme–, no em resulten gens edificants al respecte.No hi insistiré, perquè ja es veurà com evoluciona tot plegat i sobretot, com deia en el meu anterior article, la qüestió del lideratge: demà passat acaba el termini per presentar candidatures que es votaran el 31 de març.

Deia en un recent article Salvador Cardús que el nom d’Assemblea Nacional Catalana no correspon, en la seva opinió, al que ha de ser aquesta organitzaciño política i que ho entenia com un tribut a la memòria de l’Assemblea de Catalunya de finals del franquisme i el primer postfranquisme. Potser sí. Ara bé, jo n’opino al contrari: que aquesta Assemblea Nacional Catalana s’assembla més aviat molt que poc a aquella Assemblea de Catalunya que tants esforços i il·lusiona va aplegar entre 1971 i 1977.

Vaig donar suport amb entusiasme, i la reivindico, a aquella experiència extraordinària de transversalitat i participació política que va ser l’Assemblea de Catalunya. Però he de reconéixer que –com està passant ara amb l’Assemblea nacional Catalana– també hi havia partits amb més dret de transversalitat que d’altres (i no em vingueu ara que a l’ANC no hi ha partits, que tots som grandets i nos ens mamem pas el dit). El paper del PSUC hi era llavors determinant i tothom sap, o hauria de saber, la capacitat de manipulació política que hi tenien persones clau, com aquella anguila que era el doctor Antoni Gutiérrez Díaz (“Guti”): l’escriptor Sergi Pàmies que, ni que fos per raons familiars pròpies, el devia conèixer una mica, incorpora a un dels seus contes de “La bicicleta estàtica” un personatge que li va que n’hi fet a mida. L’Assemblea de Catalunya va néixer –i això és un mèrit que els cal reconèixer– quan des del PSUC, fins i tot en contra de la direcció epanyola del PCE, s’hi van decidir a fer-la possible i hi van abocar tots els esforços polítics i militants. Però també és veritat que es va acabar quan, també des del PSUC, van decidir posar-hi punt i final perquè –deien– els objectius polítics estaven aconseguits.

No pas però –si més no– el tercer punt programàtic de la’Assemblea de Catalunya, que va quedar manifestament pendent d’acomplir. Aquell que reivindicava textualment “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Ni s’havien restablert els principis de l’Estatut del 1932 ni, com és obvi fins ara, no s’havia obert cap via per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per això, entre d’altres raons, som ara on som: reivindicant encara –i exercint-lo a les consultes ni que fos amb caràcter no vinculant– aquest dret a l’autodeterminació que es va perdre en el periple de la malanomenada transició democràtica. Massa semblant, tot plegat, per desgràcia, amb el procés que ara ha portat a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana com perquè no se’m refredin les esperances que hi podia tenir posades.

Mentrestant, hi hem perdut l’alenada d’aire fresc democràtic que van suposar les consultes sobre la independència de la nació catalana, nascudes de baix cap dalt, a partir de la iniciativa de la bona gent d’un petit poble del Maresme que va encomanar el seu entusiasme a la de més de 550 municipis que va impulsar el vot de 881.564 connacionals nostres en una acció de democràcia participativa inèdit en una nació sense Estat a la Unió Europea. I també la possibilitat de coordinar –amb paciència i constància– de forma eficaç i amb nous objectius, seguint el procés de baix cap dalt iniciat a Arenys, un moviment participatiu ben arrelat al territori. Algú –no sé qui, però n’intueixo els perquès– va decidir que això no era bo per a la bona gent catalana que no té capacitat per organitzar-se ni fer les coses per ella mateixa sense necessitat de tutelatges messiànics, i ens han abocat a una Assemblea de Catalunya bis.

Veurem què passa quan, a aquest mateix “algú” se li acudeixi que els objectius de l’ANC ja s’han acomplert, com quan es va decidir  dissoldre l’Assemblea de Catalunya, contra l’opinió, entre d’altres, de mestre Xiri i molts independents de l’Assemblea. I en què quedaran llavors aquelles crides entusiastes a la unitat sense fissures que estem escoltant ara de forma tan vehement i la cara que hi posaran els qui ara les engalten a tort i dret a compte de les essències pàtries.

(A la foto, que he baixat de PriotatxIndependència, dempeus i a l’esquerra en un acte de promoció del procés constituent de l’ANC, Pere Pugès i Dorca, personatge clau en aquest procés. El març de l’any passat encara firmava articles com aquest al web “L’Hora, el diari del Nou Cicle”, portaveu del sector obiolista del Partit dels Socialistes de Catalunya).

Read Full Post »

Artur Mas, entre la “querida” (PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana)

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i no pas malament per cert). Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front. La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar, mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta). La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara, arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no res). Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011, una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la independència que necessitem. No ens confonguéssim pas: la nostra és una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica però insurreccional. Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la regla ordenant incomplir les sentències. Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur (la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així, però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar per les llibertats individuals i col·lectives). Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha passat d’altres vegades en la història. Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat. AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »

Ferran de la Crosta, gràcies

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).

Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).

Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.

El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.

Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.

En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.

(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

El català no és oficial a l’Aragó. L’occità sí que ho és a Catalunya

Amb pocs dies de diferència, les Corts aragoneses han aprovat la llei de Llengües i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el projecte de llei sobre la llengua occitana a l’Aran. Mentre la primera, aprovada després de molts anys de promeses i un debat crispat, amb l’oposició del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), no reconeix l’oficialitat del català i l’aragonès, la segona, encara en fase de tramitació, sí que la reconeix i desenvolupa per a l’occità de la Vall d’Aran, en aplicació del que ja preveu el nou Estatut d’Autonomia.

Dues posicions significatives de cara al reconeixement de les llengües minoritzades al Regne d’Espanya. El PSOE aragonès –que alguns, i sobretot l’actual president de la comunitat autònoma, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias, no haurien d’oblidar que té, sobretot a la Franja, arrels històriques catalanes– va aconseguir fer aprovar el 16 de desembre passat, amb l’ajut de la Chunta Aragonesista (CHA), una nova llei de llengües que, atès el resultat del debat a les Corts aragoneses, podia haver estat molt més ambiciosa. El seu aliat de govern, el PAR, li va negar el pa i la sal, i va combatre la llei, en aliança amb el PP, amb tots els mitjans possibles, inclosa la propagació de mentides, fal·làcies lingüístiques i aberracions com la pretensió que fossin els parlants de cada poble els qui definissin quina és la llengua que parlen. En canvi, va aconseguir el suport de la CHA, tot i que aquesta formació aragonesista –com també IU– la trobava excessivament curta.

Si el PSOE aragonès hagués estat més ambiciós, la nova llei hauria pogut reconèixer l’oficialitat de les llengües catalana i aragonesa perquè tenia a les Corts la majoria necessària. La servitud de la seva aliança amb el PAR ha planat al llarg de tot el debat i, en definitiva, tampoc no l’ha alliberat de l’afebliment polític que ha suposat la campanya d’aquest partit contra la nova llei. Tant el PP com el PAR ja han dit que, si aconsegueixen canviar les majories a les Corts en les properes autonòmiques no dubtaran d’acabar amb les febles garanties que la nova llei preveu per a les dues llengües minoritzades. (Podeu trobar molta informació sobre el debat de la llei aragonesa de Llengües aquí. I un bon resum de la nova llei, aquí)

En canvi, cal reconèixer al PSC el valor –juntament amb els seus aliats del tripartit i, res no fa suposar el contrari, de CiU durant el tràmit parlamentari– de tirar endavant, amb el projecte de llei presentat el 22 de desembre, les previsions del nou Estatut d’Autonomia sobre l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran, tot i que el text estatutari encara és pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que, personalment, espero ben poca cosa d’aquest Estatut més que retallat per les Corts espanyoles, contra el qual vaig votar des d’una aspiració a la independència del nostre país, no vull deixar de subratllar la diferent perspectiva amb què els dos partits socialistes governants han abordat l’oficialitat d’unes llengües que no són majoritàries en el territori que administren. Sobretot perquè demostra que, malgrat la submissió comuna a la política del govern de la monarquia espanyola, encara hi ha diferències.

I aquestes diferències vénen condicionades, al meu parer, per la diferent cultura política que impregna les dues societats majoritàries en aquests territoris: a Catalunya, la diferència és un valor; a l’Aragó, una nosa. Compte, però, de no fer d’aquesta constatació un principi adquirit per sempre. Tant l’aplicació de la futura llei de l’aranès –que espero que passi millorada el tràmit parlamentari–, en àmbits com els mitjans de comunicació o el judicial, com la redacció definitiva de la que ha de regular la nova organització territorial a Catalunya haurien d’aprofundir al màxim aquesta cultura de respecte a la diferència.

I no sembla que el projecte que s’està preparant respecte a aquesta segona qüestió –responsabilitat, per cert, del republicà alturgellenc Jordi Ausàs– acompleixi les aspiracions dels aranesos. El mateix 22 de desembre, els grups polítics que configuren el Consell General de l’Aran han reiterat la seva oposició a la futura llei territorial si no reconeix a l’Aran el dret d’autogovern i l’autonomia, sense encotillar les institucions pròpies de la Vall en la futura vegueria dels Pirineus. Fins i tot el partit que governa l’Aran, Unitat Aranesa –aliat del PSC–, ha amenaçat de trencar aquesta aliança si els socialistes catalans mantenen el suport a una llei territorial en els termes proposats per la conselleria de Governació.

Com deia mestre Xirinacs, els pobles sotmesos hem de parar compte que, de la nostra banda, no en sotmetem d’altres quan aconseguim les nostres llibertats. El cas de l’Aran pot resultar un bon exercici al respecte.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 23 de desembre del 2009)

(La foto, de la manifestació en defensa de l’occità, el 24 d’octubre passat a Carcassona, l’he baixat de Vilaweb)

Read Full Post »

Qui manipula què

 

Finalment vaig poder assistir a l’homenatge a Xirinacs al Palau de la Música –gràcies a unes entrades comprades a darrera hora al vestíbul del mateix Palau, quan tothom ja havia entrat– i en vaig sortir commogut per l’emoció i la contundència de l’acte, rematat per la música exultant de l’Elèctrica Dharma. La millor de les intervencions per mi va ser la del representant de la Fundació Xirinacs, que va traçar un suggerent full de ruta de futur, des dels paràmetres de la noviolència activa. Suposo que n’haurem de parlar –això desitjo– més d’una vegada.

 

De tota manera, no és de l’acte de què vull parlar sinó del mullader que s’ha muntat des de la política benpensant –que encara defensa que tenim encaix en l’anomenada Espanya plural– pel quadre plàstic que va obrir la festa. En què es rememoren les manifestacions rupturistes convocades per l’Assemblea de Catalunya el febrer del 1976 i la foto de Manel Armengol que va donar la volta al món, on es veia com els grisos apallissaven un grup de noviolents actius, entre els quals hi era Xirinacs.

 

Vaig participar en aquelles manifestacions, i en moltes d’altres, essent militant del maoista Partit del Treball. No era, doncs, encara independentista. Però sí que tenia clar que, quan parlàvem d’Estatut (Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia), ens referíem a la recuperació provisional de l’Estatut republicà del 1932, abolit per Franco quan l’exèrcit feixista va entrar en territori català. I, a més a més, el tercer punt programàtic de l’Assemblea inseria aquesta reivindicació en un context molt més ambiciós, reclamant textualment:

 

3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’ Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’ autodeterminació.

Certament no era una reivindicació independentista, perquè era compartida per partits d’ideologies ben diverses, però obria la via a la possibilitat de la independència, tot reclamant el dret de la nació catalana a l’autodeterminació. Una possibilitat que, dos anys i mig després, la Constitució Espanyola del 1978 va rebutjar, tot consagrant la “unitat indissoluble de la Nació espanyola”. Avalada pels partits catalans que van ser majoritaris en les eleccions del juny del 1977, en què encara eren il·legals els partits republicans, com ERC, els independentistes o els que formaven allò que llavors es deia “extrema esquerra”, que hi vam haver d’anar en estranyes coalicions o sota denominacions que no eren les nostres. I que, val la pena recordar-ho, no eren eleccions constituents i es feien dintre de la legalitat procedent de la reforma del franquisme.

Qualsevol persona mínimament ben informada sap com Xirinacs va defensar llavors el dret a l’autodeterminació –i no sols l’amnistia–, i va combatre aquella Constitució monàrquica i reformista, tan allunyada dels objectius rupturistes de l’Assemblea de Catalunya pels quals ens manifestàvem l’any 1976.

Ara els hereus dels partits que van pactar la reforma del franquisme i la renúncia al dret a l’autodeterminació pretenen que aquelles manifestacions eren només per l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. I amaguen de quin Estatut es tractava i en quin marc –defensa de l’autodeterminació– es reclamava. I acusen Joel Joan de tergiversar la història per haver muntat, a partir de la fotografia de Manel Armengol i evocant el llegat de Xirinacs, un quadre plàstic on els actors criden veus en favor de la independència i hi surt una bandera estelada.

Caldria preguntar-se, veient tot plegat, qui manipula què. I, sobretot el perquè de tot aquest guirigai mediàtic que han organitzat els partidaris del règim vigent.

Sobre el mateix tema recomano, per si no l’heu llegit, la lectura d’aquest article del bloc d’Aleix a ca la Toca i els comentaris que l’acompanyen.

Read Full Post »

Homenatge a mestre Xiri

 

La meva falta de previsió m’impedirà ser a dins del Palau de la Música –si no trobo manera de colar-m’hi– dilluns vinent en l’homenatge a Mestre Xiri. Quan vaig voler comprar-ne l’entrada, ja eren totes venudes. De tota manera, faré per ser-hi, ni que sigui a la porta, com penso que passarà amb molts que, com jo, vam desconfiar amb massa lleugeresa de la capacitat de convocatòria del Xiri, fins i tot després de mort. Mestre Xiri ha esdevingut –ho era ja en vida– un símbol per als catalans i catalanes que volem que el nostre sigui un poble lliure. Més encara en aquests temps, que rebem de totes bandes afrentes de l’imperialisme espanyol més desvergonyit, i quan de la mà dels jutges i jutgesses del TC la Constitució espanyola –contra la qual Xirinacs tant va lluitar– és a punt de tornar a mostrar sense embuts allò per què va ser concebuda: emmordassar els pobles sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya i impedir el nostre alliberament. L’acte de dilluns al Palau de la Música –i als cinemes de diverses ciutats catalanes– ha d’esdevenir sens dubte un clam contra aquesta “gent tan ufana i tan superba” que només troba en la força de les armes –l’exèrcit, garant de la indissoluble unitat de la nació espanyola– la raó de ser de la seva dominació.

Read Full Post »

Un any sense Mestre Xiri. L’homenatge de Jaume Arnella

Just quan fa un any que Mestre Xiri es va deixar morir, i quan donava voltes a com sumar-me al col·lectiu de blocaires que se n’han fet ressò, ensopego amb una perla que desconeixia: un reportatge penjat a la xarxa enregistrat a Girona just després de trobar-se el cos d’en Xiri i amb la veu en off de Jaume Arnella cantant un romanço que li va dedicar quan la darrera vaga de fam del Mestre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l’any 2000. Serveixi aquest enllaç com a testimoni que no l’he oblidat.

 

Reportatge i romanço, els podeu trobar aquí.

 

Per cert, aprofitant l’avinentesa, una dada per als admiradors de Jaume Arnella, que no sé si és molt coneguda. Allà per les darreries dels anys 60 i començaments dels 70 del segle passat, Jaume Arnella –que anava per capellà, i em sembla que havia arribat a la categoria de diaca– era un fix de les misses de Mossèn Josep Bigordà a Sant Medir, on tocava la guitarra per encoratjar el poble fidel a la pregària. No sé si ja es dedicava a la recerca de les arrels musicals nostrades, però en aquells temps era un dels al·licients –el principal eren els sermons d’en Bigordà, entranyable capellà periodista conegut per les seves cròniques un pèl heterodoxes i conciliars (del Vaticà II) a “El Correo Catalán”– que atreia una colla de la colònia estudiantil lleidatana a Barcelona, crec que era cada diumenge a la tarda, que ens traslladàvem puntualment a la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta (districte de Sants), des del punt que fóssim de Barcelona o els seus entorns. Vull creure que ve d’aquells temps que coincidim amb Jaume Arnella en l’admiració –crítica, que no cega– per Mestre Xiri i els seus ensenyaments.

 

A la foto, el pacifista i antimilitarista català Pepe Beúnza amb el recordatori de Xirinacs al Fossar de les Moreres el dia del funeral multitudinari per Mestre Xiri, el 16 d’agost de l’any passat.

Read Full Post »

Primer aplec “Lluís Maria Xirinacs”

 

La Fundació Randa, Germanies i altres col·lectius vinculats a mestre Xiri convoquen per dimarts, Sant Joan i Diada Nacional dels Països Catalans, el Primer Aplec Popular “Lluís Maria Xirinacs” al Pla de Can Pegot (Ogassa, Ripollès), el lloc on es va deixar morir el 6 d’agost de l’any passat, just quan complia 75 anys de vida. Hi és prevista la inauguració, a les 12 del migdia, d’un monòlit de granit en la seva memòria, que ha esculpit qui va ser un seu amic fidel, Jaume Rodri, que va ser membre del sector independent de l’Assemblea de Catalunya com ell.

 

Una iniciativa que viuré a quilòmetres de distància, des del seu estimat País Basc, on vaig a enllestir les entrevistes per a un llibre i, alhora, assistir a unes jornades que a ell probablement li haurien agradat: les Converses sobre “La Noviolència, un camí per la transformació social i la pau”, a Donosti el 27 i 28 de juny. Juntament amb diverses entitats basques promotores de la pau al seu país, hi col·laboren les catalanes Justícia i Pau de Barcelona i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

Read Full Post »

El manifest, tres llibres i dues exposicions per Sant Jordi

 

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d’enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol “El català, llengua comuna”. Cada vegada estic més orgullós d’aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d’inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d’ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d’origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l’actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que “el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes”, “l’idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna”. Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d’on van partir, “les nostres llengües i cultures d’origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l’ha d’aprofitar”. “La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües”, i s’uneixen a la reivindicació comuna: “Volem viure en català!”, precisament perquè no volen ser discriminats.

 

Tres llibres, ara: 

“Dietari final”, de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d’ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s’atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al “Llibre d’amic e amat” de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s’identifica i alhora se’n distancia, embolcallat d’un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d’apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l’arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l’insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

 

“La indirecta. Una entrevista a l’esquerra”. Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari “Directa”. No l’he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s’hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L’ha coordinat un antic company del setmanari “El Triangle”, Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s’ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga… i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l’edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d’Egunkaria, a punt de ser jutjat per l’Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.

 

“Estraperlo y tranvía”. El darrer còmic d’Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d’una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s’arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l’època és el teló de fons d’un escenari d’on els imperatius de la censura l’havien literament esborrat. L’Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum “Silencios, la juventut”. Però, en aquell cas, parlava de l’actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l’heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir “Estraperlo y tranvía”, l’especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

 

Finalment, una obra mestra! Parlem de l’àlbum Estraperlo y Tranvía d’Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d’El món del còmic s’ha parlat de la importància que aquestes pàgines d’historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d’una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l’ascens d’una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d’una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l’europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística – potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d’una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l’època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l’humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d’agraïment que li fa a la galta l’Aurorita a l’Ulises li fa també El món del còmic a l’Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l’Alfons –que, entre d’altres coses, té l’honor d’haver estat el primer a intentar l’aventura d’una revista d’historietes en català, després de la mort del generalot: “Cul de sac”–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l’exposició “Per no deixar-se d’històries. Gust i passió d’Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història”. De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista “Butifarra!” i l’equip que la feia possible, encapçalat per l’Alfons. Jo encara no l’he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

 

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s’hi pot veure també fins al 29 d’abril una segona exposició –”Ramon Barnils, periodista de referència” que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l’Alfons, entre tants d’altres. Aprofiteu per veure-la, si no l’heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l’estiu.

 

Read Full Post »

El meu vell mestre Josep Benet, des de la discrepància

 

 

 

A l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona, on vaig estudiar entre els anys 1967 i 1969, bressol de periodistes democràtics i catalans, vaig tenir dos professors d’història contemporània de tendències ben oposades però, ara me n’adono, força complementàries. Un d’ells va ser Santiago Nadal, mort l’any 1974, periodista liberal i monàrquic juanista (era membre del Consell Privat de Don Juan, fill d’Alfons XIII i hereu dinàstic dels borbons no carlins) que s’aliniava en els rengles dels qui volien per al Regne d’Espanya un sistema homologable al de les monarquies democràtiques europees. Pel que recordo, centrava la seva manera d’explicar la història contemporània en els grans esdeveniments, els cicles històrics i les lluites de civilitzacions, geopolítiques i ideològiques. En certa manera, dient-ho de forma poc precisa i esquemàtica –perquè em caldria consultar uns apunts que no tinc– a la manera d’Arnold Toynbee. 

 

L’altre era Josep Benet, que ens acaba de deixar, que no venia del periodisme sinó de la investigació històrica, l’advocacia i la lluita política clandestina (a la foto, Josep Benet, entrevistat per Josep Maria Sòria, que va ser alumne seu a l’Escola de Periodisme). Pel que recordo, a les seves classes insistia més en els fets econòmics i socials, en les dades sociològiques i estadístiques, per explicar els esdeveniments històrics. Una mica en la línia de Pierre Vilar i l’escola dels “Annales”. Recordo encara, com un flash de memòria –imprecís com solen ser aquests flashos, almenys en el meu cas–, que, per explicar les turbulències de la nostra història política del XIX i el primer terç del XX, una de les documentacions que aportava era un seguit de dades de l’estudi estadístic que Ildefons Cerdà va fer l’any 1855 sobre la situació de la classe obrera barcelonina i els elevats índexs de mortalitat. Entre d’altres qüestions, Cerdà demostrava que –comptant la mortalitat dels menors de 6 anys– mentre l’esperança de vida era de 36,5 anys per als rics, es reduïa a 23,5 anys per als jornalers, i remarcava la influència que hi tenien les condicions de salubritat dels habitatges on vivien uns i d’altres.

 

He recordat vivament aquest mestratge en les hores que han envoltat la mort del meu vell mestre. I també el servei que van fer a les nostres generacions les clandestines Edicions Catalanes de París i, en concret, un seu llibre que hauria de ser de capçalera encara per als catalans d’avui: “Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco”, reeditat després a Barcelona, ja dins la legalitat, per editorial Blume l’any 1978. La seva lectura, o relectura, ens hauria de servir per fer-nos conscients dels atacs que va patir llavors la nostra llengua i, sobretot, d’aquells que encara persisteixen i els que, sota noves formes d’agressió més subtils que les franquistes, imperen ja entre nosaltres o ens amenacen amb la seva implantació.

 

Aquesta admiració pel vell mestre Josep Benet, reforçada pel seu paper  en la configuració i manteniment de l’Assemblea de Catalunya sota el franquisme, té, però, el seu vessant agredolç. Políticament m’he sentit sovint més proper del mestratge de Lluís Maria Xirinacs –tot i les diferències– que del de Josep Benet, sobretot a partir de la mort del generalot i la desfeta que per les llibertats nacionals dels Països Catalans van suposar la liquidació de l’Assemblea de Catalunya i, sobretot, l’aprovació de la Constitució Espanyola i els estatuts d’autonomia, en què Josep Benet va jugar un paper tan rellevant. Hi pensava dimarts a la nit, mentre veia a TV3 l’entrevista que li va fer Mònica Terribas, poc abans de morir, per al programa “Savis” que ha dirigit el meu fill Marc per a la productora Batabat i la televisió catalana. Benet, encara fa pocs mesos, hi reivindicava la seva participació en la redacció d’ambdós textos legals, tot i que hi expressava també la seva preocupació per la greu situació per què està passant el nostre país. Quan a mi em sembla que la causa de la situació a què hem arribat és precisament la cotilla amb què ens ofega la legalitat de la qual ell se sentia tan orgullós. Una greu situació que el mateix Benet va tornar a remarcar en el darrer dels seus actes polítics, en donar suport a la candidatura de Duran i Lleida a les darreres eleccions legislatives espanyoles Un suport que tampoc comparteixo, però que fins i tot puc entendre. Com un retorn de l’antic militant d’Unió Democràtica de Catalunya al partit dels seus orígens.

Read Full Post »