Joan Solà

JOAN SOLÀ «Hem viscut afeixugats per la preocupació normativa»

Humbert Roma

(entrevista publicada a EL TRIANGLE el 2 de setembre del 2002

“Deixem-nos de plorar i comparar el català amb altres llengües i ensenyem quines són les particularitats pròpies de la nostra”

“Avui la base de la llengua parlada està malalta i la superestructura castellana té una força enorme”

Al juliol, Editorial Empúries va publicar una obra molt esperada, la Gramàtica del català contemporani. Tres volums, 3.616 pàgines, incloent-ne 50 de bibliografia abreujada, per descriure el català estàndard actual. Per arribar-hi, durant més de cinc anys, Joan Solà ha dirigit el treball de seixanta lingüistes triats per la seva reconeguda solvència i professionalitat. N’està orgullós.

A la llibreria m’han dit que la primera edició de la Gramàtica del català contemporani s’ha esgotat. I no és pas un manual. ¿Com s’explica que s’hagi esgotat tan aviat?

Hi pot haver diversos factors. Un és que avui hi ha molts professionals de la llengua, en català. Gent especialment sensibilitzada o necessitada d’ajuts, plena de dubtes i angoixes. La majoria d’aquests professionals, no solament de l’ensenyança de la llengua sinó d’altres, com els periodistes, són molt joves i han estudiat fa poc a les universitats amb professors que també són joves. Com que estem tots tan plens de dubtes i angoixes, era una obra esperada. És un factor evident. Però n’hi ha més. Per exemple, el publicitari. Aquesta gramàtica ha estat molt ben rebuda i no pas perquè hi hagi hagut pressions especials de l’editorial perquè fos present als diaris. Hi ha periodistes que heu demanat  una entrevista sense cap gestió de l’editorial.

En els cinc anys de realització de l’obra, jo he fet moltes conferències sobre el que fèiem i hi ha hagut col·lectius de professionals que s’hi han interessat. Encara un altre factor indiscutible: corre de boca en boca que realment és una obra bona. L’han feta seixanta persones que són professionals. Els quatre que l’hem dirigida els hem demanat un gran esforç i nosaltres també l’hem fet per dirigir-la. El producte és indiscutiblement bo, molt bo. I en català no hi havia res de semblant. Ni de lluny. Una gramàtica amb  aquesta generositat de descripció no existia. I era una cosa esperada.

 

Al pròleg, vostès els directors diuen que l’obra descriu “la llengua culta actual”, que “en gran part correspon al que anomenem estàndard”. Però afegeixen que és difícil determinar aquest estàndard. ¿Amb quins criteris han treballat per fer-ho?

El concepte d’estàndard és fugisser i és molt difícil definir-lo. És més teòric que tangible. Ve a ser aquella llengua que entre tots els que la fem servir professionalment, a un nivell comunicatiu culte, estem bastant d’acord a reconèixer-la com a estàndard. Encara que no sàpigues ben bé què vol dir estàndard, la reconeixes i la diferencies de la col·loquial. Això, intuïtivament. A més a més, els codis que hi ha avui, encara que siguin parcials i d’autor, també l’han anat definint. Sempre, naturalment, partint de la gran obra que va fer Fabra, que va deixar la llengua molt ben orientada. Ell en deia llengua literària, però és el mateix. El que passa és que, un cop tens el concepte, a l’hora de treballar, t’adones que la llengua estàndard la pots estirar cap aquí i cap allà, i completar-la amb observacions que són producte de la investigació. La llengua estàndard és, doncs, l’objectiu però també el punt de partida.

 

També hi diuen que han aprofitat “al màxim els avenços que s’han produït en la teoria gramatical al llarg del darrer segle”. ¿Quins els han influït més?

Tots els que hem treballat a la Gramàtica som professors universitaris en actiu, gent que parla sabent de què va. Diem expressament, i ho complim, com han fet també els autors de les gramàtiques descriptives italiana i castellana, que no adoptem cap dels mètodes més pròpiament heurístics o d’intenció teòrica: estructuralisme, generativisme, cognitivisme o d’altres, com la gramàtica liminar, formulada per un dels autors que han participat a la nostra obra. Per exemple, no adoptem els procediments de Chomsky, però Chomsky hi surt moltes vegades. Treballem i investiguem la llengua, i totes les teories gramaticals serioses del segle XX han aportat moltes novetats i maneres d’interpretar els fets de llengua. Nosaltres les aprofitem. No solament utilitzem la bibliografia referida al català sinó tota la que ens cau a les mans; en molts casos bibliografia de lingüística general. Però, redactant, no hem de lluir aquests coneixements. Era una de les condicions. Molts col·laboradors de la Gramàtica no són professors de català sinó de lingüística general o de castellà. En alguns casos era inevitable que tendissin a dedicar més atenció de la que calia a fenòmens de lingüística general. Però, com que l’objectiu d’aquesta Gramàtica és descriure el funcionament de la llengua catalana estàndard, analitzant molts exemples concrets, sovint els autors han hagut de redactar més d’un cop el text per aconseguir-ho. Per això ha estat tan important la feina dels quatre directors: Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya i jo mateix. Hi havia encara d’altres condicions. Com ara utilitzar un llenguatge relativament uniforme. La terminologia ha estat controlada. I això fa que un lector mitjanament culte hi tingui més fàcil accés. La feina prèvia va ser molt important: durant un any abans de començar l’elaboració de la Gramàtica, que n’ha durat cinc, entre d’altres coses vam preparar diversos documents per als autors i un d’ells era sobre terminologia. Així aconseguim que el nivell descriptiu sigui bastant uniforme i que no hi hagi diferències massa grans, a part de les estilístiques, entre un capítol i un altre.

 

Tenim, doncs, una gramàtica descriptiva d’alt nivell i està en procés la gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalanas. Vostè n’és responsable de la sintaxi. ¿Quina diferència hi ha respecte a quan Fabra va preparar la seva gramàtica normativa?

És difícil de contestar. Pel que he vist, el que en català entenem per gramàtica normativa, ja des de l’època de Fabra, tenia per finalitat sobretot establir la idiosincràsia del català bàsicament enfront del castellà. El castellà formava una mena de sobrellengua; els escriptors d’abans del segle XX s’hi havien acostumat, i les estructures lèxiques, sintàctiques i morfològiques eren d’aquella llengua. A la gramàtica normativa, Fabra va haver de desenvolupar amb detall la morfologia del català i establir tots els paradigmes de la conjugació dels verbs. En canvi, en sintaxi es va limitar als fenòmens que considerava més urgents. Tenia un paper difícil en aquell moment. La seva obra que en diem normativa va consistir fonamentalment en una tria de qüestions sovint tractades amb brevetat. Llevat en el verb, que afortunadament va ser exhaustiu. Avui, jo diria que la societat catalana, els professionals de la llengua, estem pitjor que en els temps de Fabra. La superestructura castellana és ara molt més forta i influent que abans. Als últims anys s’han fet un munt de llibres d’estil i manualets de llengua, perquè tothom està angoixat davant de l’altra llengua, que té més força i mentalment ens ocupa més a tots. Escoltes la ràdio en català i els que hi parlen barregen paraules i estructures catalanes i castellanes sense ni adonar-se’n. Els professionals estem més angoixats encara perquè no ho podem contrarestar, i demanem gramàtiques normatives i diccionaris. Jo el que dic és que aquesta situació té molt poc a veure amb la gramàtica normativa. Ja la farem la gramàtica normativa, però la gent demà parlaran igual. El problema és de gran abast. És social. I polític, naturalment. Però sobretot social, perquè la superestructura castellana té ara una força enorme. En l’època de Fabra els professionals de la llengua eren quatre. Els diaris en català eren pocs i els qui escrivien en català també. A poc a poc, vam tenir la sort que els escriptors van reaccionar a favor del català, però és que la llengua viva era molt sòlida. Avui és la base de la llengua parlada la que està malalta. Moltíssima gent dels que parlen en català té alterada la fonètica, i també la sintaxi, el lèxic, la morfologia i la fraseologia.

 

En definitiva, per vostè, ¿quina és la principal aportació d’aquesta Gramàtica?

Que no hi ha ni una línia amb barretina, escrita des de l’emoció defensiva. Hem tractat la llengua des de la perspectiva del tècnic, de manera objectiva. Mai no veuràs que hi diguem que la gent parla malament o que bonica que és la nostra llengua. Hem viscut massa anys afeixugats amb la llosa de la preocupació normativa, els llibres d’estil, els barbarismes… Nosaltres hem fet una obra que no té res a veure amb això. A diferència de les gramàtiques que circulen, que només toquen aspectes selectius, aquí cada tema l’abordem a fons. És una gramàtica que, per exemple, als professors els permet donar als alumnes unes altres maneres de conèixer i d’estimar la llengua. El que no pot ser és torturar-los amb hores i hores de classe sobre el per i el per a davant d’infinitiu. Això és un error gravíssim. Deixem-nos de plorar i de comparar el català amb altres llengües, i ensenyem les particularitats de la nostra llengua. I així la gent s’adonarà que tenim una llengua que no és un apèndix d’una altra. Tant de bo la nostra Gramàtica serveixi per donar prestigi als ensenyants. 

 

«Hem de crear la sensació que som un poble i no n’abdiquem»

Deia vostè que ara és la base de la llengua parlada la que està alterada. ¿Val la pena refer el que s’ha fet malbé?

Se’m fa difícil contestar. És una pregunta crucial. A vegades he volgut imaginar-me, però no he arribat mai al final, perquè és complex, que socialment podíem salvar la llengua catalana de cara al futur. I que, com que la gran massa ara parla una llengua realment catastròfica, amb interferències contínues del castellà, podríem arribar a un pacte: a acceptar la llengua tal com és, retirant tota la maquinària correctiva. I, a partir d’aquí, intentar mantenir-la, que no continués contaminant-se. Jo crec que això és un ideal irrealitzable. Si una  llengua es degrada d’aquesta manera, perquè l’altra és més forta, no sabràs mai on l’has de parar. Aquest és el drama de les llengües petites que socialment, econòmicament i políticament tenen pressions enormes d’una altra llengua més forta. Llavors parlar o escriure en català esdevé reaccionar a partir d’una altra llengua. I això és fatal. Els qui ho han estudiat diuen, per exemple, que la publicitat en català sempre es fa a partir del castellà, traduint-lo. La intuïció no comença en català, no hi ha creació directa. Una llengua que tradueix contínuament està perduda. Només podria tornar a ser sana,  recuperar la pròpia espontaneïtat, si passessin trenta o quaranta anys d’una  certa normalitat lingüística, sense tanta interferència del castellà.

En un dels seus articles setmanals al diari Avui deia que ens cal imaginació per replantejar-nos el futur.

Són coses que a un de vegades se li ocorren. Però no em facis anar més enllà de les paraules, com si jo pogués executar aquest ideal. Que no ho puc fer. Precisament demano que entre tots generem idees. Com sempre, hi ha dues possibilitats: partir d’una normalitat política o de la realitat que tenim. Una llengua com la nostra, si no té una normalitat política, no té res a fer a llarg termini. I fins i tot a curt termini, perquè ara va tot molt de pressa. També podríem triar la segona possibilitat: partir de la realitat. Però ¿què vol dir? ¿Que tothom escrigui com vulgui? Sigui com vulgui, de vegades la feina diària et dóna sortides. Perquè la llengua, encara que al carrer estigui molt corrompuda, té molta força, i una tradició. Els escriptors encara la saben manipular molt bé, afortunadament. Però no sé fins on arribarem i si els escriptors poden estar tota la vida salvant la llengua.

 

¿I els poders polítics, l’escola, els mitjans de comunicació públics?

Ho veig tot junt: escola, universitat, mitjans de comunicació, carrer… Per exemple, no es pot tenir una Administració lingüísticament immaculada perquè necessitaríem un exèrcit de persones i, a més, pots xiular que si l’ase no vol beure… Al carrer es perd la llengua, la joventut parla en castellà, fins i tot a les universitats, perquè el català ha perdut prestigi o ara no és moda. Les llengües només se salven quan la massa les parla. I això també té relació amb la possibilitat de tenir un poder polític real, crear la sensació que som un poble i que no en volem abdicar perquè tenim consciència que no som un apèndix. Una estructura política i social que permeti garantir que el català sigui prou fort i que no reculi.