Ricard Salvat

El 30 de maig del 2005 el meu fill Marc va publicar aquesta entrevista a Ricard Salvat al setmanari “El Triangle”, molt significativa de què pensava i com ho deia el dramaturg ara desaparegut

 

Brecht i Piscator

Salvat va donar a conèixer Bertolt Brecht a Catalunya. Diu, però, que se sent més alumne de Piscator, que es va quedar lluitant a l’Alema­nya capitalista mentre Brecht pactava amb Ulbricht a la RDA.“Brecht era un home de teatre tan gran que ha sobreviscut al mur”, afegeix.

 

 

Referent inqüestionable del teatre català, no es mossega la llengua a l’hora de denunciar el que qualifica d’endogàmia professional i la marginació que ha patit al seu país després de la Transició. De l’obra ingent  de Ricard Salvat –dramaturg amant del risc i l’experimentació, investigador, catedràtic, mestre de la gent d’escena…– en quedaran moltes coses. Al capdavant, Ronda de mort a Sinera.

 

«Hem assistit a l’aniquilació d’una generació d’autors»

Ricard Salvat. Dramaturg

 

Marc Roma

Fa dos anys, es va fer a la Virreina l’exposició “Ricard Salvat i la seva època”. ¿És que ara no és la seva?

Va ser idea d’Albert de la Tor­re, un gran periodista, que en va ser el comissari. Suposo que hi havia una certa ironia. Vaig marcar una època i, d’altra banda, havia fet una sèrie de teatre documental: Adrià Gual…; Castelao… ; Salvat-Papasseit…, i Charlie Rivel i la seva època. Li va inspirar el títol. S’hi veia la feina de cinquanta anys, des del 1953.

 

¿Quin balanç en fa? 

Ara hi ha molts diners –per a alguns, no per a tots–, i el teatre aparentment ha pujat molt: producció, capacitat de distribució… Però no hi ha veritable evolució. Al Romea, l’any 1965 hi fèiem Les mosques de Sartre, amb 25 actors. Ara s’hi fa El beso de la mujer araña, amb dos. El teatre català no viatja. Viatgen companyies catalanes, fonamentalment visuals; no el teatre de text. Hem assistit a l’aniquilació d’una generació d’autors, per promocionar-ne sobretot dos.  

 

¿Quins?

De dramaturgs, el que es fa molt és el Belbel… El Benet molt menys… Però han quedat ells només. La generació anterior s’ha esbor­rat, i la seva no permeten massa que pugi… El T6, del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), demostra que només fan els autors que no creïn dificultats, de competitivitat i d’altres. És una endogàmia terrible: tres famílies o quatre es reparteixen la vida teatral de la ciutat. Ho va dir l’Àngel Alonso, en una reunió d’actors i directors: ell, que té un teatre, es queixava que, si volia fer teatre de text, pràcticament no podia perquè, de fet, Belbel i Domènec Reixach dominen el TNC; Calixto Bieito i el productor de “Focus”, Daniel Martínez, el Romea, i Àlex Rigola, el Lliure. Si no ets de la seva corda estètica, ja no treballes. Amb l’agreujant que, en aquest moment, penses a sant de què el TNC ha de fer teatre castellà quan a Madrid cap teatre nacional fa teatre català. Abans l’Adrià Gual, i d’altres, i després el Lliure, anàvem a Madrid a actuar en català: Ronda de mort a Sinera, Mort de dama, La pell de brau… al festival de Nancy, a París, a Venècia, i a Grècia amb un espectacle escrit per dones… El TNC, en català, només ha sortit a fer un Pirandello, que no sé per què hem d’ense­nyar als francesos com fer un Pirandello dirigit per un francès. Hem de sortir amb autors nostres a ensenyar la riquesa de la nostra dramatúrgia. 

 

¿És suficient la presència del català als nostres teatres?

El dia1 de maig, per escriure un article, em vaig entretenir a mirar la cartellera i estaven fent poquíssim teatre en català. El Romea està fent castellà, i també la sala gran del TNC; el Lliure feia una obra en versió original subtitulada en bilingüe… 

 

La programació de Fuente Ovejuna al TNC s’ha presentat com una normalització…

Catalunya no és naturalment bilingüe, sinó obligatòriament bilingüe, perquè no tenim Estat. Franco va substituir el català pel castellà, i la dita democràcia ha jugat la fal·làcia del bilingüisme. Si som bilingües, això que en diuen Espanya és quadrilingüe. Per tant, també tenen l’obligació de fer teatre en català, gallec i euskera a Madrid i a tot arreu.

 

¿Com va influir l’Escola d’Art Dra­màtic Adrià Gual (EADAG), a partir del 1960 en la renovació del teatre català?

De l’EADAG se’n parla poc o gens. L’Institut del Teatre no ha publicat cap llibre sobre l’Escola. Gràcies a Josep Montanyès, es va publicar fa dos anys una història dels escenògrafs de l’Adrià Gual. Que no hi hagi una història completa de l’EADAG fa que la gent oblidi que va ser una alternativa a l’Institut del Teatre, que era molt franquista i tradicional. Vam intentar un teatre amb preparació teòrica, treballar molt els actors i directors. Vam crear la companyia Adrià Gual, que va programar al Romea, amb temporades molt ambicioses, que no es fan ara.

 

¿Què en queda de la seva generació?

En actiu, i no vol dir que em permetin treballar molt, em sembla que només jo. Jordi Teixidor escriu però fa anys que no estrena. Nel·lo no dirigeix… i, si parlem d’autors, Muñoz Pujol tampoc no estrena… De més jove, però també dels seixanta, l’únic en actiu és Benet i Jornet, amb una predominància inquietant sobre la resta. La generació de la companyia Adrià Gual s’ha anat extingint. Montanyès va morir. 

 

El Lliure va sobreviure… 

Van ser el que havia de ser l’Adrià Gual. Amb la democràcia, van venir de Madrid a dir-me que era el moment que pogués treballar bé. I, al cap de sis mesos, els mateixos em deien que les coses ja no anaven per aquí. El Lliure va tenir la sort de ser una societat privada que va aconseguir sempre subvenció. I després els van regalar un teatre meravellós. Al final del pujolisme, ja es veia que no podia seguir. Hi va haver aquells problemes, amb el Montanyès –que, pobre, va morir– que va entendre que el Lliure s’havia de canviar. Gràcies a ell jo hi vaig dirigir Ronda de mort a Sinera. Va ser un dels grans èxits del Lliure, però després l’Àlex Rigola no n’ha volgut saber res més. El Lliure ara està amb un problema d’identitat. Que sigui el teatre d’en Rigola està molt bé, però que no sigui només el seu teatre i dels seus amics. I el TNC ha estat el feu de set persones: els assessors. Això ha enrarit  el teatre i el públic es retira, perquè sempre són els mateixos… La gent vol canvis.

 

¿On els pot trobar? 

El més interessant passa fora fins i tot de les sales alternatives. Teatrets petits, gent que treballa en condicions inhumanes però fa un teatre molt actiu. Les sales alternatives estan en procés d’arterioesclerosi. Ha tancat l’Artenbrut i, ara, està tancada per obres una de les més vives i obertes, la Muntaner. A la majoria de les alternatives, com que són més directors que programadors, fan els seus espectacles i els dels amics… Només queda Tantarantana…

 

Vostè ha treballat fora d’aquí… 

 Jordi Pujol havia decidit que jo no treballaria. Això em va portar a llocs tan insòlits com el Teatre Nacional de Budapest, que em va fer el gran honor de donar-me a dirigir el seu gran clàssic: La tragèdia de l’Home, d’Imre Madach. Es va parlar fins i tot de portar-ho aquí, però Domènec Reixach no va voler.

 

Els programadors privats…

De fet, no n’hi ha. L’únic és “Focus”… Programa els seus espectacles i els bolos del Nacional… 

 

¿I fora de Barcelona? 

Està passant alguna cosa important. Primer el “Temporada Alta”, de Girona. Després, i hi estic involucrat, l’“Entre Cultures” de Tortosa, que hem dedicat als pobles àrabs, i ha estat com obrir una finestra i entrar un aire nou, càlid, del desert, però amb moltes coses amables… I ara, Reus, amb una vitalitat extraordinària: Centre d’Arts Escèniques, que porta Ferran Madico; festivals Trapezi, de circ, i de mim; dos teatres fent una programació bastant adequada, encara que poc catalana.

 

¿Què li sembla l’èxit d’El mètode Grönholm?

Que hi hagi un teatre comercial d’una certa qualitat em sembla molt bé. El que passa és que, en no haver un teatre que parli dels grans problemes del moment, fenòmens com El mètode Grönholm el substitueixen. I això sí que em preocupa. L’absència d’un panorama normalitzat de programació fa que inquieti que només aquest sigui el teatre del gran públic. De vegades, et preguntes si el teatre que es fa pot interessar molt els joves… Temes abstractes, i autors que volen ser postmoderns i no acaben de parlar mai del que passa al món que ens envolta… Una postmodernitat o dos o tres encara l’aguantes… però molts anys…

 

¿No hi ha crisi de creació de teatre d’alt pensament?

No. En absolut. Els grans autors s’han anat fent grans o morint, i en comencen uns altres. Que aquí no arribin o no se’n vulguin assabentar és un altre problema. Escriu teatre l’Elfriede Jelinek, la darrera premi Nobel. N’he vist dos espectacles seus pel canal ARTE, i són dues meravelles. Gao Xingjian, també premi Nobel, és un autor de teatre molt interessant; Boto Strauss… I estan sorgint nous valors extraordinaris.

 

¿Confia que hi haurà canvis al TNC amb Sergi Belbel?

Ha estat molt unit a la darrera etapa del TNC. ¿Farà un canvi radical? És prou intel·ligent, però no sé si voldrà.

 

¿Què hauria de fer el TNC respecte dels autors catalans?

És increïble que s’hagi ignorat Brossa, Palau i Fabre, la Maria Aurèlia… Aquesta dinàmica només la pot trencar el Govern, que manté el mateix esquema del pujolista… Portem més d’any i mig de tripartit i el Lliure està igual, al TNC ja ens hem hipotecat fins al 2009…  Quan es posi en marxa el Consell de la Cultura i les Arts –que hauria de controlar els excessos–, els eixos ja estaran fixats per cinc anys, perquè hi ha hagut una cursa per nomenar directors abans. Veig, però, un canvi interessant en persones joves que han entrat en algunes institucions de la Conselleria. Veurem si podran fer alguna cosa.

 

Vostè va dirigir el Festival de Sitges. Enguany ja no es fa, i tampoc el SupermerCAT que organitzaven els de Teatre de Guerrilla.

És molt greu. D’una banda, el festival més antic d’Espanya. I, de l’altra, el que portava un dels grups més activistes i interessants, de gent jove. 

 

 

«¿Per què ara no pot ser un èxit 

 ‘Solitud’, si ho va ser el 1954?»

 

¿Què és l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral?

Aviat complirà tretze anys. No podem créixer el que la dinàmica natural ens porta perquè les subvencions no creixen com necessitaríem. Editem la revista Assaig de teatre i una col·lecció de teoria de teatre. Sembla que aviat podrem fer un conveni que ens doni tranquil·litat durant almenys tres anys. Tenim també un grup de teatre que té dues vessants: una, fonamentalment universitària, i una altra, com a companyia jove independent, que treballa a la Sala Muntaner… on podem. Demà [25 de maig] actuem amb una visió sobre el Quixot, amb un director xilè, a Vic… Ara estem pendents de la subvenció per fer un muntatge d’una obra de Xavier Dürringer i un Pedrolo que dirigiria Joan Maria Gual, a la Sala Beckett, en coproducció. També fem xerrades, seminaris i congressos o hi participem.

 

L’experiència a la Universitat…

Ja estic jubilat. Vam aconseguir que la Universitat de Barcelona, després de 22 anys de lluita, creés la càtedra d’Arts escèniques. Preteníem aconseguir un departament d’Arts de l’espectacle. Quan semblava que tot anava bé, els socialistes de l’època anterior a Aznar, per a l’ho­mologació europea de les llicenciatures, van decidir una cosa molt perillosa: convertir de la nit al dia els instituts i les escoles superiors de teatre en universitaris. Si va endavant, el nivell baixarà molt. La Universitat de Barcelona és enemiga del teatre. Ha jugat a favor de la música: fa òpera al pati de Lletres, mentre que el teatre rep una subvenció mínima; quan som els qui ens vam inventar fer teatre allí, i ara no tenim possibilitats de fer-ne un cicle com n’hi ha un de concerts. La Universitat Autònoma (UAB), de la seva banda, ja té un curs de doctorat, amb l’Institut del Teatre, però amb una contradicció molt grossa perquè no té càtedra de Teatre.I així un curs de doctorat no pot funcionar bé, però el fan.

 

¿L’Institut del Teatre funciona bé?

No. Mai no hi ha acabat de funcionar. Però, quan encara era humil i no pretenia ser universitari, era una escola amb molts diners i alguns professors que hi estaven molt lliurats. Ara, els professors molt lliurats, que n’hi ha, estan totalment desencantats, veuen que allò no té solució i no va enlloc. .

 

Vostè va dirigir, en els seus inicis, una adaptació de Solitud de Víctor Català. ¿Què en pensa de com se’n celebra el centenari?

Va ser la primera obra que vaig muntar professionalment, al Capsa, adaptada per l’Esteve Albert, i va ser un gran èxit. Si podia passar l’any 1954, ¿com és que ara no? Víctor Català és una dona importantíssima i Solitud, una de les grans novel·les del segle, no ja a nivell català sinó peninsular.  

 

Valori l’evolució del Grec…

El Fòrum va tenir coses molt importants; en vaig fer un estudi, i vaig ser molt crític amb Borja Sitjà [director del Grec]. A EL TRIANGLE ja vau denunciar unes coses que un any després CiU també denuncia. Ja és una anècdota. Al senyor Sitjà no l’interessen el teatre ni la música catalans. Està molt en relació amb grans proveïdors, ha portat gent important, però no s’hi veu una construcció de pensament. Enguany, el Grec almenys em sembla sensat perquè no té tantes manies de grandesa. 

“Si som bilingües, això que en diuen Espanya és quadrilingüe. I haurien de fer teatre en català, gallec i euskera a Madrid i arreu”

 

«El més interessant passa en teatrets petits, fora fins i tot de la majoria de les sales alternatives»