Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘aigua’

 

D’un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l’aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l’actual temporada, i els problemes que pot portar dins d’uns mesos per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s’esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l’aigua no sap ploure, però tard o d’hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s’ha de fer d’aquesta manera.

 

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a “Grupo Mundo”: ell a “Mundo Diario” i jo a “TeleExpres”, dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d’avui. Llavors ja era el que els més a l’esquerra que ell en dèiem un “psuquero”. Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al “Partit”, volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d’uns minuts.

 

Per mi la batussa aquesta de l’aigua té una de les seves raons en l’actitud amb què l’ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics… Servint en safata a l’oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

 

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l’aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista “La Terra” de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l’Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que em va fer reflexionar: “No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d’aigua de l’Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l’Aragó”, em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

 

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l’aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d’alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D’on treuran l’aigua els impulsors d’aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n’han sentit crides en contra. ¿És que l’extracció continuada d’aigua de l’Ebre per garantir-la per als negocis a l’Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

 

El debat sobre l’aigua és d’una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l’espècie. Parlar d’una nova cultura de l’aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

 

Quan, arran dels esdeveniments d’aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s’han fet malbé milers d’hectòmetres cúbics d’aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s’ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se’ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d’aigua per als conreus, o se’ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n’escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l’aigua?

 

Si el soroll d’aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d’on treiem l’aigua, sinó què en fem d’ella i com l’administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d’avui sinó els que vindran–, les baralles d’ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l’interès de la gent d’aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d’opinió i un altre en els resultats electorals.

Read Full Post »