Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘guerra’

portada132

Una de les degradacions a què ha portat l’anomenada “lluita contra el terrorisme” (global o islàmic, adjectius d’aplicació variable segons les circumstàncies) ha estat la figura del periodista “inserit” en les tropes contendents. En molts casos, ha esdevingut una de les poques maneres d’accedir a un lloc de conflicte bèl·lic amb una certa seguretat personal de l’informador, que comporta a canvi sotmetre’s en tot i per tot a la visió que vol imposar del conflicte aquell dels contendents amb qui el periodista s’ha “inserit”. I, en conseqüència, és clar, a la censura de la feina informativa per part dels alts comandaments, que no s’hi han d’escarrassar gaire perquè el fet d’anar “inserit” ja condiciona del tot el treball del professional.

 

No és pas una novetat en temps de conflicte bèl·lic –on es demana dels informadors lleialtats inquebrantables cap a una o altra de les parts, en nom de la pàtria, la bandera, els interessos nacionals o altres causes més o menys nobles–, però l’Administració Bush la va fer més descarada. En certa manera la va oficialitzar, en la darrera guerra a l’Iraq. Les seves tropes, d’altra banda, van ser prou contundents a l’hora d’aplicar-ne les conseqüències: nombrosos periodistes, fotògrafs i càmeres de tv, entre ells José Couso, van caure abatuts pels trets de l’exèrcit d’ocupació, no havent-se “inserit” en les tropes “del Bé”. (Vegeu al respecte, entre molts d’altres documents publicats, què hi deien els participants en unes jornades que es van fer a Lleida l’abril del 2008 en la Declaració que van aprovar sobre “el repecte del Dret Internacional en els conflictes armats i el cas Couso”).

 

A una escala més menuda i pròxima, Bush fill té aquests dies uns deixebles ben aplicats a casa nostra. En destaca el conseller de’Interior, Joan Saura, conseller dels mossos, per qui tot hauria estat molt més fàcil si els periodistes que van cobrir la informació de la càrrega policial del 18 de març al centre de Barcelona haguessin anat ben “inserits” dins les files de les forces “del Bé”. Com que no hi anaven, llenya. 

 

I, per acabar-ho d’adobar, ara ens surt Joan Saura amb la seva darrera atzagaiada: demanar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya que, per desprestigiar-se més encara del que ja n’està, faci de controlador de la feina dels professionals dels mitjans audiovisuals i els digui com han de fer -la. I, el que és pitjor, Saura ho ha dit comptant amb el suport dels seus col·legues del govern tripartit, amb la respectable excepció de la consellera Tura (que sap prou bé què s’hi cou, als mossos). No fos cas que els teleespectadors de “totes les televisions que es veuen a Catalunya”, en paraules del conseller, se suposa que incapacitats per pensar per ells mateixos, haguessin estat intoxicats per un ús presumptament abusiu de les imatges de les garrotades. Avís a navegants, doncs. Sobretot, perquè aquest és l’objectiu: que una pròxima vegada els periodistes, prèviament advertits pel conseller amb l’ajuda del CAC, ofereixin amb preferència suposades imatges de presumptes provocacions causants de les bastonades dels qui tenen reconegut el monopoli legal de la violència. I amaguin, és clar, tant com puguin, aquestes darreres.

 

Així el conseller, incapaç de fer quadrar els mossos quan tocava (és a dir, quan se li van revoltar perquè, complint una de les recomanacions de les organitzacions de defensa dels drets humans, els va posar càmeres de vídeo a les comissaries per reduir les possibilitats de maltractes als detinguts, i alguns mossos van haver de respondre davant dels tribunals per haver vulnerat els drets de persones que custodiaven, maltractant-les), s’empara ara en la senyera que porten a l’uniforme –alguns d’ells massa sovint indignament– per afalagar-los quan no toca. I redirigeix els trets cap als periodistes, que no tenim més feina que explicar què passa i reclamar la defensa del dret de la gent a saber-ho, i el dels informadors d’explicar-ho. I el nostre deure professional de ser crítics, sobretot amb el poder, i de defensar la inviolabilitat de tots els drets, de tothom, especialment els dels més febles.

 

Poc avançarem en l’aprofundiment de les llibertats –eufemisme que em sembla que vaig aprendre dels discursos del PSUC i Iniciativa– si no comencem per defensar, primer i sense embuts, els drets de les persones, entre ells el dret a la discrepància i a la denúncia dels abusos del poder. Garantia que haurien de coincidir a defensar tant el conseller –escollit pels vots dels ciutadans per governar d’una forma democràtica, i no autoritària ni prepotent– com els periodistes, a qui els ciutadans ens han encomanat precisament aquesta responsabilitat en l’àmbit dels mitjans de comunicació de masses.

 

La periodista italiana Giuliana Sgrena (“Il Manifesto”) feia aquestes reflexions, en una entrevista, després de ser alliberada d’un grup iraquià que la va segrestar, sobre les conseqüències que ha tingut, aquesta pràctica de la “inserció” de periodistes en l’exèrcit invasor, en la forma de treballar dels informadors.

 

El comitè professional de TV3 i el Col·legi de Periodistes han fet públiques sengles protestes contra les pretensions de Joan Saura. Segons una informació del diari Avui, el conseller desconeix les funcions del CAC, l’organisme al qual vol recórrer. L’origen d’aquest nou embolic en què s’ha posat el conseller dels mossos és en aquesta entrevista (segona part) que li va publicar El Períódico.

 

(La il·lustració d’aquest apunt correspon a la portada del número 132 del setmanari la “Directa”, que ha dedicat informacions i anàlisis molt interessants i valentes sobre els fets del 18 de març)

Anuncis

Read Full Post »