Aquest Sant Jordi, el diari lleidatà Segre ha obsequiat els seus lectors amb un cd contenint la tipografia ILERDA, creada per Enric Crous-Vidal en el seu exili francès l’any 1945 –inspirada en la silueta de la Seu Vella de Lleida, segons els entesos–, juntament amb un vídeo sobre el personatge i els elements gràfics –d’entre aquells que va crear– que el grup mediàtic ha incorporat a les seves produccions. Acompanyat d’una biografia que n’ha escrit Esther Solé i Martí per a Edicions de la Clamor: “Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987”. Una agradable sorpresa per als qui desconeixem més del que seria raonable el nostre passat immediat.
Enric Crous-Vidal –l’any passat, l’editorial Mediterrània en va publicar les Memòries– va néixer a Lleida fa cent anys i va participar en l’eclosió de les avantguardes del primer terç del segle XX, juntament amb els també artistes lleidatans Leandre Cristòfol –el més present a Lleida durant la meva adolescència, perquè no va haver d’exiliar-se, i cap als anys 60 ja tornava a ser reconegut a la ciutat, on exposava amb certa regularitat i era professor a l’escola de Cercle de Belles Arts: el meu germà Llorenç l’hi va tenir de professor–, Antoni G. Lamolla i José Viola. La història personal d’aquest “pintor gràfic i pictogràfic”, com ell mateix preferia ser definit –en lloc de “grafista”–, segons explica Daniel Giralt-Miracle al pròleg del llibre d’Esther Solè, és apassionant i anàloga a la de tants altres catalans republicans que van haver de fugir després de la victòria i l’ocupació dels militarots feixistes.
Impulsor de la revista “Art” i el primer Cineclub de Lleida, als inicis dels anys 30 del segle passat, durant els primers mesos de la guerra espanyola va participar en la salvaguarda del patrimoni com a delegat del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat, per incorporar-se després al front. Participant de la resistència francesa contra el nazisme, com a falsificador de documents, després de la segona guerra mundial es va quedar a França on va esdevenir un creador de renom internacional. D’ell en diu el mateix Daniel Giralt-Miracle al pròleg esmentat:
…artista integral, que treballà en els camps de la publicitat, el cartellisme i el disseny d’alfabets, però també en el de la creació de revistes, en la salvaguarda del nostre patrimoni i sobretot en la teorització del que arreu del món avui es coneix com una “graphie latine”, molt més vibrant, sensible i musical que les rígides propostes constructivistes que venien del món germànic.
Malgrat que les seves teories, formulades als tractats Doctrine et action, Richesse de la graphie latine, Grace et harmonie du graphisme latin et autres remarques, etc., van viure uns moments d’eufòria i també van patir un decandiment, són indiscutiblement la base de la renaixença que en l’era digital viu la tipografia en el nostre país (…). Per això, entenc que cal reivindcar que el punt de partida d’aquest moviment que defensa la importància i el valor intrínsec de la tipografia és ell, que a més és el creador d’alfabets català de major projecció internacional.
L”estiu i la tardor de lany 2000 l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i el Museu Jaume Morera de Lleida li van dedicar l’exposició “Enric Crous-Vidal: de la publicitat a la tipografia”.
Mentre escric aquest article, sento com a música de fons un cd que acabo de rebre del Lligallo de Fablans de l’Aragonés: “Á Ixena 2. Cantando en aragonés”. Una altra joia trobada en aquest cas gràcies a internet, i una bona ocasió –vora la diada de Sant Jordi– per compartir les nostres llengües veïnes, ambdues minoritzades a l’Aragó, a les quals els genocides culturals i lingüístics espanyolistes que governen la comunitat autònoma aragonesa –presidida per aquest paradigna de l’auotoodi que és el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias–, segueixen negant fins i tot el dret a ser nomenades com a tals al seu Estatut d’autonomia. Mentre ajornen, un dia sí i l’altre també, el compliment del deure –establert pel mateix Estatut– d’aprovar una llei de llengües que ajudi al seu desenvolupament i digna supervivència.
dietarihumbert 