Sobre el País Basc

taula rodona sobre el País Basc al Fòrum Social Català 26 de gener del 2008

ADVERTIMENTS INICIALS.

1) Sóc membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, que ha expressat el seu suport als processats i condemnats perl 18/98. Però parlo a títol individual.

2) Trobo a faltar la presència de l’esquerrta abertzale o de gent propera a ella. Tot i que ja sé que aquest no és l’objectiu de l’acte i que no ha vingut ningú en nom de cap partit.

Vull començar remarcant dues notícies d’actualitat al País Basc, entre motes altres:

-s’accelera el procés d’il·legalització d’ANB i PCTB

-Atutxa, Gorka Knörr i Contxi Bilbao, condemnats pel TS.

La primera planarà al llarg de tota la meva intervenció: Llei de Partits, il$legalització de Batasuna

La segona ens porta a una imatge significativa que pot passar ben aviat: el lehendakari Ibarretxe, Patxi López i Arnaldo Otegi a la banqueta dels acusats per una mateixa causa: dialogar sobre la pau.

La doctrina del cas Botín no serveix per als polítics bascos. No són el mateix els presumptes delictes econòmics que els presumptes delictes polítics.

Ibarretxe, Patxi López i Arnaldo Otegi: representen les tres potes de la resolució política del conflicte basc. N’hi ha d’altres (EA, EB, Aralar, Nafarroa Bai, PSN, UPN, PSF, UMP, Abertzaleen Batasuna, UDF, PCF…). Però la negociació del darrer procés de pau va passar per aquests tres interlocutors principals.

No em sé imaginar una resolució del conflicte –almenys pel que fa al País Basc del Sud. que no passi per un acord entre aquests partits. Pel que fa al PP, si hi hagués acord de pau, a la curta o a la llarga no li quedaria més remei que deixar de posar-hi obstacles.

Al darrer procés de pau s’hi arriba després de llargues negociacions PSE.-Batasuna, iniciades l’any 2000, amb coneixement del llavors ministre de l’Interior Mayor Oreja, quan encara ETA matava. Negociacions entre dirigents de Batasuna i del Partit Socialista d’Euskadi, i sobretot entre Otegi i el president del PSE Jesús Egiguren.

A diferència de l’anterior procés, el del pacte de Lizarra, el PNB no hi té un paper central.

Tampoc no hi ha participació expressa de sectors socials –com els sindicats abertzales, organitzacions pacifistes com Elkarri i Bakea Orain o de l’església com Herria 200 Eliza– en el procés.

En canvi, hi ha un seguit de plataformes favorables a la pau, de les quals la més significativa és Ahotsak, on hi ha dones de tots els partits excepte el PP: Fòrum de Debat Nacional, Artistes per la Pau, Gent Gran per la Pau, Universitaris… Un suport però insuficient i sense cap incidència en el procés negociador. I un intent d’acord entre sindicats abertzales i no abertzales, que fracassa. Procés negociador per dalt.

Hi ha més intermediació internacional.

Sobretot, una nova metodologia de negociació: les dues meses. Proposta d’Anoeta, que no és un invent de l’esquerra abertzale. Propostes semblants s’havien anat fent en els debats d’Elkarri. I, sobretot, reproduïa gairebé fil per randa una proposta d’Egiguren en l’epíleg del seu llibre “Los últimos españoles sin patria (y sin libertad). Eguiguren deia que, en absència de violència, pot arribar fins a “una consulta que pot afectar el mateix vincle amb l’Estat”.

Hi hauria d’haver hagut dues meses: una per parlar de la sortida política al conflicte , integrada per tots els partits bascos que hi vulguessin ser, i una altra, entre ETA i el Govern espanyol per parlar de la desmilitarització del conflicte, presos, etc.

Per què va fracassar tot plegat?

La il·legalització d’una de les parts: feia impossible la mesa de partits bascos, amb una d’ells il·legalitzat.

No es van aturar els processos judicials, ni tan sols el 18/98 i es van endurir les penes als joves de Segi, Haika Jarrai.

L’única concessió en la qüestió dels presos va ser el canvi de la situació penitenciària de De Juana Chaos.

Els dirigents de Batasuna no van tenir res per oferir a ETA i a l’entorn abertzale: Gerry Adams…

Els compromisos previs, tant del Govern espanyol com d’ETA, es van mostrar com a molt febles.

Hi va haver un excés de publicitat: el vot a les Corts espanyoles i al Parlament europeu es va mostrar com a molt negatiu perquè va donar més publicitat a les posicions obstruccionistes del PP.

Batasuna va fer pública la seva proposta d’autonomia a quatre molt tard, quan ja pràcticament estava trencada la negociació.

Igualment, va formular molt tard la seva acceptació de canvi de nom i estatuts, que el Govern espanyol no va acceptar (Abertzalen Sozialisten Batasuna, el març del 2007)..

El PNB es va aliniar al costat del PSE i no de l’esquerra abertzale. El PSN ni hi va participar.

Ni el PSE ni el PSOE van fer pedagogia del diàleg per resoldre el conflicte polític. En alguns moments, semblava que es tractava de veure qui havia fet menys per resoldre’l, si el PP –en l’anterior treva– o el PSOE en aquesta.

No hi va haver mobilització social suficient en favor del procés.

El suport internacional va ser molt feble (a diferència d’Irlanda, on van intervenir els Estats Units, i Sud-Àfrica)

El suport a les altres nacions sotmeses a l’Estat espanyol va ser també molt feble i poc estructurat.

L’exemple del procés de l’Estatut català va resultar nefast: ni l’àmplia majoria aconseguida al Parlament de Catalunya per a un Estatut d’autonomia ambiciós va ser respectada tot i les promeses de Zapatero.

Al llarg de tot el procés, fins a la ruptura, i fins i tot ara, qui el dirigeix sembla ser el PP i no el PSOE, que va a remolc del que diu el PP. I també que el PSOE governa segons els resultats dels sondejos d’opinió i amb objectius purament electorals. Jo vaig saludar que Zapatero s’hagués adonat del potencial electoral que té aconseguir la pau, però em vaig equivocar: pensava que sabria mirar a més llarg termini i no amb càlculs electorals tan curts de mires.

El futur:

Pendents de les eleccions de març. El PSOE incrementa el procés repressiu i crea cada vegada més obstacles a una sortida dialogada: més il·legalitzacions, sentència del 18/98. Els jutges van fins i tot més enllà que el fiscal de l’Estat (jiudici a Ibarretxe, Patxi López i Otegi, Mesa Nacional de Batasuna, Udalbiltza, Egunkaria…). Tornen les evidències de tortures.

Navarra, entregada en mans d’UPN pel PSOE.

PSOE i PP parlen ja de tancar el model territorial.

Ibarretxe planteja la consulta d’octubre i troba la negativa per resposta per part del govern espanyol. Una consulta que podria incloure, d’una banda, l’exigència que ETA deixi d’actuar, i de l’altra encomanar als partits bascos que negoiïn el futur polític. ¿Com s’ho farà per aprovar-ho al Parlament basc? Necessita l’aliança de l’esquerra abertzale; ¿il·legalitzada i al grup mixt?

Si ha de convocar noves eleccions a Euskadi, ¿l’esquerra abertzale hi podrà participar?

¿Què farà ETA? ¿No actua perquè no pot o perquè no vol?

L’esquerra abertzale té necessitat de tornar a pactar amb el PNB, o almenys amb el seu sector més sobiranista, però ho té molt difícil després del fracàs de Lizarra i d’haver preferit el PSE en el passat procés.

Però la pau és necessària. Cal reprendre les iniciatives de suport social a un procés de pau que porti a una solució dialogada i a l’abandonament de les lògiques de guerra i de derrota de l’adversari.

Des del meu punt de vista, ETA i l’esquerra abertzale tenen clar que la lògica de la guerra no els porta enlloc. Però no poden firmar qualsevol cosa i en qualsevol condició.

Crec que cal insistir en la necessitat que ETA declari una treva realment indefinida i en doni mostres fefaents_ la mediació internacional pot ser fonamental per això. Però el Govern espanyol ha de fer gestos creïbles que no vol la derrota de l’enemic sinó el diàleg.

Els processos en altres nacions europees –Escòcia i Flandes–, sense violència, poden ajudar a normalitzar l’exercici del dret de decidir.

També l’increment del sobiranisme a Catalunya, fins i tot abans que s’apliqui l’actual Estatut.

Cal reforçar la solidaritat entre les nacions sotmeses pel Regne d’Espanya i, sobretot, articular, d’una banda, els moviments per la sobirania i, de l’altra, les organitzacions a favor del procés de pau.