Humbert Roma. Periodista català. Nascut a Lleida (Segrià) el desembre del 1944.
Estic orgullós del meu nom de pila, que vaig heretar del meu pare. El meu padrí patern –a qui no vaig conèixer– l’hi va posar fent homenatge a una personalitat política i humana molt estimada pel republicanisme lleidatà, que va ser alcalde de Lleida i diputat: el metge i esperitista Humbert Torres. Un secret, per cert, ben amagat per la meva família a la nostra generació fins ben entrat el postfranquisme. Per això, suposo, entre d’altres raons més enraonades, no puc ser altra cosa que republicà.
Estudiant de l’Escola de Periodisme del CICF, o de l’Església, a Barcelona, vaig fer les pràctiques al “Diario de Lérida” (estius del 1967 i 68). Redactor de “TeleExprés” (1969-80) i “Diario de Barcelona (1981), director de la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet (1972-76) i redactor de la revista “Maresme” de Mataró (1971). Vaig dirigir Ràdio Ponent al Pla d’Urgell (1982) i la revista “La Terra” d’Unió de Pagesos en dues etapes: (1983-87 i 1989-2001). He col·laborat al setmanari “Canigó”.
Com a tècnic de Cultura a l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes, vaig dirigir Ràdio Ribes i la revista municipal “Montgròs” (1987-89). President de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) del 1993 al 1999, i professor associat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (1990-2000).
Redactor en cap del setmanari “El Triangle” del 2001 al 2005. Sóc membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Col·laborador del diari digital “Tribuna Catalana”.
El meu correu electrònic és humbertr@svt.cat
Gràcies, Humbert, pel comentari. En el llibre no parlo de Huertas Claveria ni d’altres personatges. Per exemple, d’algunes persones que van influir molt positivament en mi i que em van ajudar a desempellagar-me de determinats tòpics. Però el llibre ja era prou gruixut…
Agustí Pons
Hola, Humbert: Només dir-te que m´ha agradat molt l´article sobre el Xiri, que gairebé suscriuriria al 100%. També sempre m´ha caigut millor el Xiri que els “xirinaquistes” i m´hi he sentit més aprop en els últims anys que fa vint o trenta…Curiosament, fa poc vaig llegir-me els seus diaris de presó i trobo que són un document força impressionant i valuòs sobre l´enganyifa que ells anomenen transició. La lectura dels diaris m´ha fet reflexionar sobre aquells anys i m´ha fet pensar sobre tot el que no sabiem i encara costa de saber. Entre altres coses, no era gens conscient de la importància del paper de la capellanada “de base” -i del pacifisme- en l´esquerra antifranquista, coses que en els llibres del Xiri queden absolutament clares. Tampoc no recordava l´´ ambient super-sectari d´aquells anys tan foscos.
Des de que vaig llegir “La traició dels líders” he estat donant voltes sempre a la tesi xirinaquiana, i no m´acaba de convèncer el to hiper-moral que li dòna a un fenòmen que, al meu parer, demana una anàlisi més “científic”…Resumint, crec que la cooptació per part del poder franquista de les élites de l´oposició i el caràcter “reformista” de la “transició” (quantes cometes¡¡) tenen molt a veure amb la perspectiva equivocada -i exagerada- que tenim tots plegats del que abans en dèiem “correlació de forces”.
I paro d´apallisar. De fet, només volia agraïr-te l´article i donar-te una abraçada
En fí, podriem estar-hi hores i hores Tampoc del paper molt més que testimonial del pacifisme de ´immens que eeousites4 ot i venir d´experiències com
Acabo de entrar en tu blog y leer tu curriculum. Beti aurrera.
[…] em va posar el seu nom, com tenia per costum, darrera de l’Humbert, heretat del meu pare, nom republicà a Lleida, que no sé com se’ls va passar…–, i que després va arribar a tenir càrrecs […]
[…] Autor […]
“El Triangle”, un pamflet en català al servei del PSOE, fent-se els ultraesquerrans per a dissimular i atacar hipòcritament els qui destorben a Madrid.
Només demagogs de mala intenció poden treballar-hi.
QUina porqueria!!
Jo hi vaig treballar i n’estic orgullós. I no em considero un demagog, com tampoc no en són, i els conec bé, la majoria dels meus companys d’aquella redacció. T’aconsello que els llegeixis bé i, amb criteri crític, sempre necessari arreu, destriïs amb justícia. La teva, esclar.
[…] Autor […]