Mentre els grans mitjans de referència –i les partits i institucions que n’acaben sent font d’informació privilegiada– dediquen hores i hores a discutir sobre el burca i el nicab que porten algunes dones musulmanes que viuen entre nosaltres, i si cal, quan i on prohibir-los que el vesteixin, no veig que els mateixos mitjans, partits i institucions dediquin ni una mil·lèssima part d’aquest temps a allò que està passant al Centre d’internament d’estrangers (CIE) a la Zona Franca de Barcelona. Vegeu què n’explica la coordinadora en solidaritat amb aquests estrangers que hi són privats de drets i llibertat, en un llimb d’al·legalitat, sense garanties ni causa, com no sigui no tenir reconegut el dret a viure en aquest país que els hauríem de reconèixer pel simple fet de ser persones: uns drets la vulneració dels quals sembla que no preocupen gens ni mica, a diferència –segons els qui tant se n’exclamen– dels de les dones que porten burca o nicab.
Nota per a la roda de premsa del grup de solidaritat amb els internos del Centre d’internament d’estrangers (CIE) en vaga de fam
Divendres 11 de juny de 2010
A les 12 del matí ha començat la roda de premsa que han convocat les persones que han fet seguiment de la vaga de fam. Primer, ha parlat Andrés García, una persona integrant d’aquest grup de solidaritat. Ha afirmat que “la vaga de fam va començar el passat comenzó el passat dilluns, dia 7, perquè una persona de ‘associació Drets i papers per a tots va rebre una trucada en què set interns la van informar que unes 150 persones estaven en vaga de fam”. Aquesta persona ha dit que, mitjançant el seu comunicat, recollien les reivindicacions dels interns i els seus familiars, ja que amb molts d’ells aquest grup manté contacte des del començament de la vaga. Han afirmat que tot el que diuen ho fan perquè els ho han expressat persones que estan o han estat en el CIE o els seus familiars.
En primer lloc han exigit “que acabin les agressions, amenaces i vexacions que estan sofrint els interns al CIE, les quals s’agreugen en el moment que les persones són deportades”. Com a exemple, han afirmat que un policia va dir a un intern que “o puges a l’avió avui o hi pujaràs demà amb tots els ossos del teu cos trencats. En tornar a les dependències policials, un policia li va donar una pallissa”. Aiximateix, ha afirmat que “tot i que ja s’ha interposat alguna denúncia por maltractaments, ens trobem que denunciar és molt complicat perquè la gent té por a denunciar, i perquè persones que han sofert maltractament són deportades amb molta urgència”. Però han anunciat que próximament s’espera poder interposar vàries querelles. També han denunciat que l’assistència mèdica és deficitària i irresponsable, i afirmen que hi ha persones amb malalties cròniques a les quals no se’ls facilita medicació.
També han exigit que s’investiguin fins al final les circumstàncies a l’entorn de la mort de Mohamed, fa tres setmanes, a l’interior del CIE. S’ha anunciat que un jutjat d’instrucció ha admès a tràmit la denúncia presentada per l’associació Drets i papers per a tots.
Pel que fa a la vaga de fam, han afirmat que entre 10 i 15 persones segueixen en vaga de fam. Han dit que “allò que en un principi va ser una vaga de fam d’unes 150 persones s’ha convertit en una protesta de menys persones perquè la policia que custodia el centre i el seu director han amenaçat amb deportacions si es continuava, perquè efectivament han deportat força persones, i perquè han atemorit els interns amb la presència aquesta setmana d’antiavalots amb les porres a la mà”. Han denunciado també que les condicions d’higiene són pèssimes, que viuen amuntegats, fins a sis interns per cel·la, i que no s’avisa els interns, familiars i advocats dels interns del dia i hora que seran
deportats.
En segon lloc, una persona ha llegit un comunicat d’una persona que ha estat al CIE en què afirmava: “La meva experiència al centre d’internament és trista; era en una presó on els guàrdies em cridaven sense cap respecte amb un sentiment de racisme; no tenim assistència mèdica; no els interessa la nostra persona com a ésser humà; la seva única finalitat és només expulsar-te; rebem amenaces de trucar els antiavalots perquè ens intervinguin suposadament per desordre i per denunciar el tracte que rebem”.
Posteriorment, ha intervingut Hector Silveria, subdirector de l’Observatori del sistema penal i els drets humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, que ha indicat que “des de l’Observatori es dóna suport a totes les reivindicacions que s’han anunciat en el comunicat” i que “l’estructura de les deportacions és una barbaritat, ja que no respecta els drets fonamentals de les persones”. També ha demanat que el Defensor del Pueblo visiti el CIE de Zona Franca, i ha anunciat que l’OSPDH se sumarà a la proposta de fer un informe sobre la situació al CIE de Zona Franca.
En quart lloc, ha intervingut Luciana Coconis, integrant de l’Institut de drets humans de Catalunya, que ha manifestat que “la protecció dels drets humans ha d’estar por sobre de qualsevol política migratòria” i ha exigit al govern que investigui tot allò que passa a l’interior dels centres d’internament d’estrangers.
En la darrera intervenció, Marco Aparicio, del Grup d’estrangeria de la Comissió de defensa
i dels drets de la persona del Col·legi d’advocats de Barcelona, a més de donar suport al comunicat presentat, ha dit que, des de la llei d’estrangeria de l’any 2000, s’ha viscut una constant destrucció de drets per a les persones migrants.
Finalment, s’ha anunciat que se seguirà amb molt de compte tot allò que passi a l’interior del CIE, s’ha exigit que es permeti entrar organitzacions socials dins del CIE, i s’han cridat a una manifestació el proper dia 12 a les 6 de la tarda a la Rambla del Raval en suport a la vaga i contra els CIE.
El setmanari “Directa” publicava aquesta informació, el 19 de maig passat, sobre les darreres morts d’immigrants al CIE de Zona Franca:
Setmanari Directa, 19 de maig de 2010, pàgina 8
BARCELONA
LA PRIMERA VÍCTIMA ERA EQUATORIANA I LA POLICIA ASSEGURA QUE “ES VA SUÏCIDAR AMB UNA SAMARRETA”
Segona mort sense testimonis a la presó per estrangers de la Zona Franca
Mohamed Abagui, un noi de 22 anys nascut a Tànger i domiciliat a Sabadell, va morir la matinada del 13 de maig al Centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. El 15 d’abril, va sortir de casa i ja no va tornar. Ningú no va avisar la seva família i, després de moltes hores de recerca als hospitals i a través dels telèfons d’emergència, la seva cosina Gemma el va localitzar en aquest centre de reclusió per persones sense la documentació en regla. Ara, la família es troba amb una manca absoluta d’informació per part de la delegació del govern i la Jefatura Superior de Policia espanyoles, uns organismes que els haurien d’haver procurat “l’atenció necessària” segons consta als protocols d’actuació contemplats en aquests casos.
No només això, sinó que, segons va informar Olga Hernández, presidenta de l’Associació Catalana de Professionals de l’Estrangeria (ACPE), “el consolat del Marroc és qui ha assumit les despeses del sepeli i el trasllat del cadàver fins a la seva ciutat natal”. Hernández va afegir que, segons figura a la jurisprudència del propi Tribunal Suprem espanyol, “la mort d’una persona dins d’un centre d’internament o de qualsevol altre recinte penitenciari ha de suposar una assumpció de responsabilitats per part de l’Estat” i que “s’hauria d’haver garantit que això no passés”.
El jutjat d’instrucció número 2 de Barcelona ha obert un expedient i una investigació pels fets, on ja hi figuren l’informe forense de l’aixecament del cadàver i l’autòpsia, tot i que les familiars amb qui residia no hi han pogut tenir accés perquè no estan personades formalment a la causa. Per aquesta raó i per exigir un aclariment més transparent del cas, l’ACPE i la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV) s’estan plantejant la possibilitat de presentar una denúncia. El president de la FAIV, Hugo Colacho, també es va mostrar indignat per tot el que havia succeït i va exigir el tancament dels centres d’internament d’estrangers, que va qualificar de “petits guantànamos distribuïts per tota Europa i de vergonya per la societat”.
En aquest sentit, la FAIV ha convocat una concentració, el 21 de maig a les 7 de la tarda a les portes de l’Ajuntament de Sabadell. També estan preparant, juntament amb altres entitats i federacions d’immigrants i entitats socials i veïnals catalanes, una marxa a peu des de Sabadell fins al CIE de la Zona Franca pel diumenge 6 de juny, coincidint amb la trobada de caps d’Estat de la Unió Europea, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà que tindrà lloc a Barcelona aquell mateix dia.
L’estranya mort de Jonathan Sizalima
El cas de Mohamed no ha estat el primer. Jonathan Sizalima, un noi equatorià de 20 anys, també va morir en circumstàncies estranyes el 19 de juny de 2009. Es trobava amb la seva companya a la platja de la Barceloneta, es va aixecar per anar a demanar una cigarreta i ja no va tornar mai més. Agents de la policia espanyola el van retenir perquè no portava la documentació i el van conduir fins el CIE de la Zona Franca. La seva família no el va poder veure aquella mateixa nit perquè l’horari de visites ja havia acabat. L’endemà al matí, el seu pare va rebre una trucada del CIE: li van comunicar que el seu fill havia mort a la cel·la on es trobava tancat.
El director del CIE, Miguel Angel Prieto, també va assegurar que aquest noi s’havia suïcidat “penjant-se d’una samarreta des d’una reixa del sostre”. No els van permetre veure el seu cos fins sis dies després de la mort, quan el fèretre va arribar a Machala, municipi equatorià d’on era originari. El seu pare, Sergio Augusto Sizalima, mai no s’ha cregut la versió oficial dels fets i pensa que “Jonathan més aviat va ser víctima d’una pallissa policial que es va intentar ocultar amb la versió del suïcidi”.
L’endemà de conèixer la mort del jove, SOS Racisme i l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB van convocar una roda de premsa, on van exigir transparència respecte als Drets Humans, la regulació dels protocols d’actuació i el tancament dels CIE, ja que consideren que “són recintes de privació de llibertat pel simple fet de cometre una falta administrativa”. El 16 de maig a la tarda, una vuitantena de persones convocades per l’assemblea del col·lectiu TeKedasDondeKieras van participar en una concentració a les portes del recinte policial on va morir Mohamed. Han convocat una nova concentració davant l’edifici pel 6 de juny a les dos quarts de 5 de la tarda.
Trenquen els vidres de la seu del PSC
Paral·lelament a tots aquests fets, un grup de persones equipades amb martells va trencar els vidres de la seu del PSC de Sant Andreu de Palomar, situada al carrer Ramon Batlle. Ho van fer a mitja tarda del 17 de maig, mentre diversos càrrecs del partit es trobaven a l’interior del local. A través d’un comunicat publicat a Indymedia Barcelona, van reivindicar l’acció en “solidaritat amb les persones tancades als CIE” i per assenyalar el govern capitanejat pels socialistes com a “culpable de la mort de Mohamed”
A “Situación de los centros de internamiento para extranjeros en España”, informe tècnic de la Comisión española de ayuda al refugiado (CEAR), de desembre del 2009, hi podeu trobar una exposició molt detallada del que són, que s’hi fa i quins drets es vulneren sistemàticament en aquests centres.
Pel que fa a la qüestió, tan publicitada, de la prohibició de l’ús de la burca i el nicab a espais públics recomano la lectura, entre d’altres, d’aquests dos textos amb els quals em sento força identificat:
Editorial de Vicent Partal a “Vilaweb”: Burca i equilibri.
Articles de Pau Juvillà al seu bloc “De baix cap dalt”: Lleida torna a prohibir i El llumí i la gasolina.
(La foto és del web enfocant.net)
[…] el debat actual sobre la prohibició del burca i el nicab als espais públics dels municipis -en parla el periodista Humbert Roma al seu bloc- o mesos enrere tot el conflicte del no empadronament dels immigrants […]
Mare de déu senyor! Feia dies que no llegia aquest bloc per manca de temps i em trobo amb aquest article. De poc si no em perdo un article que no em podia perdre.
Perdona la meva ignorància, però no ho sabia jo tot això. Quins animals! I sí, com molt bé dius, s’entretenen amb la burca i deixen que passin aquestes coses. Això és horrorós! Em sembla que no tinc prou exclamacions per expressar la indignació i el mal estar que sento ara mateix.
També he llegit els articles dels enllaços i hi estic d’acord.
No em sembla bé que la gent vagi pel món amb la cara tapada, però, efectivament, per què tant d’èmfasi amb la burca i el nicab? Hi ha molta gent que va amb la cara tapada o mig tapada i tothom content, però si es tracta d’una dona musulmana tothom a fer crits. De tot aquest renou de la burca i el nicab ja n’havia llegit força. Fins i tot he llegit molts comentaris en contra de que les musulmanes portin un mocador al cap, la qual cosa, això d’estar en contra del mocador al cap, em sembla una imbecilitat. Aquí al Canadà tinc moltes alumnes musulmanes que el porten i ningú s’hi fixa. També tinc alunmes (no musulmanes) que porten una arracada al nas i, francament, m’estimo més el mocador. A més, moltes d’aquestes noies amb el mocador són unes estudiants exceŀlents (de català, per exemple) i amb una mentalitat molt oberta.
Bé, moltes gràcies per l’article.