Juli Cuéllar està fent una enquesta sobre monarquia espanyola i sobirania, amb el títol comú “Tu de què vas” per al seu bloc. Aquestes són les respostes que li he enviat.
- – Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d’Espanya? És un anacronisme restaurat per la dictadura del generalot Franco. Quan algú crema la foto del Rei d’Espanya sento l’alegria de constatar que el meu país segueix sent republicà. Sobretot, quan el que es crema és la imatge del rei acompanyant el dictador. Perquè resumeix allò que els polítics que van pactar el silenci de la Transició i els seus hereus ens volen amagar. Dictadura i monarquia van íntimament unides al Regne d’Espanya. Els militarots que es van aixecar contra les llibertats democràtiques i la minsa autonomia aconseguida per Catalunya en la República del 1931 sabien ben bé què feien quan recuperaven els símbols monàrquics. I el dictador ho va deixar tot ben lligat –com deia ell mateix– en la figura emblemàtica del seu successor. El rei personifica la unitat del Regne d’Espanya, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, com diu la seva Constitució. Esclar que una altra Constitució espanyola, la Pepa, el 1812, estenia aquesta sagrada unitat a “los españoles de ambos hemisferios”, i ja es veu en què van quedar “ambos hemisferios”. Contra el ribot constitucional d’Alfonso Guerra, sempre hi cap el ribot més digne dels pobles revoltats que ja no accepten submissions imperials. D’una sola ribotada, espero que, més aviat que tard, serem capaços de treure’ns de sobre aquest llast i, amb ell, els lligams que no ens deixen ser lliures. Des d’una perspectiva europea, he dit alguna vegada que només començaré a creure que la unitat d’Europa pot ser una realitat quan els reis renunciïn a les seves corones. Un primer pas, necessari però no únic, perquè Europa sigui alguna cosa més que un negoci comú.
- – Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles? Sobre la Constitució espanyola mantinc, en essència, el que vam escriure l’any 1978 amb Joan Anton Sánchez Carreté al llibre “La Constitució, les raons del No” (ed. La Magrana). Tot i el dogmatisme marxista que en aquells temps impregnava el text, i del qual caldria matisar molts aspectes, em ratifico sobretot en dos arguments fonamentals que invaliden l’actual Constitució espanyola: la restauració imposada de la monarquia i la negació del dret d’autodeterminació a les nacions al Regne d’Espanya, incloent-hi la prohibició expressa del dret de federació entre els territoris, que ha constituït un mur polític i ideològic cada vegada més difícil de superar entre els Països Catalans. La resignació és l’arma que els més forts tenen sobre els febles per imposar-s’hi a perpetuïtat. El més complicat és, però, com ho fem perquè el cansament o el desencís no acabi esdevenint resignació i derrota definitiva. –
- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana? Els Paísos Catalans. Dit això, reconec que, en el moment actual, la recuperació del nostre marc nacional és complexa i requereix d’una estratègia prou flexible i, alhora, decidida, que no sé veure en cap de les forces polítiques dels nostres Països. Potser un dels objectius més reeixits dels “pares” de la Constitució espanyola hagi estat la consolidació de les diferències entre el País Valencià, Catalunya i les Illes fins fer-les gairebé irreconciliables, sobretot entre valencians i catalans. Queda, d’altra banda, l’encara més difícil cas de la Franja de Ponent, on –tot i el menyspreu identitari, i doncs lingüístic, que sofreixen els seus ciutadans i ciutadanes sota administració aragonesa– només hi ha minsos indicis de revolta. El mateix podem dir de la Catalunya del Nord, sota sobirania de la República Francesa Tot i això, vull ser optimista de cara al futur, perquè l’alenada de sobiranisme que comença a bufar a Catalunya –i a d’altrs indrets del Regne d’Espanya i d’Europa– pot esdevenir una forta tramuntanada que escombri els vells instruments de dominació. Direu que m’he oblidat de l’Alguer i Andorra. Aquesta darrera, amb totes les dificultats per mantenir la seva identitat, ja m’està bé com està, l’únic Estat del món on el català és llengua oficial. Com que el fonament de tot plegat ha de ser el respecte escrupolòs del dret d’autodeterminació, ens agradin o no els resultats en cada context en què s’exerceixi, deixem que siguin els andorrans els qui diguin quin estatus nacional volen per ells. Pel que fa a l’Alguer, crec que prou feina tenen els sards per desempallegar-se de l’imperi italià com perquè els compliquem més la vida. Ja m’estaria bé que, dintre d’un futur lliure de la nació sarda, els algueresos tinguessin reconegut el seu dret a autodeterminar-se i el respecte a la seva identitat, com també el vull per als occitans sota administració catalana a la Vall d’Aran.
- – La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència? La sobirania, per mi, és el dret que tenen les nacions a decidir per elles mateixes l’estatus polític que volen en relació a les altres nacions, sempre garantint que els seran respectats els drets individuals i col·lectius als seus ciutadans i ciutadanes. El reconeixement del dret d’autodeterminació és el fonament d’aquesta sobirania. Només a partir d’aquest reconeixement i exercici, i no pas abans, es pot configurar una relació justa, respectuosa i estable entre les nacions. Al contrari, les relacions entre les nacions només són fruit de la imposició armada i el dret de conquesta. Realitat que patim la majoria dels pobles del món.
- – Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?Ja fa temps que vaig deixar la militància partidista i se’m fa difícil dir què hauríem de fer, és a dir, traçar una estratègia. Prefereixo referir-me a què no hauríem de fer perquè, quan l’ocasió sigui propícia –i això dependrà de circumstàncies diverses– no llencem la tovallola abans de plantejar batalla, com ens va passar just després de la mort del dictador. La primera condició és posar els interessos col·lectius per sobre dels partidistes. Aconseguir la sobirania vol dir garantir un futur col·lectiu lliure i un accés en condicions d’igualtat a les relacions amb la resta de nacions. I això només es pot aconseguir amb el valor i la convicció que dóna la unitat de la majoria de forces de la nació. Quan impera el partidisme en moments crucials per a la realització nacional, la derrota i la resignació acaben imperant. Mentrestant, és clar que cal acumular forces en favor de la sobirania, aprofintant les conjuntures en què s’evidencia de forma més escandalosa la dominació, com és ara amb la crisi de les infraestructures que ha portat a la manifestació de l’1 de desembre. Dissortadament, el partidisme ha pres el lloc de la unitat ben just acabada la manifestació. Igualment com va passar quan es va formar el primer tripartit, una opció que –vist que ERC insistia a governar, una opció ben legítima com ho podia haver estat donar suport a la investidura de Maragall però sense entrar al Govern– vaig defensar, En pocs dies la perspectiva engrescadora d’un canvi profund amb un ampli suport se’n va anar en orris. La política a curt termini –com si el nostre fos un país amb Estat propi– segueix abocant-nos a l’estratègia de l’anar fent. La pitjor per qualsevol política que ambicioni canvis profunds. Una darrera consideració que cada vegada em preocupa més: en aquesta acumulació de forces hi han de tenir un lloc reconegut i mimat els catalans arribats en les darreres onades migratòries, i això només ho aconseguirem si posem en un primer terme reivindicatiu el reconeixement de tots els drets polítics a aquests catalans que volen viure i treballar al nostre país.
- – En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?Dependrà de qui en tingui l’hegemonia. Des d’un punt de vista profundament democràtic hauria de beneficiar sobretot els sectors que necessiten més l’Estat de benestar, alliberats com estaríem de disposar dels nostres recursos sense les actuals servituds imperials. La història, i la realitat actual, de les nacions que han aconseguit fa poc exercir la seva sobirania i han optat per la independència, no és massa afalagadora al respecte. L’oportunisme polític no és exclusiu de les societats imperials i de les elits sotmeses, i sovint els més afavorits pel canvi –i fins i tot els qui el lideren– resulten ser els elements més servils de l’antic règim. És allò del príncep de Lampedusa, de “canviar perquè res no canviï”. De tota manera, ser lliures també vol dir això: la construcció nacional es pot fer amb bons materials o amb enderrocs mal aprofitats. Tot i que tremolo que la llibertat del meu país la lideri gent com Davide Madí, Artur Mas o Salvador Sostres, aquest no és un argument que m’hi faci renunciar. Caldrà fer el que puguem per donar-li el tomb de debò.
- – A quines persones faries aquest qüestionariPer posar uns noms una mica a la babalà: Pasqual Maragall, Jordi Pujol, José Montilla, Josep Lluís Carod Rovira, Jaume Renyer, Jaume Sobrequés, Rafael Castellanos, Ernest Benach, Ramon Tremosa, López Bofill, López Tena, Santi Santamaría, David Fernández, Miquel Sellarès, Isabel Clara-Simó, Oleguer Presas, David Madí, Artur Mas, Joan Saura, Elisenda Paluzie, Eliseu Climent, Teresa Rebull, Lluís Llach, Josep Termes, Oriol Bohigas, Andreu Mayayo, Joan Rigol, Miquel López Crespí, Isidre Molas…
[…] pel que fa al territori nacional sencer –el conjunt dels Països Catalans–, però tot arribarà. Com que no veig tampoc que ningú en tingui cap de prou arrelada ni creïble –o, si més no, la ignoro, com no siguin proclamacions retòriques i fins ara testimonials–, ni […]
[…] algun dia valdrà la pena tornar-hi, però del que ja en vaig dir alguna cosa en la resposta a l‘enquesta que em va fer Juli Cuéllar–, crec que val la pena tenir en compte la seva opinió i les […]
[…] jo sàpiga– al País Valencià. Com que em considero, com tants d’altres catalans de dalt, un ignorant sobre la realitat del País Valencià –els territoris catalans, ho he dit moltes vegades, vivim d’esquena uns als altres–, […]