Els qui seguiu aquest bloc sabreu que el passat 14 d’abril vaig participar en un acte col·lectiu al bisbat de Lleida –on vaig ser batejat– en què una quarantena de persones, convocades per ANIM, vam intentar presentar la nostra petició de donar-nos de baixa a l’església catòlica, apostòlica i romana. I coneixereu el periple que alguns de nosaltres vam haver de recórrer pel fet de no viure ara a la diòcesi de Lleida. Com que, en el meu cas, sóc empadronat a Barcelona, vaig haver de cursar la petició a l’arxidiòcesi corresponent.
Però això de donar-me de baixa de l’església catòlica m’està costant més que si volgués fer-ho de la Telefònica. Quan creia que ja podia declarar-me “defecte” o “desafecte” de l’església romana –segons la peculiar denominació del meu acte: “defecció”, que es feia en la comunicació que vaig rebre de l’aquebisbat de Barcelona–, ara resulta que encara no em puc declarar “apòstata”, segons em diuen des del bisbat de Lleida. Joan R. Ezquerra, vicari general, em diu que, des de Barcelona, “ja fa dies, he rebut la nota de la teva apostasia, que nosaltres hem d’anotar a la partida del teu baptisme”. Però, ai las, resulta que no saben com trobar-la. El motiu d’aquesta carta –afegeix el mossèn– és per dir-te que no vas ésser batejat a Sant Joan, tal com indicaves. Ni tampoc al Carme o sant Pere, parròquies veïnes”. I acaba demanant-me que els aclareixi on em van batejar, per poder seguir el procés “que ja serà ben senzill”.
He escrit als d’ANIM per demanar-los consell, perquè ja en començo a estar tip, de tanta curioburocràcia. Ara resulta que la santa mare església catòlica, apostòlica i romana no sap on van batejar un dels seus fills, tot i que segueix cobrant per ell com si ho sabés. Als seixanta-tres anys, i quan els meus pares ja no són entre nosaltres, ¿com volen que sàpiga on em van batejar? Jo –en consciència– no hi era.
Segons la meva mare, vaig néixer petit petit, setmesó –un mes menys que la vuitmesona de la nostra néta Zaïra–, a casa i sense incubador, on em van haver de mantenir amb comptagotes i amb estufes a tot drap, en ple hivern lleidatà. I em van batejar d’urgència –no fos cas que me n’anés al llimb si no superava la prova–, a casa, una torre –crec– de la carretera de Torrefarrera, que vés a saber on para, amb el creixement urbanístic de Lleida. Sembla que em va batejar un mossèn que crec que es deia Narcís –pel que vaig saber, em va posar el seu nom, com tenia per costum, darrera de l’Humbert, heretat del meu pare, nom republicà a Lleida, que no sé com se’ls va passar…–, i que després va arribar a tenir càrrecs destacats al bisbat (la meva mare sempre li deia doctor: em sembla que es tractava del doctor Narcís Tubau).
Com ja vaig explicar, vaig passar uns anys, als seixanta del segle passat, al seminari de Lleida, estudiant per capellà. També als arxius del seminari hi poden trobar constància de la meva filiació catòlica romana. No em puc creure que els resulti tan difícil.
En fi, que encara no he aconseguit apostatar. Un serial del qual seguiré informant.
Hahaha. Això és el que em temia jo. Ja ho vaig dir també a una entrada al meu bloc ( http://maxaue.wordpress.com/2008/03/14/coses-de-bisbes/ ). La carta que t’envien és només per sortir del pas. No esborren o anoten la renuncia al bateig!
Vaja. Per sort jo mai vaig ser batejat. Paperassa que m’estalvio! En canvi de les companyies telefòniques sí que no puc fugir….
[…] amarat d’humanisme, que un dia vaig compartir i que, ara, pendent d’acceptació la meva declaració d’apostasia, respecto i admiro perquè eren ben lluny de l’autoritarisme i la hipocresia que dominen els […]