Per l’assemblea de comiat de “Lleida decideix”. No hem de tornar-nos a tancar a casa

Per aquest vespre hi ha convocada la que la Comissió Permanent de “Lleida decideix” qualifica de darrera assemblea de la plataforma que va convocar i organitzar la consulta del 25 d’abril a la capital del Segrià. Penso anar-hi i he preparat un escrit, no pas per llegir-lo tot a l’acte –que seria abusiu–, però sí per fer-ne un resum d’algunes de les consideracions que hi plantejo i que faig extensives a totes les plataformes que han fet el mateix fins ara en 460 municipis catalans.

En el fons del meu escrit batega una inquietud que em preocupa aquests dies, ja des que vaig rebre una convocatòria semblant de la plataforma “Sant Cugat decideix” amb la qual també vaig col·laborar durant la jornada de consultes del 13 de desembre. I, alhora, pretén respondre a una pregunta que ens fèiem amb d’altres persones que van fer de voluntàries el 26 d’abril a Lleida: i ara què?

Ara com ara, aquesta és la meva resposta a una pregunta que, ben segur, es fa més d’una persona que ha col·laborat activament –molt més que jo, esclar– en les consultes passades. Ara, ens n’hem de tornar a casa, i bona nit i tapa’t?

No sé qui ho ha de decidir ni com fer-ho, però crec que la feina de les plataformes s’ha de capitalizar de forma unitària i democràtica, i no es pot deixar que la bona gent torni a casa com si res no hagués passat. Seria una greu irresponsabilitat. Aquí teniu l’escrit que he preparat:

A l’assemblea de Lleida decideix del 5 de maig de 2010

Vull, en primer lloc, donar-vos les gràcies als qui vau tenir l’empenta per iniciar i tirar endavant la consulta a Lleida el 25 d’abril. I, evidentment, també als qui us hi vau oferir com a voluntaris i voluntàries i als lleidatans i lleidatanes que van votar.

Als qui som veïns de Barcelona, el fet que hagi tingut lloc la consulta a Lleida –amb totes les dificultats que ha calgut superar i els esforços que s’hi han hagut d’esmerçar– ens estimula a fer el mateix, millorant-ho si podem, i no rendir-nos per l’aparent inaccessibilitat de la fita que ens proposem a l’hora d’organitzar la consulta a la capital de Catalunya.

Per mi, el percentatge de participació en aquestes consultes és molt important, però el pitjor que podem fer és sacralitzar-lo. Com vaig dir a l’acte de la plaça de Sant Francesc, el dia de Sant Jordi, aquesta és una cursa de llarg recorregut i només n’hem fet les primeres gambades. Si alguna cosa és segura és que res no és segur en aquest llarg viatge, pèrquè fer història és això: obrir camins que ignorem si serem capaços de recórrer fins al final. Ni si aquest final –quan hi arribem– serà tal com nosaltres ens l’imaginàvem.

L’important és que ja hem començat a córrer. Hem trencat un tabú, el que ens deia que no valia la pena posar-s’hi, que el nostre país mai no podrà ser major d’edat perquè els bruixots mai no ens deixaran pensar i actuar per nosaltres mateixos. Senzillament hem començat a fer una pràctica de lluita tan arrelada en el nostre país com és la propaganda pel fet.

Hem començat a dir de forma col·lectiva que necessitem votar si volem o no seguir sent una colònia espanyola, i ho hem fet –ras i curt– fent-ho. Aquest bell exercici de pragmatisme polític ha estat possible gràcies a la iniciativa de la bona gent d’Arenys de Munt i dels ja més de quatre-cents municipis que han trencat el tabú i s’han posat a caminar amb l’únic que és efectiu en política: els fets.

I ho heu fet més enllà dels partits. No en contra, sinó més enllà. Sense demanar-los permís. Recollint tota aquella bona gent que hi ha als partits però també, i sobretot, aquella que no hi és. És a dir, tothom que té –i l’ha d’exercir– dret de ciutadania encara que no es dediqui tot el dia a la política com a professió. És aquesta unitat la que reclamava també jo mateix en l’acte de la plaça de Sant Francesc. Una unitat més enllà dels partits, que els arrossegui i que no es deixi arrossegar pels seus càlculs partidaris que, dissortadament, són sovint miops i a curt termini.

El que estem fent ara és sumar adhesions per la via dels fets, acumulant forces amb la participació de la bona gent. Espero i desitjo que, conforme aquest camí avanci, i si no defallim ni ens rendim a la primera de canvi, contribuirem a resituar els partits catalans en una perspectiva que mai no haurien d’haver abandonat: la del llarg termini. En la línia de ruptura com la que, en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, els catalans i catalanes plantejàvem aconseguir fa quaranta anys: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.

Per resituar els partits en aquesta via sí que és important aconseguir com més participació millor, perquè només en faran cas quan vegin que els hi va el futur electoral i la governació del país. I, ara com ara, no sé veure una altra manera d’aconseguir transformar l’impuls de les consultes en un acte efectiu de sobirania si no és guanyant-nos la complicitat dels partits. Els que hi ha ara o els que es puguin formar en un futur.

De tota manera, com que aixó de resituar els partits –ara com ara– no depèn de forma immediata de nosaltres, crec que val la pena reflexionar sobre què podem fer a partir d’ara mateix. Sé que només sóc una veu, que m’he afegit de fora estant a un procés que encara no ha arribat a concretar-se al lloc on tinc el veïnatge. Però deixeu-me dir-vos quins serien els passos que crec que podríem donar per consolidar el procés amb l’objectiu de fer-lo irreversible.

Per mi, la perspectiva de futur, l’objectiu comú, hauria de ser aconseguir, un cop passat aquest període de pràctiques en la propaganda pel fet, convocar un únic referèndum nacional, si més no a la Catalunya estricta –amb validesa legal o no– i, si pot ser, obrir a la resta dels Països Catalans un procés de consultes locals semblant al que que estem fent ara aquí. Però aquesta segona part –la de la resta de la nació sencera– ha de sortir dels mateixos territoris i no em sembla veure-hi indicis si no és alguns encara minsos a les illes.

És en aquesta perspectiva del referèndum nacional, en un sol dia i en tot el territori, si més no a la Catalunya estricta, que hauríem de plantejar aviat la feina que encara queda per fer. Em preocupa, en aquest sentit, que les plataformes que s’han anat formant a nivell local es dissolguin just quan s’acaba el primer acte i encara en queden molts d’altres a desenvolupar.

No es tracta que les plataformes com “Lleida decideix” es carreguin de feines estèrils només perquè seria bo que continuessin existint, sinó de consolidar-les com un lloc on tots els qui defensem l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència ens hi trobem còmodes en la lluita per aquest objectiu, amb el mínim d’ingerències partidistes possible. Sé que pot semblar utòpic però, si –més enllà dels interessos dels partits a curt termini– no aconseguim donar continuïtat a aquest moviment fonamentat en la bona gent que vol assolir la plenitud de les nostres llibertats com a poble, serà molt difícil fer el salt qualitatiu cap a l’exercici de la plena sobirania nacional. Repeteixo: no es tracta d’excloure’n els partits sinó, ben al contrari, que tothom –sigui o no membre d’un partit– hi aporti allò que pugui, mirant al llarg termini, superant picabaralles electoralistes. Ja tindrem temps i ocasió de barallar-nos quan siguem independents.

La continuïtat de les plataformes locals permetria, d’altra banda, la coordinació entre elles a nivell comarcal o supracomarcal per a projectes comuns: debats sobre el dret a l’autodeterminació, expansió a d’altres pobles on encara no hi ha previst fer la consulta, suport als llocs on hi ha previst fer-ne i on mai no sobraran voluntaris i voluntàries ja experimentats que s’hi ofereixin, recull de diners i materials, preparació amb temps del referèndum nacional… Penseu, per exemple, només en la quantitat de voluntaris i voluntàries experimentats que caldrà per fer les consultes a les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. O en els esforços que caldrà fer per difondre les consultes a la resta de territoris dels Països Catalans si finalment la seva bona gent decideix afegir-s’hi.

Sé que això és només una proposta personal i que, a més a més, l’aporto des de fora perquè no tinc cap paper en l’organització de les consultes, com no sigui la de mer voluntari fins ara en municipis que no són el meu. Però crec que us l’he de plantejar per veure si algú la recull i li dóna forma per consolidar el moviment sorgit el passat 13 de setembre de la iniciativa d’un petit municipi i que en pocs mesos ha agafat una embranzida difícil d’imaginar fa ben poc temps. Personalment també, en parlaré en d’altres àmbits, matisaré la proposta i la contrastaré amb d’altres opinions, i intentaré desenvolupar-la mitjançant altres articles que vagi escrivint al meu bloc.

Una vegada més, gràcies per tot el que heu aportat a la llibertat i la construcció nacional del nostre país.

Humbert Roma

(Víctor Torres i Perenya, gairebé cent anys de republicanisme lleidatà –exili inclòs–, votant a Lleida el 26 d’abril, en la foto que he baixat del bloc de “Lleida decideix”).