Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.
Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).
Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot– tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.
Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.
I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.
Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.
Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.
Humbert Roma, periodista
(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)
dietarihumbert 
Recordem allò que va dir l’Agustí Chalaux (1911-2006), gran amic i col·laborador d’en Lluís Maria Xirinacs (1932-2007), aquest darrer amb qui compartires militància dins del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), entre els anys 1979 i 1981.
L’Agustí Chalaux va afirmar que no és Navarra qui s’ha d’incorporar al País Basc sinó que, en tot cas, són els tres senyorius bascs els que haurien d’establir relació amb Navarra. Amb aquest plantejament, probablement els navarresos s’hi avendrien, amb més nombre, a una possible reunificació, que sempre hauria de respectar les particularitats de cada territori.
El mateix Xirinacs, en el seu projecte de Constitució, proposava una Confederació per les Espanyes, amb estats confederats que agrupessin, per sota, les diferents comunitats autònomes. Així es crearien, com estats confederats, els Països Catalans, Euskalherria, els Països Castellans, etc. Alguns estats confederats només es constituirien per una sola de les autonomies. També es convidava a Portugal a ser, si volia, un estat confederat més. No només es reivindicava Gibraltar al Regne Unit com en la constitució espanyola vigent, sinó que també es reivindicava el Rosselló i Iparralde a l’Estat francès. A més, aquests estats confederats tindrien el dret constitucional de decidir separar-se o no de la Confederació.
Respecte a l’abstenció, jo crec que si s’hagués produït una unió més complerta, i mútuament respectuosa, de les diferents forces polítiques de l’espai polític esmentat que volien concórrer, en tots els territoris de llengua comuna catalana, els resultats no haguessin tingut gaire més que envejar que els que han tingut les forces polítiques equivalents al País Basc.
Posicions “pretesament independentistes” dels qui han demanat l’abstenció activa als Països Catalans… Humbert, cansa una mica la teva rancúnia, noi. Fes que t’ho miri un especialista. Es pot compartir o no la postura, però ficar en dubte l’independentisme de qui la promou és tan ridícul que fa feredat que qui ho signa, es faci dir periodista.
Quan el 2008 l’esquerra independentista basca va demanar l’abstenció activa a les generals espanyoles, et va semblar la mar de bé, quan és la catalana qui ho fa, et passses el dia difamant-la i intentant alliçonar-la.
Deuen ser coses d’aquesta basquitis teva, que si en els adolescents pot resultar comprensible, en un jubilat, senzillament, provoca vergonya aliena.
Apa, bon vent!
Marta: Llegeix bé el que he escrit. No dic que els qui propugnaven l’abstenció fossin “pretesament independentistes”. Me’n guardaré molt de jutjar-los, sobretot perquè conec més d’una persona que és membre de les formacions polítiques a què faig referència a qui aprecio moltíssim per la seva vàlua personal i política.
El que sí que crec –i dic– que són “pretesament independentistes” són les posicions polítiques que han adoptat els seus col·lectius, com a partit o moviment polític –hi deu jugar, com en qualsevol formació democràtica, el sistema de majories i minories–, fent propaganda de l’abstenció. Difonent arguments sovirt barroers i demagògics, i acusacions personals de baixa estofa com les que he rebut per correu electrònic durant la campanya acusant algun candidat independentista de totes les maleses. Una campanya que m’ha dolgut especialment en el cas de les CUP perquè els vaig donar suport i votar a les municipals, i crec que estan perdent credibilitat quan l’haurien de guanyar pel bé del país. Ho he comentat reiteradament al facebook i no hi dedicat ni una ratlla en aquest bloc, a diferència per exemple de les critiques que he fet a ERC, el partit que he v otat i que pots llegir a https://dietarihumbert.wordpress.com/2011/10/03/erc-no-us-entenc-pero-us/
No sé d’on treus que em va semblar tan bé l’abstenció dels independentistes bascos d’esquerres –Batasuna estava il·legalitzada des del 2003– el 2008. No recordo haver-ho escrit enlloc. Gràcies per això de la basquitis. No solament no m’ofèn sinó que m’honora. Si pretens dir que vull assimilar la política catalana a la basca i vols saber de debò què en penso amb més detall pots llegir el meu escrit en aquet mateix bloc https://dietarihumbert.wordpress.com/2011/08/02/3191/
D’altra banda, no sé què té a veure ser periodista amb reprimir les pròpies opinions, com sembla que voldries que faci. Escric aquest bloc com a persona lliure, abans que com a periodista. Em podries retreure una informació no contrastada, per exemple que les xifres electorals que analitzo les hagi trucades per fer-me-les venir bé, Però de cap manera es pot retreure a un periodista que, com a persona lliure, expressi la seva opinió, que és el que he fet. Encara que no t’agradi.
[…] l’actitud del PNB –que del 13 al 15 de gener té convocada la seva Assemblea General i amb qui ara Amaiur es juga l’hegemonia política al País Basc– desmarcant-se de la manifestació de dissabte que tant de ressò popular i […]
[…] suposat éxits electorals contundents a les darreres eleccions municipals i forals –Bildu– i a les Corts espanyoles –Amaiur–. I tot fa pensar que els confirmaran en les properes eleccions a la cambra autonòmica […]
[…] I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuren a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política. […]